|
Jaume Garcias obrador, fill predilecte de Mallorca i criminal La setmana passada vaig poder acompanyar la presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca a l’acte central de la Diada de la nostra illa, en què el Consell fa entrega dels honors i distincions a totes aquelles persones que, per la seva trajectòria vital, per la seva activitat professional o personal, s’entén que són un exemple pels ciutadans i ciutadanes de la nostra illa i que mostren un camí en el qual els nostres joves hi haurien de trobar un exemple. Enguany, una de les persones distingides va ser el polític Jaume Garcías Obrador, electricista de professió, militant del PSOE i de la UGT i president de la Diputació de Mallorca (l’actual Consell) aquell maleït 18 de juliol del 36. Garcias va ser al costat del Governador Espina quan aquest es va negar a entregar armes als militants esquerrans que les hi demanaven per defensar-se dels feixistes que ja els anaven a cercar. Garcías va demanar tranquil·litat a la població davant l’agressió de què eren víctimes per part dels colpistes. Poc després d’això va haver de fugir d’un edifici del Govern Civil envoltat de reaccionaris que no només volien ocupar l’edifici on hi havia representat el govern legal d’Espanya, sinó detenir els seus principals ocupants i assassinar-los amb qualsevol de les formes «legals» de què es varen dotar. Jaume Garcías va estar amagat quasi dos anys. Segurament, sabia el que estava passat a l’illa i, per tant, coneixia que molts dels seus companys havien estat assassinats o executats (m’és absolutament indiferent el verb que s’empri) de manera vil i covarda a qualsevol vorera de les carreteres de l’illa o contra la paret del cementeri de Palma després d’haver d’experimentar la vergonya dels judicis dels tribunals franquistes. El 10 de maig de 1939 Jaume Garcías Obrador va comparèixer davant el Consell de Guerra que el va jutjar sota l’acusació d’auxili a la rebel·lió i d’estar vinculat al «Pla Lennin» (com abans ja havia passat amb Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques i Antoni Mateu), una estratègia fantasiosa i al·lucinant dels feixistes (que si no hagués tingut un final tan tràgic faria riure) que afirmaren que els acusats preparaven una invasió de l’illa per part dels soviètics que, entre d’altres coses, havia de suposar l’asassinat de totes les persones benestants de Palma. Així, els conspiradors, els rebels, els deslleials, acusaven el representant del Govern legalment establert, democràtic, d’auxili a la rebel·lió i de voler assassinar desenes de famílies.
Jaume Garcías Obrador fou condemant a
mort i afusellat a la paret del
Cementeri de Palma el dia 4 d’agost de
1939. Així, en aquests moments ens trobem amb un home que, segons el seu expedient «legal» (l’únic vàlid des de l’òptica de la justícia i lúnic que, per ara, passarà a la història), era un criminal que va conspirar per enfonsar el govern d’Espanya i per assassinar un caramull d’homes i dones de la ciutat de Palma. És la incongruència de la Llei de la Memòria Històrica que el president Rodríguez Zapatero vol aprovar. Una llei que no declara il·legals i nuls els judicis dels colpistes del general Franco i, no fent-ho, manté la seva vigència, la seva injustícia i el seu crim. Per tant, amb tot el dolor del meu cor, amb tota la vergonya que com a company em comporta, Jaume Garcías Obrador, fill predilecte de Mallorca, polític, sindicalista, electricista i víctima de Franco seguirà sent, «legalment» i amb els papers a la mà, un criminal digne de ser afusellat per protegir la resta de ciutadans de les seves actuacions malignes i perverses. És la incongruència de la Llei que pretén aprovar el Govern espanyol. Tot plegat, una incongruència, una vergonya i una injustícia.
Manel Suárez Salvà. Diari de Balerars 30/09/07
|
