Entrevista a Josep Vicens

De Pollença a Ciutadella i de Maó a Dunkerque

Memoria Civil, núm. 35, Baleares, 31 agosto 1986

Damià Quetglas

A llarg de la conversa, no queda més remei que alçar ek cap i posar cara de sorpresa. D’un perill pega a un altre. Josep Vicens podria ser el protagonista d’una novela d’aventures, tan digestives en aquest temps canicular, perquè la seva és una història de sobrevivències i situacions arriscades. Però no és un somni nostàlgic, sinó un record real de la guga d’una mort segura del seu germà Martí Vicens, gestor de l’Ajuntament de Pollença, d’una mort absurda en la guerra. I quan parla i somriu semblar dir ben clar que la guerra no és tan sols la guerra: és també el desig de la guerra, la seducción de la guerra: la fraternitat “viril” dels combatents, la tensió extrema on es concretitza el sentit de la vida enfrentada a la imminència de la mort, l’exaltació de l’acció que no coneix les fronteras del bé i el mal, les coses justes i les horribles …, I, per sota el goig de contar-ho, el risc superat, la sobrevivencia aconseguida …

Jaume Ferrer, Joan Vicens, Miquel Vives u Martí Vicens (d'esquerra a dreta) davant el llaüt ja desembarcats a Menorca.

Participàreu, don Josep, en la resistència de Pollença a l’aixecament militar? 

No. Treballava de mariner i érem a les Columbretes a pescar i arribarme a Palma. Jo tenia simpaties per l’esquerra. Només arribar a Palma, vaig decidir venir cap a Pollença. Vaig tenir moltes dificultats per arribar-hi. Hi havia molts de controls. Quan vaig arribar em contaren el que havia passat i qué hi havia molta gente per la muntanya. Vaig demanar a mon pare pe’n Martí, però ningú no en sabia res.

I ser germà de Martí “Bonjesús” no fou motiu per tancar-lo a vostè

Jo no havia pres part en res. No em podien detenir. A en Martí el cercaven com a boijos per tot arreu. En

Martí era un home molt actiu. Feia dos anys que havia quedat vidu amb dos infants petits. Això em movia,

encare més, a ajudar-lo. Tants de pollensins tancats …, calia moure’s. I el no haver estat aquells dies a

Pollença em permetia anar més per enmig i treure el meu germà de Mallorca.

Diuen que amb el carrabiner Arrabal i el capità Beneito, el seu germà fou l’orgtanitzador de la resistència

Ja li dic que no era aquí. Però també li he dit que en Martí era molt actiu, un home de profundes conviccions que donava la cara amb tot i per tot. Era el motor de la Gestora que nomenà el govern per regir l’Ajuntament després de les eleccions del 36. N’era el motor.

I, què feia un anarquista a l’Ajuntament?

Jo mai li vaig conèixer militància política. Pot ser que conectàs amb postures radicals. L’hi tenien promesa perquè s’havia negat a concedir una subvención als frares si no donaven l’ensenyament gratuït. I em contà que quan fugien en desbandada de Montision, acorralats pels militars, una bala atravessà el cap a un que saltava la paret de l’hort al seu costat. Un d’Alaró em sembla. Em contà que aixecà el cap i va veure el canó d’un arma llarga que s’amagava rera la persiana del convent.

Bé. I com va fugir?

Es llarg això!

Comencem pel principi

Vaig saber, als pocs dies de ser aquí, que havien vist el meu germà per la part de Lluc, amb en Joan Muntaner. Vai ganar per allà i els amos de Mina em confirmaren que els havien auxiliat, però res més. L’endemà els veren per Campanet. En Muntaner havia tingut un atac d’apendicitis, segons els amos de Mina, i vaig sospitar que es dirigien a Sa Pobla, on Muntaner tenia familia. A Sa Pobla em digueren que podia ser que fossin a Búger i em daren una adreça. Allà, la madona deia no saber res, però ja vaig notar qualque cosa i li vaig advertir que si els veia, digués al meu germà que cada vespre l’esperaria al coll de Son Vila de les dotze en amunt.

I d’allà cap al mar?

