|
El bisbe Miralles i la Guerra Civil Memoria Civil, núm. 42, Baleares, 19 octubre 1986 Josep Massot i Muntaner
Miralles i Bernanos La tibantor entre Miralles i el poder civil ocasionà, a les acaballes de la Dictadura, el seu trasllat forçós a Mallorca, que elll no paí ni entengué mai, com no entengué mai les diatribes que li dirigií uns quants anys més tard, al 1938, l'escriptor francés Georges Bernanos a Les Grands Cimetières sous la lune. Bernanos exagerà considerablement la nota en voler fer Miralles responsable de tots els excessos comesos a Mallorca a partir del 19 de juliol de 1936 i en ridiculitzar el seu canvi d'actitud enfront dels revoltats, però no s'equivocava quan retratava l'adhesió del bisbe al nou estat de coses i l'actitud de respecte que va prendre enfront de les autoritats militars que havien pres el poder. De tota manera, una anàlisi desapassionada de les imputacions de Bernanos en desmonta moltes de dalt a baix, mentre que, al contrari, permet d'afegir noves peces -positives i negatives- al dossier Miralles. Es ben cert que l'arquebisbe-bisbe de Mallorca es posà al costat dels vencedors del 19 de juliol de 1936 a la seva diòcesi, els militars i els elements civils sublevats contra el govern legítim. També és cert, però, que no tingué ni art ni part en la conspiració dretana -contra el que suposaven els diaris i les revistes de Barcelona, que l'acusaren de dirigir la rebel·lió- i que d'entrada se'n mantingué al marge i no manifestà cap entusiasme envers uns militars que no li mereixien gaire confiança i uns feixistes l'ideari dels quals no compartia. Calgué que arribassin a Mallorca els relats de la dura persecució desencadenada a Barcelona i a la resta de la zona "republicana" contra les esglésies, els sacerdots i els religiosos, i -més encara- que aquesta repressió s'estengués a Menorca, a Eivissa a Formentera i fins i tot a Mallorca mateix -a Porto Cristo, Son Carrió i altres oratoris- perquè Miralles es decidís a prendre partit públic a favor dels "nacionals". I ho féu en l'ocasió solemne del reembarcament dels milicians que havian envaït Mallorca a les ordres del capità Alberto Bayo el 16 d'agost de 1936 i que havien estat a punt d'ocupar-la i de passar-la a sang i a foc, en repressàlia de les mesures preventives que hi havien estat preses contra els presumptes partidaris dels republicans, empresonats, torturats o afusellats per les bones.
Mitin del comte Rossi, a la seva esquerra García Ruiz i Mateu Zaforteza Musoles i més a la dreta el bisbe Miralles Manifestacions de fervor patriòtic En efecte, el 8 de setembre de 1936, el bisbe Miralles s'adreçà als seus diocesans, "contrariando mi vida de constante retraimiento de la agitación pública y total absorción por los deberes de mi ministerio pastoral" i cedint "al insistente amable ruego de Radio Mallorca" -en mans de les noves autoritats, no ho oblidem-, a fi de "transmitir a cuentos tienen la bondad de oírme el júbilo de todos los mallorquines por el grandioso triunfo obtenido, gracias a la protección del Santo Cristo de Manacor y de la Santísima Virgen de la Salud (...) y, merced al esfuerzo de nuestros heróicos defensores, contra los enemigos de la Religión, de la sana Moral y de la integridad de la Patria española". D'acord amb les idees del temps, propagades fins a la sacietat per la propaganda "nacional", el "movimiento salvador de España· havia sofocat "en germen el espantoso complot preparado para el día 31 (de juliol) por el comunismo", i aleshores Mallorca s'havia mantingut fidel "a la causa del orden social, del levantado patriotismo y de la fe sacrosanta de nuestros mayores". Per això havia sofert dels catalans separatistes de la Generalitat -esmentats sempre d'una manera al·lusiva per Miralles -una agressió cruel i d'un "ensañamiento impropio, no ya de hermanos, sino de seres elementalmente civilizados". Miralles desitjava la pau veritable i feia vots perquè aviat a Mallorca tornàs a esser "la tierra predilecta del sano turismo y la acogedora de todos sus enstusiasmos visitantes", i perquè tots els bisbes que s'havien hagut d'exiliar "pronto se restituyan a sus Sedes y nos ayuden a regenerar a nuestra Nación por las vías de la Religión, de la Verdad y del sano patriotismo". Pecat d'ingenuïtat D'aleshores ençà Miralles no es refredà en els seus fervors patriòtics i signà amb convicció la pastoral col·lectiva de l'episcopat espanyol a favor de Franco