Una mica d'orgull

L'illa de Còrcega és, de fa temps, un dels països, i dels paisatges mediterranis que més m'atreuen. Un tros d'Aipo de Pirenue voltat de mar blava: boscs magnífics; congestes més espesses i duradores que les del nostre Puig-Major que han vist enguany els primers esquiadors mallorquins i austriacs; poblets penjats. com Deià, a mitja muntanya, d'un pintoresc piemontès ...

"Mallorca", diu Abel Bonnard, comparant-la a Còrcega. "és bella també, però massa petita perqué el paisatge hi prengui una vertadera profunditat".

Mallorca és, això si, més rica de monuments, més afinada per les velles civilitzacions. Més desafinada també per la moderna ... Dins un excel·lent magazine francès, llegia no fa molt en un article, signat per Andrés Thérive, sobre la gent de Còrcega.

"La dignitat, la reserva, la serietat d'aquesta població un poc misteriosa, la fan passar fàcilment per una raça indolent i ensonvada. Però hi corren tresors de passió i d'energia, i sovint en brilla la flam. Un edén? Vaj !Una terra selvatge¡ aspra on la pobressa no ha tengut mai la lletjor de la misèria, ni el benestar la vulgaritat de la riquesa. Un sentit agut de la vida i de la mort hi regna, i l'honor dels sentiments ...

Res no els fa pipellejar: ni els dancings instal·lats per anglesos pervertits dins les coves d'Ajaccio o de la Bastia, ni els hidroavions que ronquen allà dalt, ni els vaixells blancs que solquen la mar blava tornant de Grècia o de Tunis, ni la premsa incendiària que trameten de Livorno ..."

Sempre hi haurà una superioritat de l'indígena sobre el transeünt: el gust de la simplicitat i de la vida familiar, del tabac barat, de vi vermell, del formatge àcid, del joc de bitlles i de la solitud muntanyenca".

"Orgullosos d'aquest orgull suprem que desdenya manifestar-se ..." No seguesc. No sé si us plauran per un igual tots els extrems d'aquest elogi, ni si el seu autor hi matisa amb tota justesa les característiques del poble cors. Sé que voldria per Mallorca un de consemblant, maldament no fós ben idèntic.

D'un quant temps a aquesta banda, sembla que aquí tot ho haguem de fer per atreure els turistes, per complaure els turistes, per exhibir-nos davant els turistes, per enganar els turistes amb disfresses anacròniques i per treure el suc als turistes. Tem que les virtuts amigues de la nostra gent no guanyin res en aquest negoci, i començ a enyorar -deixau-m'ho dir, que dimoni!- el temps en que els mallorquins vivien per ells i mitaven qui arribava abans d'obrir-li la porta, perquè dins les nostres llars s'hi guardava qualque cos: allò precisament que George Sand ni sabe ni sospitar, Jovellanos, si

ALANIS