|
Bartomeu Amengual Un home amb la moral de ferro Memòria Civil, núm. 44, Baleares, 2 de noviembre 1986
Bartomeu Amengual és, als seus setanta-anys, un padrí pulcre i serè, que narra els seus records de guerra amb una envejable tremp narratiu. Fill d'un sabater de Lloseta amb poques disponibilitats econòmiques, va fer seves les inquietuds socials de l'esquerra, per tal com li oferia participar en la construcció d'un futur solidari i mé humà. Això no obstant, la guerra civil -i la conseguent derrota dels ideals que ell defensava- trastocaren d'una manera absoluta els seus plans. Detingut els primers dies d'agost del trenta-sis, va rodolar set anys per les presons i els camps de treball, i quan va retornar a Lloseta, amb la tragèdia viscuda a la retina, va comprendre que a la seva pobresa d'altre temps, hi havia d'afegir la misèria del vençút. Va esser llavors, quan Bartomeu Amengual -una vegada cremades les naus de la utopia- s'afanyà en una lluita individual enmig d'una societat que li era hostil, per tal d'aconseguir si més no millorar les pròpies condicions de vida. I ho aconseguí. Així que de sabater de mitges soles, passà a convertir-se en un dels empresaris més potents del sector del calçat mallorquí. Malgrat això, la sortada posició social de la qual gaudeix actualmente, no l'ha fet abdicar de la seva ideologia i s'autodefineix com a socialista per damunt de cap altra consideració.
"Però aquell temps havies de tenir un cuiro d'ase, no ja per no deprimir-te, sinó per no perdre el cap"
- Siguem francs, don Bartomeu, si més no hem d'admetre que la posició social de les persones modifica o condiciona la seva postura ideològica.
- La tempera. En tot cas la tempera, però els ideals no canvien amb un duro de més a la butxaca. Per mi el socialisme ultrapassa els motles d'una més justa redistribució de la riquesa, per a convertir-se, també, en una manera d'entendre la vida. En aquest sentit jo som socialista. Mai no he deixat de ser-ho.
- Així i tot, vosté ha volat molt amunt, d'ençà que el detingueren, l'octubre del trenta-qjuatre, per repartir octavetes tot convocant la vaga general els obrers de Llosera.
- Es cert. Es cert. Em detingueren a mi i al qui llavors seria batle del Front Popular, en Bartomeu Santandreu.
- I al cap d'uns anys obria fàbriques, tenia obrers a les seves ordres.
- I tant, encara que també ha de dir que sempre m'he esforçat per comprendre el seu punt de vista. Miri, per comprendre el meu canvi de status social, li prec que es posi dins la meva pell. Acabava de sortir de la presó i em trobava amb les mans damunt el cap. Era pobre i eren pobres els meus. I Mallorca era trista. I els meus amics d'abans havien mort o malvivien, sense cap esperança de futur. Aleshores jo vaig trobar feina a Binissalem, de sabater, i cada dia anava i tornava de la fàbrica a Lloseta a peu, per un sou de misèria. Un dematí. damunt el pont de Binissalem se'm va rompre una sabata. Allò era una tragèdia: era sabater i no tenia un duro per unes sabates noves. Vostè creu que això és lícit?
- No. Jo no.
- Així que em vaig rebel·lar. En comptes d'anar a la feina, vaig tornar-me'n a casa. Jo era ambiciós i vaig començar a filar la manera de sortir-me'n d'aquell pou de misèria.
- ...
- Li faré una confessió ben personal: vostè pot imaginar-se el que suposava, per a mi, anys després, poder passejar-me amb un cotxe nou pels carrers de Lloseta, per davant els ulls d'aquells que em volien anorrear? Contràriament a allò que qualque lector pugui imaginar-se, no cercava satisfer una venjança que hauria estar pueril, sinó que sentia l'íntima satisfacció de poder pensar: malgrat tots els entrebancs, he pogut sobreviure.
- No cal ni dir que ha estat un home de lluita, vostè.
