fideusASSOCIACIONS CULTURALS INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS
|
fideus |
ASSOCIACIONS CULTURALS INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS |
|
|
|
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte la recerca científica en tots els elements de la cultura catalana. L'entitat s'estructura en diverses seccions, la primera de les quals va ser la Històrico-Arqueològica, bé que la més coneguda pel gran públic és la Filològica, que té caràcter normatiu respecte a la llengua catalana. A més agrupa actualment 26 societats filials. La Diputació de Barcelona va crear l'IEC el 18 de juny de 1907, essent el seu primer President Antoni Rubió i Lluch. L'any 1922 fou admès a la Unió Acadèmica Internacional, amb la qual col·labora en diversos projectes. L'Estat espanyol el reconeixia i n'aprovava els Estatuts el 1976. L'any 1996 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana i el 2002 la seva secció filològica amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural.
Casa de ConvalescènciaL'Institut d'Estudis Catalans es troba ubicat a l'antiga Casa de Convalescència, un edifici del segle XVII construït gràcies a la generositat de Pau Ferran. Situat a l'esquerra de la Rambla, al cor del Raval de Barcelona, i forma part del gran conjunt sanitari integrat per l'antic Hospital de la Santa Creu, que també comparteixen l'actual Biblioteca de Catalunya) i el Col·legi de Cirurgia (posteriorment, Facultat de Medicina i ara seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya). HistòriaEl 1906, en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, es va promoure la creació d'una entitat per organitzar la cultura als Països Catalans i va ser el 18 de juny de 1907 quan es va fundar l'IEC, per iniciativa del president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba. Entre els primers membres hi trobem Antoni Rubió i Lluch, el primer president de l'entitat, Josep Pijoan, elegit secretari, l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i l'economista Pere Coromines fins a un total de nou integrants. El primer nucli de l'Institut es va dedicar fonamentalment als estudis històrics i a la catalogació i preservació de l'art romànic del Pirineu. La primera organització de l'entitat es feu per seccions i s'inclogueren la de història, la de arqueologia, la de literatura i la de dret. Ja des de bon començament, s'intentà donar a la institució un caràcter marcadament patriòtic però es vol deixar molt clar que això mai anirà en detriment de l'objectivitat i del rigor científic. Una de les primeres tasques que es dugueren a terme fou la creació d'una Biblioteca de Catalunya que es finalitzà l'any 1914. L'objectiu d'aquesta era construir una extensa font bibliogràfica que servís de suport per a tots els investigadors que hi estiguessin interessats. El 1911 es començà a fer evident que hi havia una gran quantitat de qüestions que l'Institut havia d'atendre i de les quals sovint no podia fer-se'n càrrec per no estar dins del seu àmbit d'activitats. El més important de tots és la d'impulsar la llengua catalana i fomentar-ne l'ús a tot el territori, d'aquí la necessitat de crear una secció filològica. També es vol parar especial atenció a l'estudi de les ciències naturals i exactes, un camp en el qual es creu que encara hi ha molt de camí per recórrer. Un cop reorganitzada l'entitat aquesta constarà de tres seccions: la secció històrico-arquelògica, dirigida per Antoni Rubió i Lluch, la filològica, dirigida per Antoni Maria Alcover i la de ciències, dirigida pel metge Miquel Àngel Fargas. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, suspesa la mancomunitat i retirades les subvencions que rebia, l'IEC aconseguí subsistir a base de donacions privades de personatges com Francesc Cambó. En finalitzar aquest període, la Diputació de Barcelona li retornà les subvencions i serveis que li havien estat negats, i li concedí plena autonomia institucional. Durant el franquisme la institució funcionà de forma clandestina. La majoria dels seus locals havien estat abandonats i es perdé gran part del seu material de forma permanent. Els membres que havien sobreviscut a la Guerra Civil, Eduard Fontserè, Carles Riba, Puig i Cadafalch...continuaren treballant gràcies novament a les donacions privades i a l'ajut d'entitats com Òmnium Cultural, creat l'any 1962. Durant aquest període s'editaren nombroses obres que aconseguiren en ocasions burlar la censura que prohibia editar en català amb l'evident risc que això comportava. L'any 1968 es produí una segona ampliació a partir de la secessió de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de la secció de Ciències, ja que feia temps que es considerava que aquesta secció tractava temes massa heterogenis. Un cop finalitzada la dictadura i amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, la institució tornà a agafar força. S'impulsà una reforma consistent en la redacció d'uns nous estatuts i la incorporació de nous membres d'arreu dels Països Catalans. Les col·leccions artístiques que ja existien a l'institució augmentaren, amb una sèrie de donacions i alguna adquisició, els anys noranta. Secció FilològicaLa Secció Filològica de l'IEC es fundà l'any 1911, esdevenint el seu primer president Antoni Maria Alcover, i acompleix la funció d'acadèmia de la llengua catalana. Alcover i Pompeu Fabra treballen conjuntament per editar un seguit de Normes ortogràfiques que seran subscrites l'any 1913 per tots els seus membres (tret de Guimerà) i que esdevenen la base del català escrit modern tal i com l'emprem avui en dia. En aquest mateix sentit, l'any 1917 es publicà també el Diccionari Ortogràfic de l'Institut, que ha quedat irremeiablement lligat al director del projecte, Pompeu Fabra. Es tracta d'una obra molt completa i que es reedità amb freqüència fins l'any 1937. Aquesta obra i d'altres son la base per a la publicació l'any 1932 del Diccionari General de la Llengua Catalana obra del mateix Fabra, i que ha estat adoptat com a normatiu. L'àmbit d'actuació oficialment reconegut s'estén a les terres de llengua i cultura catalanes. Les competències normativitzadores s'accepten de ple a Catalunya, Catalunya Nord, les Illes Balears i Andorra. Al País Valencià es regeixen per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua mentre que a la Franja de Ponent se n'utilitzen les normatives de facto tot i no tenir-hi competències per manca d'oficialitat del català. De les seves obres, cal destacar-ne el Diccionari de la llengua Catalana de l'IEC (publicat l'any 1995) i el Diccionari català-valencià-balear. Entre els seus membres destaquen Josep Carner, Àngel Guimerà o Joan Maragall. OrganitzacióSeccionsL'institut s'organitza actualment en cinc seccions:
Societats filialsLes societats filials[1] de l'IEC tenen un caire científic o cultural i aporten un valor afegit al seu àmbit d'especialitat. Cada societat està adscrita a una secció de l'Institut, però manté la seva autonomia com a entitat. Actualment són aquestes:
* Algunes d'aquestes societats tenen els orígens sovint fora del IEC, essent algunes més antigues que el propi institut. Membres destacats
Enllaços externsBibliografia
|