redactada pel cardenal Gomà el 1937, "y la firmaría mil veces si se me pidiera", com confesava ell mateix al cardenal anglès Hinsley el 1938. La seva ingenuïtat innata, que l'havia duit a acceptar com a bones les justificacions de l'"Alzamiento" (la teoria del complot comunista, avalada amb documents falsificats matusserament), el dugué a acceptar igualment totes les informacions que li arribaven de les autoritats civils o militars i a admetre la necessitat de la repressió ordenada per Franco, que fes contrapès a la que tenia lloca a l'altre costat. Almenys així ho manifestà a algun del sus capellans més inquiets (la guerra té les seves lleis, els deia) o fins i tot a la marquesa de Zayas que -segons sé per la seva familia- l'anà a veure per demanar-li que intercedís perquè s'acabàs un lamentable estat de coses que ella coneixia bé a travñes de les actuacions del seu marit, poderós cap de la Falange local. Alocució del bisbe a Pamplona La ingenuïtat de Miralles, però, no arribà a fer-li perdre la noció del que passava davant els ulls de tothom. En uns moments en què una fèrria censura impedia l'expressió de la més petita discrepància, no vacil·là a acollir al seu bolletí oficial, el mes de desembre de 1936, amb el títol La voz de una prelado. Ni una gota de sangre de venganza, una de les denúncies més valentes de la repressió indiscriminada que tenia lloc arreu de la zona "nacional"; una "alocución memorable" feta per nuestro Venerable Prelado -el Excmo. y Rvmo. Sr. Obispo de Pamplona", monsenyor Marcelino Olaechea- el dia 15 de novembre de 1936. Olaechea hi demanava: "!Perdón, Perdón¡ !Sacrosanta ley del perdón¡" i "!No más sangre; no más sangre¡" (subratllat a l'original), i insistia: "No más sangre que la que quiere el Señor que se vierta, intercesora, en los campos de batalla, para salvar a nuestra Patria gloriosa y desgarrada". Es tractava d'un clar al·legat contra les execusions "a la cuneta", corrents a Navarra com a Mallorca, que acceptava, amb tot, la repressió "legal": "No más sangre que la decretada por los Tribunales de Justicia, serena, largamente pensada, escrupulosamente discutida, sin dudas, que jamás será amarga fuente de remordimientos. Y ... no otra sangre". Més encara, el bisbe de Pamplona clamava contra la venjança i contra l'odi i exhortava els seus diocesans a no esser "como nuestros hermanos de la otra banda; esos hermanos ciegos, envenenados que odian, que no saben de perdón", i no s'estava de dir que "una gota de sangre mal vertida pesa como un mundo de plomo en la conciencia honrada; no da reposo en la vida, y satura de pena y remordimiento en la muerte"
De Jeroni Alomar Poquet, afusellat el 7 de juny de 1937, per participar en l'evasió d'alguns republicans, Miralles no veié amb bons ulls la seva actuació a Llubí en els anys precedents a la guerra segons es despren del testimoni reproduït per Massot. Sobre l'actuació del bisbe a l'hora de l'afusellament hi ha diverses versions Per una actitut allunyada de la política Els bisbe de Mallorca es féu plenament seu aquest text del de Navarra: el 1937 donà a mossèn Bartomeu Oliver .sacerdot de Sencelles que havia estat processat per un sermó contra les matences indiscriminades- el discurs d'Olaechea i li encarregà que digués al tribunal que aquesta era la doctrina de l'Església. Demanà també -i algun cop obtengué- indults per a condemnats a mort (entre els quals Alexandre Jaume i Emili Darder) i defensà amb energia algún dels seus capellans que havia tingut problemes amb les autoritats. Amb altres, que considerava poc edificants per un motiu o altre, es portà amb més duresa, com en el cas, recordat no fa gaire per l'interessat mateix, de Joan Crespí i Nicolau. De tota manera, la versió de Miralles -en un informe inèdit de 1938- és bastant diferent de la de Crespí, el qual "nunca se distinguió en punto a virtudes sacerdotales, no en el ejercicio del sagrado ministerio. Siempre metido en asuntons de organizaciones seglares (sindicatos de marinos y de chauffers, negocios en tribunales civiles, etc.) se cargó de deudas, se llenó de trampas, sin permiso de la Autoritdad eclesiástica logró un puesto civil del que hubo de ser despedido, y así fue rodando hasta que, por denuncia de estafa, fue sometido a Consejo de Guerra y condenado, creemos que a doce años de reclusión, que extingue en la prisión provincial, portándose bien en ella". La noticia d'aquest consell de guerra