- Tengui per segur que sí. M'afanyava per superar-me. A Can Mir vaig aprendre francès i anglès i, a Illetes, en feia blens amb les ganyes de mussola per poder llegir les vetlades. No vull dir amb això que fos cap superdotat, perquè molts d'altres també ho feien. Però, em cregui, no és fàcil superar la desmoralització que et provoca el fet de veure't tancat a disposició d'un grup de fanàtics.
- Per quants de camps de concentració ha passat, vostè?
- Per tants ...! Primerament en tancaren al Castell de Bellver i, a partir del mes de novembre, vaig passar pels Banys de Sant Joan de Campos, per Illetes, per Can Mir. Posteriorment en traslladaren a Formentera i, encara, a la postguerra, vaig allotjar-me a la presó Modelo de Barcelona i a "El Alcazar" de Toledo. Com pot veure, estic perfectament capacitat per explicar allò que és repressió.
- No ho pos en dubte, però convé, si li sembla, que posem un poc d'ordre a la conversa. Em digui, quan el detingueren?
- El deu d'agost, a Lloseta. Eren set o vuit els detinguts del poble i ens traslladaren en cotxes particulars al convent de Sant Domingo, d'Inca. D'allí ens dugueren al Govern Civil i al Castell de Bellver. De fet, l'època del Castell encara fou la millor.
- I això ... ?
- A la primeria de la guerra el menjar no escassejava i ens en donaven a bastament. D'altra banda, tot i que la disciplina era molt rígida, no ens maltractaven.
- Home, a partir del desembarcament de Bayo començà a aplicar-se la llei de fugues.
- Però nosaltres, els presoners, érem tan innocents que vivíem als limbs. Mai no ens imaginàrem que anassin a matar aquells homes que s'enduien a entrada de fosca. Ens crèiem que els canviaven de presidi, això és tot. Comprenguérem la realitat quan es produí l'incident de la bandera, el dotze d'octubre. Sa la història?
- Sí. Per culpa de la pluja la bandera que onejava a la torre va perdre la tenyida de vermell i recuperà el seu morat original. Vostès, els presos, se'n rigueren.
- Idò l'endemà, a trenc d'alba, des de les nostres cel·les, sentírem els trets. Afusellaren tres companys escollits a l'atzar per tal d'escalivar-nos.
- I ho aconseguiren?
- No ho sé. A partir de llavors, vaig sentir tantes matinades afusellar gent, que els trets ja no em produïen cap ensurt. L'home s'acostuma a tot, a tot.
- Del Castell, don Bartomeu, el traslladaren a Campos.
- Sí. A fer carretera. Allà ens vigilava la guàrdia civil i rebíem bon tracte.
- Però picaven esquerda.
- I de valent! Malgrat tot vivíem tranquils, perquè els guàrdies no ens entregaven a ningú sense la prèvia presentació d'un ordre judicial. I això era un aval de vida, comprèn?
- Qui mes era?
- El novembre del trenta-sis, i per aquest temps sap vostè què valia la vida d'un home?
- Posem un velló?
- El preu d'una bala. Cada nit assassinaven gent per les cunetes.
- Ho sé. Es una història que tots coneixem.
- Jo vaig tenir sort, perquè estant a Campos cridaren la meva quinta a files i, automàticament, en vaig convertir en un pres militar. Em traslladaren a Illetes i, què vol que li digui? El fet d'estar sota la custòdia dels militars també era una garantia.
- Almenys fins el dia del judici, veritat?
- Exactament, perquè el judici era un mal tràgol. Quan em jutjaren, m'acusaren de tot allò que mai no havia fet, però que segons els informes era ben bé capaç de fer. A posta la cadena perpètua que m'emflocaren em semblà una loteria, tot i que sabia que ma mare s'havia quedat sola, al poble, amb sis infrants morts de fam.
- I son pare?
- Era a Can Mir. No tenia ningú ofès ni mai havia intervingut en cap avalot o cosa semblant. Però, així i tot, les hi feren passar morades. El dia de la detenció, després de fer-li beure un bon tassó d'oli de ricí, l'obligaren a allargar-se dins un baül.