No. El segon vespre que hi anava, encara no havia arribat i ja em va xitar. El dia anterior hi havia hagut molt de moviment. Havien fet un registre brutal a ca seva: ho espenyaren tot. Li vaig contar i decidirme que s’amagaria a una caseta que teníem a un figueral. Ell no volia creare que matessin tanta gent a les cunetes. Deia que era un mite, una estratègia per crear por i que la gent no sortís a posar dificultats a la revolta militar.

Vostè es movia molt a lleure … 

No ho cregui! Jo sofria vigilància extricta, per part d’un falangista. Erò quan arribava a jeure, per la nit, sortia per un forat que vaig fer a la teulada per cercar en Martí i, després, per dur-li menjar. No el trobaren mai perquè el tapava ben bé quan tornava.

Devia dur son enrera …

No en tenia de son. A ca nostra, els registres eren continuats. Ho giraven tot damunt-davall. Al sostre no deixaren ni un racó. Això sí, quan varen veure que estaven com a desenganats de registrar, vam decidir dur en Martí a ca nostra, perquè estàs més ben atès. I mon pare va tenir el coratge d’entrar-lo el poble per davant els nassos de quatre guàrdies, entre dos sacs d’herba que aconstumava a anar a cercar cada dia amb el carro.

Així que no duien idea de fugir … no mostraven sospites els falangistes?

Sí! No deixaven de carcar-lo per la muntanya, per ciutat, per la mateixa caseta. Es pagaven deu mil pessetes pel seu cap. En Martí passava les vetllades sobre un garrover i ho veia tot.

Però jo em preocupava d’escampar boles, que se n’havia anat. Amb combinación amb un que feia el servei a Andratx enviava una carta escrita pen Martí demanant pels nins i dient que estava bé. I ens deixaven quatre dies tranquils. Totes les esperances eren que aviat s’arreglarien les coses. Deien que hi hauria el desembarc …

I van esperar el desembarcament?

No. Abans ja vam haver de tornar treure en Martí de ca nostra de la mateixa manera que l’havíem entrat, perquè en Miquel Vives que treballava a l’Ajuntament m’avisà que tornarien fer un altre registre. Va ser terrible. A mi em pegaren una culatada que vaig anar embenat per por a no tenir dues costelles rompudes. Decidírem passar-nos a les tropes republicanes desembarcades i vaig anar a peu fins a les muntanyes d’Artà, però allò estava molt malamente. Esdemés van haver de reembarcar molt aviat.

I quan de temps us torbareu a partir?

Fins a la nit del 10 d’octubre. El día 11 arribàrem a Ciutadella.

Va ser llarga doncs, la preparación de la fuga

En Martí es desanimà molt quan va saber que els republicans havien reembarcat. Ja es volia entregar. Encara no creia allò dels morts. En Jaume Ferrer, un amic, tenia una barca de bou a Alcúdia. Estava fondejada en roda i la magneto del motor entregada a comandància, però en Jaume tenia endemás un llaüt de 20 pans i al bou hi havia unes veles. Demanàrem permís per anar a arreglar quatre coses del bou. “La Antoñita”, Aprofitàrem per veure l’estat de les veles i fer un petir refugi dins la proa per dur-hi en Martí, que estava a una caseta prop d’Alcúdia i era cuidat per un conco nostre.

Sí, que va ser complicat!

 Endemés una nit que vaig fer un assaig de trasllat vaig veure que les barques de l’arraendatària, que utilitzaven els falangistes per fer guàrdia, amarraven a la popa del bou per la nit i hi feien la xerradeta i una dormida a bord.

 Dur-hi en Martí va ser la part més complicada. Ell no sabia nedar. Jo m’havia proveït d’uns suros a Cala de Sant Vicenç. Atravessàrem a peu l’Albufera fins a l’altura de l’hotel Golf i creuàrem la platja protegits per la fosca, perquè les casetes de banys servien de garita als milicians de guàrdia. Era calma amb una mica de vent i amb una mica més d’una hora arribàrem nedant a “La Antoñita”, No hi va haver falangistes i en Martí hi quedà. Jo vaig refer el camí amb bicicleta i un paner de caregols. Un nou registre a ca nostra va decidir-me a partir de seguida.

Pero Abreu ser 4 els que fugíreu, no?

