ESPECIAL JOSEP PONS BESTARD

Josep Pons i Bestard, l'essència republicana

Joan M. Chacón

Comentava l'escriptor rus Lev Tolstoi, a la seva obra Diaris, que «és necessari explicar cada fet històric en termes humans». Les repercussions del cop d'Estat del trenta-sis a Mallorca foren ferotges i molt cruentes. Hi va haver persones que ho varen viure de primera mà. El seu testimoni ens ha permès accedir a la seva memòria, a la seva identitat. En Josep Pons és un d'aquest llarg miler de persones que podien explicar amb una immensa quantitat de detalls i sobrada lucidesa l'hecatombe antidemocràtica a tots els nivells que suposà l'aixecament en armes dels feixistes. Hi ha persones que et deixen una empremta a la vida impossible d'esborrar. Aquesta era, sens dubte, l'empremta que et deixava sempre en Josep Pons i Bestard. Una persona, un amic, un company, amb qui podria estar hores i hores conversant sobre qualsevol tema. Mai et deixava indiferent. Era un republicà d'arrel, de tradició i de fortes conviccions democràtiques. Va viure en primera persona la repressió, la mort i l'assassinat durant la guerra i posteriorment durant la dictadura. Mai es va amagar del que era i d'allò que volia ser. D'allò que estimava per damunt de tot: la democràcia. La democràcia, la solidaritat, la llibertat, la justícia, la república... Per mi representava l'essència republicana. Va ser un home que mai va doblegar l'esquena: quan l'alliberaren del camp de concentració d'Alcúdia, on aprofitaven els presoners republicans per a fer carreteres, començà a cercar feina del que fos, encara que a molts llocs li tancaven les portes per la llosa que li suposava el seu passat. Era un home incansable. Es passava el dia amb la ràdio en marxa, llegia tots els diaris que podia i això sí: escrivia molts articles i ja portava quatre llibres a l'esquena. No tenia aturall. Tant a Joan Lladó com a un servidor, ens telefonava cada setmana per acabar després d'una llarga conversa amb allò de: «donau més canya, donau més canya, punyeta món!».

Han passat gairebé setanta anys de la barbàrie franquista, però encara hi ha fets que ressonen a les nostres ments. Fets i persones dels quals mai ens podrem oblidar. Esdevenen, amb el temps, els tornaveus de la nostra memòria i de la nostra identitat. No vull acabar aquest article en memòria de Josep Pons i Bestard sense citar les paraules al seu llibre, Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939), on relata a la perfecció el sentiment i el patiment dels presos a les cel·les del Fort d'Illetes mentre sentien els trets dels afusellaments als murs exteriors on assassinaven els seus companys, els amics, els familiars... Segurament els mateixos sentiments que envoltaven molts mallorquins i mallorquines que ho visqueren de ben a prop: «I a pesar dels fusells, no havia sentit, en tota la meva vida, tants visques a la llibertat, com vaig arribar a sentir en aquelles tràgiques matinades al Fort d'Illetes.

I després dels visques, les detonacions i els tirs de gràcia, el silenci envaïa tot l'ambient. Aquells homes callaven, callaven... I aquell silenci impregnava l'esperit amb tota la força d'una oració, d'una oració que reivindicàs justícia...».

Tal dia com avui, encaminam l'hora de la justícia. En Pep desitjava i somniava poder veure representants d'Esquerra als ajuntaments, als consells i al Parlament. Doncs bé, aquest 27 de maig passat, els republicans retornàvem a totes les institucions illenques, i això és un orgull. Hauria donat el que fos perquè ho pogués veure i en pogués participar. Però de qui realment em sent molt orgullós, és de'n Pep Pons, perquè va contribuir decisivament a fer possible aquesta realitat tan extraordinària com imparable. Gràcies Pep, gràcies amic.

Joan Miquel Chacón, candidat d'Esquerra a la batlia de Calvià