- Era, aquesta, una broma molt usual.
- Sí, uan broma que li costà un any de salut. Malgrat tot, jo sempre he estat optimista i pensava que, mentre consevàssim la vida, les coses millorarien un dia o l'altre. I això que per aquells temps havies de tenir un cuiro d'ase, no ja per no deprimir-te, sinó per no perdre el cap. Vostè ha sentit parlar de n'Onofre Sureda?
- Era un jove de Consell. L'afusellaren.
- Idò jo li estava explicant els trencats, quan li comunicaren que entrava en capella. No m'oblidaré mai d'aquella escena. En Nofre era un àngel.
- De tota manera he entès que arribà a posar cuiro.
- Potser, però, no en vaig posar tant com jo mateix hauria volgut, tot i que la mort era el pa nostre de cada dia. Ara mateix me'n record de n'Orozco, el carrabiner. I de n'Arrabal. I d'en José Biosca Rojo, el nebot del general republicà. Els veig vius davant mi.
- Escolti canviem de tema. Quan abandonà Illetes?
- El trenta-vuit, encara que no me'n record exactament del mes. Em duguren a Can Mir i l'ambient, allà, era molt depressiu. O a mi m'ho va parèixer, potser perquè confiaba trobar mon pare i ja l'havien traslladat a Son Catl·lar.
- Quina pena li possaren, a ell?
- A mon pare?
- Em pens que cap. De la mateixa manera que el detingueren, l'amollaren. Ja li he dit que un home absolutament innocent.
- Però és que també m'ha dit que vostè ho era.
- I és clar que ho era. Malgrat hagués tingut una significació política dins el meu poble, mai no havia agafat una pistola. Passa que estaves indefens, en mans de l'opinió desfavorable d'un o del radicalisme de l'altre. El dia de Pasqua, estant a Can Mir, un grup reduït de presos ens negàrem a combregar i, com a represàlia, mentre els altres oïen missa, ens tancaren dins les cel·les dels condemnats a mort. I jo no fei més que pensar, "mira si ara que he sortit en bé del judici encara em maten ..."
- I quan els amollaren?
- Una vegada acabada la missa. I li he de dir que vaig acabar el dia menjant pastissos. La mare de Manuel Mora, que era la propietària de Ca N'Esteve, gairebé ens duia cada dia de festa.
- Idò imagín que a Formentera la degué enyorar força a aquesta bona senyora.
- Ja s'ho pot imaginar. Allí la gent moria de fam.
- Quan l'hi traslladaren?
- Tenc molt mala memòria per a les dates i no record amb exactitud. Però degué esser quan tencaren Can Mir, una vegada acabada la guerra. Ens dugueren a Eivissa i d'allí a Formentera. Feia un gran temporal i els mateixos guàrdies que ens custodiaven estaven més marejats que una sopa.
- Era l'hivern, potser?
- Sí, segur que era l'hivern. Feia fred. I molt de vent. Tot d'una vaig adonar-me que allò era uan terra inhòspita, però mai no podia imaginar-me la fam, la terrible fam que passaríem.
- Què menjaven?
- Li puc dir el menú. Els matins dues figues seques. El migdia, un plat de llegum fermentat amb un o dos cigrons a tot estirar. El vespre, el mateix llegum, però sense la parella de cigrons.
- No se li va ocórrer demanar el llibre de reclamacions?
- Miri. no se'm va ocórrer. De tota manera aquesta situació encara empijoraria, quan als set-cents i tans mallorquins que érem, s'hi afegiren un grapat d'expedicions provinents de les terres d'Extremadura. A partir de llavors cadascú s'havia de cercar el menjar pel seu compte.
"Jo m'he passat dies picant una pedre sense altra finalitat que fer-la petita i quan ja no s'hi podia fer més, me'n donaven una altra"
- I en trobaven?