Sí, en Jaume tenia permís per anar a la barca de bou. Hi partiria amb el llautet l’horabaixa i allà ens veuríem. Però ho comentà a Miquel Vives i també s’hi apuntà. Per cert, quan jo vaig arribar nedant a la nit i vaig veure tres siluetes, ja tornava enrera i em va poder veure i cridar-me.

Va valer la pena, però, tant de temor!

I tant!

Res, que agafàren les veles i cap a Menorca

No. Jo nedant vai remolcar la barca amb una corda a la boca fins surtir de la vigilància. Vam posar padassos als estrobs per no fer Renou i vam bogar, després de cambiar-me la roba fins veure el cap d’Artrutx. Ens fa assaltar vent de Xaloc. En Martí i en Vives vomitaren tot el camí, mentre en Jaume treia aigua de la barca. Am entrar a Ciutadella de mala manera.

Els caçadors i els mariners …

No exagero en absolut! A Ciutadella ens van fer un interviú, un periodista que li deien Gómez. Va surtir a la premsa com una epopeia …

I a Menorca ¿la gran vida?

Jo, en Jaume i en Miquel, sí. Ens allistàrem. Pagaven 10 pessetes als voluntaris. Estàvem destacats a la Platja de Son Bou. Però el meu germà se’n va anar a Maó, fins que un dia ens telefonà que se n’anava a Barcelona. Les “dones antifeixistes” de Menorca feien passamuntanyes per l’exèrcit i ell anava a Barcelona per entregar-los.

Fou quan apressaren el “Ciudadela”?

Sí, va ser un creuer Italia. Ja n’havia apresat altres dos. En el “Ciudadela” hi anava bastant de gent. Era delicat el viatge: partirme amb vent de Mestral … Res: que els havien d’agafar!

Va ser la fi del seu germà.

El “Ciudadela” va ser conduït a Sóller. Civils i militars van ser portats a la “calapotera”. En Riutord ja el se volia carregar tot d’una, al meu germà. Li feren sumaríssim. Va estar en capella a Ca’n Mir també ho van saber aviat. Va ser un cop molt fort per a ells, que estaven quasi tots processats. Jo no ho vaig saber fins un mes després.

No li degueren pagar abans de tornar!

Home! Jo ja m’havia complicat la vida! Però estava a la base militar de Maó i hi havia bombardeigs. Tampoc s’estava massa segur allà. La guerra es feia llarga i l’aprovissionament es feia difícil. Així que em vaig posar al davant d’organitzar una tripulación per intentar el contacte amb la Península a les ordres del patró Sebastià del Cala Marçal, una motonau de la Naviera.

Amb la idea de quedar-se a la Península  ¿tal volta?

No! Jo no volia que em fotessin una bomba damunt, però tampoc volia ser perseguir pels meus. Vaig organitzar la tripulación amb pollensins. Dúiem mejar, medicaments, estris de guerra, etc. Ferem 28 travesies a Barcelona, Alacant, València, Marsella …. No teníem hores ni dies fixes de sortida. Havíem de despistar els vaixels que bloquetjaven Menorca i el Llevant peninsular.

Es salvà així de la capitulación de Menorca?

No jo era a Maó. Devers les tres de la matinada ha estava ple de falangistes. Vaig poder anar fins a baixa mar, però el nostre vaixell s’havia calat foc. Amb un grup de mariners tallarme la corda de l’àncora del “Carmen Picó” i ens embarcarem una setantena de persones –molts de militars.- i vam navegar dia sencer en direcció a Alger. Una dona va parir durant el viatge. A Alger no ens deixaren atracar. Al final, ho férem al molll de carbó. Instal·laren las dones a “Maison Carrer” i més tard deixaren desembarcar la resta, excepte la dotación del vaixell que va quedar retinguts. Record una gent de Campos que ens duia menjar. Al final, amb el correu de Port Vendrell ens transportaren al camp de refugiats espanyols.

-Hi conegueren algun mallorquín?

La veritat és que em vaig escapar per davall l’alambrada. Allò era un merder!

I us degueren tornar enrolar …

Ves! Una mica d’estraperlo, amb un mercant anglès a Niza, on vaig arribar a peu per la via del tren.

 I, ¿on volíeu arribar?

