Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) no va ser mai un home d’esquerres, però sí que el podríem definir, en una etapa, com un liberal i, sobretot, com un catalanista fervent. Va ser un home de Francesc Cambó. Del seu llarguíssim full de serveis en la causa catalanista en podem destacar la direcció de l’Editorial Catalana, de la Fundació Bernat Metge i de La Veu de Mallorca. El juny de 1936 apareix com un dels signants de la “Resposta als Catalans”, el manifest en defensa de la catalanitat lingüística i cultural de Mallorca, al costat de 152 noms més, com els de Gabriel Alomar, Francesc de Borja Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Emili Darder. Un any després, el 1937, es troba a París enfeinadíssim en la redacció i difusió de propaganda internacional en favor del bàndol nacional. El franquisme el compensà amb una llepolia: des del 1952 fins a la seva mort va ser delegat d’Espanya a la UNESCO. ¿Què el va dur per aquest camí, que no és de l’acceptació del franquisme sinó el de l’adhesió entusiasta?

L’editorial Quaderns Crema ha publicat uns Dietaris que poden donar algunes respostes. Ens donen, per exemple, la reacció immediata d’Esterich (que es trobava a Roma) davant l’Alçament: “No podem desitjar ni el triomf dels sublevats ni menys el del Govern, que implicaria el triomf immediat dels marxistes. Jo, com a català, he de defensar el triomf del govern i com a espanyol el dels sublevats”. Per a ell la disjuntiva es troba entre el desordre de soviets i anarquistes, d’una banda, i els enemics de Catalunya, d’una altra. En la nota d’aquell mateix 20 de juliol ja ens dóna una pista de quina serà la seva tria: “Passeig per la via de l’Imperi, i aplaudiment de la tasca feixista d’embelliment i valoració de Roma”. La caiguda d’Estelrich, per dir-ho així, no va ser immediata. El mes d’agost encara escrivia: “T’enyoro, Catalunya: penso en tu, com a mare, filla i promesa”. Catalunya era, al cap a la fi, l’escenari dels seus somnis de glòria. Però quan finalment tria ho fa sense tebieses.

Potser el més interessant del llibre és la possibilitat d’explicar-se el viatge ideològic de l’autor en clau psicològica. La primera part correspon bàsicament als dietaris de 1918. Després, ja no h’hi ha fins al 1935: l’edició recull el que ha quedat de milers de planes, la major part de les quals es varen perdre a la guerra. Les notes de 1918 són, al meu entendre (i malgrat la secció posterior “Un seductor seduït”, de naturalesa més “literària”), les més interessants del llibre. Amb 22 anys, Joan Estelrich és un home de cultura oceànica, interessos molt diversos i, tot cal dir-ho, una ploma molt brillant per a la nota o per a l’aforisme. És un personatge d’una immodèstia gairebé malaltissa, i amb prou lucidesa per mirar-se a ell mateix i veure-hi el megalòman que no està segur de si triomfarà. Si haguéssim de sintetitzar les seves aspiracions en un infinitiu triaríem el nietzscheà “dominar”: dominar en la política, en l’amistat, en l’amor. L’empremta del filòsof alemany és bona de detectar: “La vida, la vida; ah, com menyspreo les doctrines negadores de la vida!”. És nietzscheà fins a l’anticristianisme: “En els momens d’exaltació pròpia, tenc rancúnies i fòbies contra les religions del renunciament: el cristianisme davant totes.”. Vet aquí una mostra de com aquest esperit apareix en forma de brillant llampec literari: "Randa: muntanya de revelació, com Sinaí, com Sils-Maria". Tot un cop, tenint en compte que a Sils-Maria Nietzsche hi va intuir la idea filosòfica de la voluntat de poder…

Començada la Guerra Civil, Joan Estelrich recorre als seus diaris per queixar-se amb amargor que Catalunya està dominada per la FAI i que ja resulta pràcticament impossible anar a missa. No és que hagi tornat un beat: en qüestió de relacions amb les dones no va deixar de ser, per dir-ho així, un liberal. Però ja no era el jove de 1918. O potser sí.

diumenge 9 de juny de 2013

Joan Estelrich 
Dietaris 
Quaderns Crema 
Barcelona 2012

Article publicat a  L’altra mirada 18 / juny 2013 

---