La democràcia pot esser una condició necessària per a la lluita efectiva contra la corrupció política. Tanmateix, tampoc no és cap garantia automàtica de la moralitat pública dels elegits. Tots sabem que aquesta, la democràcia, és perfectament compatible amb la corrupció i que els polítics són els primers que ho saben (i que sovint se n’aprofiten). En una època tan necessitada d’una bona escurada de polítics corruptes, no està gens malament que recordem la figura exemplar d’un que no va esser mai un professional de la política i que per alguns –massa— va esser considerat poc menys que un traïdor a la seva classe acomodada en bona part precisament per no acceptar cap promoció o defensa d’interessos particulars en les administracions públiques. Em referesc a Emili Darder, del qual acaba de publicar una biografia Catalina Moner i Mora, Emili Darder Cànaves (1895-1937). Vida i martiri, dins la col·lecció Arca de Noe de l’editor Miquel Font.

Emili Darder va esser sobretot una persona o un personatge moral i, professionalment, un metge molt preocupat per la prevenció de les malalties infeccioses, per la pedagogia que considerava que era absolutament necessària per a combatre la ignorància de les classes més desfavorides i per la promoció de la investigació; no oblidem que va obrir a Palma el primer laboratori d’anàlisis clíniques a l’alçada dels coneixements tècnics del moment i que va realitzar una labor excel·lent com a responsable del Servei d’Epidemiologia de l’Institut d’Higiene, a més de publicar gran quantitat d’estudis i pronunciar nombroses conferències sobre la seva especialitat. Per altra banda, es trobava sempre obert a la col·laboració amb els seus col·legues, ja que era un decidit partidari del treball en equip.

De fet —i tampoc resulta això gaire corrent entre els nostres polítics actuals— Emili Darder va esser un intel·lectual tout de bon i tout court, un intel·lectual convençut del paper de la cultura en el progrés moral i material de la societat. Bona prova d’això és la seva contribució a la creació, l’any 1923, i a la bona marxa de l’Associació per la Cultura de Mallorca, de la junta directiva de la qual va esser membre durant molts d’anys, i igualment les seves col·laboracions en la revista La Nostra Terra i en altres publicacions periòdiques, i la seva pertinença a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Però Emili Darder va esser també soci numerari de la Societat Arqueològica Lul·liana, soci del Círculo Mallorquín del -qual va esser bibliotecari- i de l’Orfeó Mallorquí, vocal i tresorer del Foment de Turisme i encara membre del Club Rotary i de la Societat Mallorquina Protectora d’Animals i Plantes (!). Realment, admir la seva capacitat d’implicar-se en tantes causes que considerava que redundaven en benefici de la col·lectivitat.

Naturalment, podem dir que una personalitat d’una capacitat i d’una generositat semblants era inevitable que desemboqués en un responsable exercici de la política, primer en el Partit Republicà Federal, constituït el 1930 –que seguia l’ideari de Francesc Pi i Margall— i després, el 1932, per la ruptura –a nivell estatal— entre Manuel Azaña i l’impresentable Alejandro Leroux, decidís crear –amb Bernat Jofre, Francesc de Sales Aguiló i altres— Acció Republicana de Mallorca, un partit d’esquerres, autònom, centrat a l’illa, que finalment, el 1934, es fusionà amb el Partit Radical Socialista Independent, el resultat de la qual fusió passà a denominar-se Esquerra Republicana Balear. Proclamada la República, Darder fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma i esdevingué responsable de les Comissions de Sanitat i Cultura, i més tard batle de Ciutat, càrrec en el qual el va agafar el gloriós engronsament de 1936, la notícia del qual fet que li va produir una angina de pit, que va provocar que el seu primer internament fos a l’Hospital Provincial però passant aviat al castell de Bellver.

Acusat de contraban d’armes (!), rebel·lió militar (!!!), antireligiós, antimilitarista i separatista, perquè com a bibliotecari del Círculo Mallorquín havia adquirit llibres en català (!), a començaments de 1937 fou sotmès a un consell de guerra amb Alexandre Jaume, exdiputat a Corts, Antoni Mateu, exbatle d’Inca, i Antoni Maria Ques, un empresari d’idees esquerranes que s’havia enfrontat amb en Verga, i condemnat a mort, igual que els seus tres companys, malgrat la racionalitat i facilitat amb què el seu defensor d’ofici, Eusebi Pascual, tinent de complement d’Enginyers, va desmuntar totes les acusacions. Tret de l’Hospital Provincial a les onze de la nit del 24 de febrer de 1937 per posar-lo en capella a la presó dels Caputxins, fou afusellat a les sis del matí del dia següent, a les tàpies del cementeri, a l’esquerra de la porta principal, assegut a una pedra perquè no es podia mantenir dret. Ramon Franco va exigir a la seva viuda que sortís de ca seva —que havia estat confiscada o requisada— en un termini de 24 hores, casa que passà a esser la seu de la Jefatura de Aviación. En la biografia de Catalina Moner podeu trobar molta més informació, com també un detallat apèndix documental.