Jo feia temps que tenia la vista posada a Amèrica. I mai millor que llavors: no podia tornar a casa i la guerra començava per Europa I, com que a aquest vaixell el destinaren al trasport de carbó de C alais a Cardiff,  vaig passar a la tripulació d’un vaixell més gran, el “Macari”. Ja havia començat la guerra mundial i hi havia mines magnètiques `per tot. Amb aquest vaixell anàvem a Calcuta, al Congo belga …,

Vol dir que els alemanys no us encalçaven  tan enfora …

Sí. El segon viatge que hi vaig fer, la anàvem amb convoy protegits per quatre destructors des de “Ciudad del Cabo”. Al Golf de Biscala, però fou on ens atacaren els submarins alemanys que aplegaren dos vaixells carregats de fusta. Imagini’s: hi havia taulons per tot!

Res: que el viatge a Amèrica no es podia depassar més?

Sí. Havia fet quatre doblers i partíem cap a Xile a cercar coure per fer les arandeles de fricció dels projectiles. Però vaig veure tanta misèria a Valparaiso que ja em quedaria el proper viatge que haviem de fer a Argentina. Tampoc va surtir bé.

Ja trobava jo …

Quan dúiem tres dies de navegación se’ns va ordenar viarar en redó per anar a buidar Dunkerque. I la pel·lícula no té punt de comparació amb el que va ser alló.

Però en sortí viu!

Sí. Viu, però per sort. Pareixia l’aurora boreal allò!. El dit és que a l’enemic que fuig, pont de plata. I els alemanys en donaren pont de metralla. Tanmateig vam fer tres viatges, el 28, 29 i 30 de maig, carregats com a formigues. Ja hi havia un pam d’oli sobre el mar, per enfonsament de petrolers i caramulls de morts. De sobte, una bomba d’aviació tocà el nostre vaixell i amb una altra rompé el vaixell en dos. L’ona expansiva em tirà a l’aigua. Em vaig poder aferrar a trastos que suraven. Sort que no feia vent. Amb rampills ens van aplegar lanxes alemanyes. I començà el cautivieri.

El remeteren cap a l’Espanya franquista?

Primer vaig estar a Dunkerque, a un batalló de bascs i gallecs fent refugis per als submarins. Al dos mesos m’enviaren amb un grup de 40 persones a Bèlgica i, després, vaig passar als astillers de Kiel. Aquí treballàvem a uns soterranis molt grans i ben protegits, amb unes condicions higièniques envejables; però, quan es complicà la situació, ens enviaren a fer fortificacions.

Quina tasca realitzaven als astillers, tan acomodats?

Treballavem amb un gas corroisu, Hiperita, en sembla que es diu.

I a la fi de la guerra mundial ¿qué?

No la vaig veure acabar, perquè protestàrem per les males condicions de feina i als sis dies ja érem a Irún.

I, a la presó?

Sí. A Miranda del Ebro, on ens seleccionaven. Després a Burgos, on érem jutjats. Durant tres mesos afusellaren remeses de 10 homes diaris. I ho sé perquè jo estava al batalló que carregava morts.

I com es salvà de tanta escabetxina?

Vaig tenir l’atenuant d’haver ajudat a uns militars rebelats a Menorca, un dels quals declarà a favor meu. Però no em tregueren de la presó. Perquè llavors em passaren a Madrid, a Unamuno. Era un niu de rates, de gent i de malalties. Sentien les ametralladores de Yeserías que treballaven sense parar.

Quan el deixaren en llibertat?

L’hivern de 1943 en passaren a un batalló disciplinari prop de Gibraltar, on la gent anava calent com animals. Erem més de tres-cents. Vaig estar a Africa i a Cadis, descarregant material de contrucció fins al Campo de las Eras, a Algeciras, on em vaig fer amic del tinen Pep Homar.

Ha tengut agulla per tots els fils!

Després vaig venir amb ell destinat a la 4ª Companya a Cala Sant Vicenç . En baixar a l’estació de Sa Pobla em feren posar al front del batalló camí del nostre destí. Quan travessàrem Pollença motls s’havien de fregar els ulls. El tinent em donà pase per nocta i els del poble el denunciaren perquè jo anava a geure a ca nostre.

Tot per ajudar a un germà!

Tot, per sobreviure!