- Home, a la primeria hi havia rels i sargantanes. A les sargantanes els clavàvem un escuradents i els donàvem dues voltes damunt un foc d'herba.
- Bon plat?
- No cal ni dir-li que n'hi havia de pitjors. Miri, així mateix, als mallorquins, ens arribava qualque paquet de la familia, però com que havis estat retingut vint o trenta dies, únicament es podia aprofitar les mongetes o les faves. Idò bé, acostumats a no menjar, quan en menjàvem, ens produïen unes desomposicions terribles. Em creurà si li dic, que hi havia presos que cercaven en els excrements els troços sencers de faves o de mongeta?
- Sí que el crec.
- No quedaren moixos ni cans, a Formentera. L'únic que em sembla que va sobreviure va esser el ca del director de la penitenciaria.
- I fixi's. mai no degué adonar-se de la sort que suposa el fet de viure a casa bona.
- En pot estar ben segur. Un dia, un grup d'afamagets li prengueren un os d'ase que tenia a mig rossegar i ells també el rossegaren, un poc cada un, com a cans solidaris. Quan el tiraren, un altre, desesperat, començà a copejar-lo amb una pedra per tal de treure'n llenques. Morí al mateix dia, amb els budells foradats.
- En moriren molts?
- Molts. Es veies esquelètics, amb els peus inflats, terriblement inflats. De cop morien. Amb un any n'enterràrem més d'un centenar.
- Dins el campament mateix?
- No. Els tiràvem dins un carretonet i els dúiem al cementiri de San Francesc. Havíem obert unes síquies llargues i tots hi cabien.
- Idò així mateix feien feina.
- I si no en teníem els carcellers se la inventaven. Jo m'he passat dies picant una pedra sensa altra finalitat que fer-la petita.
- I quan ja era petita?
- Me'n donaven una altra de grossa.
- Francament, no contemplaven la possibilitat d'escapar-se?
- Hi va haver un intent que no reeixí. El prepararen dos gallecs, que eren oficils de marina, i consistía a apoderar-nos per la força de la barca que feua de correu entre Eivissa i Formentera. Havíem d'enfilar cap a Alger i ens havíem de dur el director de la penitenciaria i sis guàrdies.
- I ... ?
- Home, comprenguérem que una vegada acomodats els presoners, nosaltres ja no cabíem dins la barca. Ho deixàrem córrer.
- Què vol que li digui ... ? Trob que feren bé.
- D'altra banda, quatre joves s'escaparen, nedant. I arribaren a Eivissa, però, tanmateix, allí els detingueren. No tornàrem a saber res més d'ells.
- Ni si eren vius o morts?
- I vostè què li pareix ... ? Ningú ja no se va plantejar el dubte.
- Si tor això que em conta és cert, em vol dir per què s'esforçaven a sobreviure? Om em dirà que no era millor la mort?
- No. La mort sempre és la pitjor desgràcia. Tots confiàvem en la llibertat que, vulgues no vulgues, havia d'arribar un dia o l'altre. A mi m'amollaren el quaranta-dos o elo quaranta-tres, ja no me'n record.
- Idò l'advertesc que és una data per esser recordada.
- Potser sí. Pèrò és que el cap d'un temps em tornaren a detenir, sense donar-me cap explicació, i m'enviaren a la península. Ja li he dit que vaig estar a la Modelo. I a El Alcázar.
- Pero. per què?
- Mai no ho vaig saber. A El Alcazar hi vaig estar més d'un any i, encara hi seria, si la familia no hagués mogut influències. M'amollaren de la mateixa manera que em detingueren: sense dir-me una paraula.
- Sap què li sé dir? No hi ha dubte que vostè és un home d'una moral de ferro.
- Sí, però pot ben creure que sé què és la desesperació. De retorn a casa, guanyava onze pessetes, i un pa, únicament un pa de quilo, en valia quinze. Aquell dia, damunt el pont de Binissalem, quan vaig decidir no tornar a la feina, era un home absolutament desesperat.
Llorenç Capellà Fotos. Vicente Martínez
. |
||
 |