aparegué a la premsa de l'època dóna la raó a Miralles pel que fa al delicte del qual Crespí era acusat: estafa i no intent d'assassinat del marquès de Zayas ni cap altra acusació de tipus polític. En aquesta mateixa línea. Miralles no veié amb bons ulls l'actuació de Jeroni Alomar i Poquet, sacerdot de Llubí segons ell "totalmente enemistado con su Superior local u a veces con su propia familia, díscolo siempre y sancionado no pocas veces" que "se distinguió por sus ideas izquierdistas, desobedeció al Alcalde en su prohibición de comunciar a vecinos noticias extremistas recibidas por radio, se disgustó con el Jefe de Falange, fue detenido con su único hermano, y, a causa de graves denuncias, sometido a Consejo de guerra, donde, entre otros cargos, se demostró su participación, por dinero, en la evasión de algunos marxistas. Condenado a muerte, se cumplió la sentencia en 7 de junio de 1937, la cual, después de fructuosa preparación en capilla. sufrió en forma edificante". De tota manera, ens consta pel testimoniatge de Canuto Boloqui, que dugué a terme la detenció d'Alomar, l'enuig del bisbe Miralles pel que, d'acord amb el seu tarannà, considerava una intromissió del poder civil en qüestions eclesiàstiques- "Vostè no pot detenir un capellà", li digué cridant. Pels mateixos motius, Miralles s'enfrontà més d'un cop -en privat o des de les pàgines del bolletí diocesà -amb els falangistes o els militars totpoderosos, que tenien por dels bitlletets manuscrits que a vegades els feia arribar. Així interpel·là el comandant militar Benjumeda del Rey perquè en un comunicat havia parlat de l'"aqueroso contubernio de marxismo y separatismo" que volia "infiltrarse, en nombre de vagos sentimentalismos vernáculos en los templos de nuestra sacrosanta religión católica", escridassà el governador José Rubí perquè donava disposicions sobre l'ensenyament de la religió sense comptar amb la seva aprobació o, pitjor encara, donà normes clares i precises als sus sacerdots respecte a la independència entre la Falange, institució polític-militar, i l'Acció Catòlica institució apolítico-religiosa-social, només subjecta al control de la Santa Seu, i sobre les relacions entre Església i Estat, que havien de defugir els errors nazis denunciats per Pius XI a l'encíclica Mit brennender Sorge, silenciada a l'Espanya "nacional", però publicada per Miralles i per altres bisbes als respectius bolletins. D'altra banda, ja m'he referit a la defensa del català a l'Església feta per Miralles, no per motius polítics sinó per una raó purament pastoral, que el dugué més endavant a editar catecismes contra l'opinió de l'autoritat civil. Conclusió No podem dubtar que, en línies generals, el bisbe Miralles seguí la tònica general de l'episcopat de l'època, d'adhesió al nou estat de coses, bé que amb una reserva prudent en alguns aspectes i amb una clara oposició sempre que, al seu entendre, eren lesionats els drets o els interessos de l'Església i del dret canònic. Ell mateix, en un informe a la Santa Seu de juliol de 1938 resumia així la seva visió del "Moviment" a Mallorca: "Merced a la previsión del Comandante Militar. Excmo. Sr. D. Manuel Goded -que no pudo o no supo tenerla para sí mismo- Mallorca se adhirió, desde 19 de Julio de 1936, al glorioso Movimiento regenerador de España dirigido por el incomparable Generalísimo D. Francisco Franco Bahamonde (q.D.g), y nuestra Isla se libró de compartir la suerte de las restantes del Archipiélago Balear. Cuando llegó la expedición del Capitán Bayo, el Santo Cristo de Manacor, el Jefe D. Luis García Ruíz, la ayuda del caudillo fascista italiano Aldo Rossi (Arconovaldo Bonacorsi), y la intervención de las aviaciones de nuestra amiga Italia, nos libraron de lo que hubiera acontecido si ocho mil invasores hubieran podido adelantar más kilómetros de lo que en realidad ocuparon. Y la poderosa organización militar, la firmeza de gobernadores civiles, la actividad de autoridades municipales y el entusiasmo de nuestras Milicias, han contenido los efectos de la levadura marxista, nos han protegido contra loos aviones enemigos, han enseñado a todos la disciplina ciudadana, y, si no han logrado la intensísima vibración patriótica tan anhelada por los buenos, se ha debido a la carencia de receptividad de un pueblo no azotado bastante por la desgracia para reaccionar como hace el organismo cuando es invadido por alta fiebre consumidora".
|
||||
