La questió del Deutschland, o el fracàs de la no-intervenció

Memoria Civil, núm. 40, Baleares, 5 octubre 1986

Antoni Oliver

Els primer mesos de 1937, a Mallorca ja havia acabat el periode de repressió indiscriminada, posada en pràctica per l’exèrcit i la Falange a partir d’agost de 1936.

La repressió entrà a partir de l’any 1937 en una segona fase, en la que se li dóna, per part de les autoritats militars, una aparença legal, mitjançant els consells de guerra.

Aquest canvi d’actituds envers el mecanisme de repressió, que es fa sota una aperença jurídica, obeieix, en part a que les autoritats franqujistes tenen la cobertura i recolzament de les dues grans potències feixistes que, vulnerant sistemáticamente el tractat de no-intervenció envien armes i tropes en els sublevats.

Dos fets de guerra ocorreguts en aigües de les illes palesen el fracàs de la política de no-intervenció, i provoquen una gran tensió entre el govern republicà, Itàlia i Alemanya. Els atacs, al cuirassat alemany Deutschland, ancorat al port de Eivissa, duït a terme presumptament per l’aviació republicana, i al creuer italià Berletta, en el port de Palma, varen tenir com a consequència la retirada dels estats feixistes del comité de control. I de la conferència de Nyon, dos fets de gran trascendència internacional ocorreguts durant la guerra espanyola l’any 1937.

L’atac al “Deutschland”

La tarda del 28 de maig de 1937 el cuirassat alemany “Deutschland”, ancorat enfront del port d’Eivissa és atacat per dos avions republicans. Durant la incurssió aèria es llances dues bombes, una d’ellas cau damunt el menjador de la tripulación, matant a vint-i-dos mariners, i ferint-ne a setenta-cinc. L’altra ocasiona danys a la Roberta lateral del vaixell. El fet va esser presenciat per unitats de la Armada republicana i, en consequència, els alemanys cregueren que els havia atacat una escuadrilla de destructors. En realitat els destructors republicans començaren a obrir foc contra el port i la ciutat, una vegada agüeren passat els avions. El bombardeig ocasionà nombroses víctimes entre la población de la ciutat.

La versió que oferí el ministre de defensa republicà fou què el “Deutschland” havia disoparat primer i que els avions contraatacaren. Però aquesta versió, no deixa d’ésser falsa. Els “Avions de reconeixament”, a que es refereix el ministeri, no haurien de dur bombes.

Informat Hitler de la mort de tans d’alemanys –nou més en morien hores després de l’incident elevant la xifra a trenta-u, ordenà que, com a represalia es bombardeges Almeria. El bombardeig el dur a terma una flotilla encapçalada pel creuer Admiral Scheer, disparant més de doscents trets, destruint una trentena d’edificis i causant la mort de dinou persones.

Amb anterioritat, els dies 24 i 26 de maig, havia tingut lloc un altra incident naval. El creuer italià Beerletta, que pertanyia al control del “Comité de no-intervenció”, ancorat en el Port de Palma, on, per una altra banda no podia estar, ja que Mallorca estava sota control de França, es atacat per l’aviació republicana, causant la mort de sis italians, El ministre de defensa del Govern de València, Indalecio Prieto, havia advertit amb anterioritat en el govern italià que les patrulles no podian desenvolupar cap tipus d’activitat en aigües territorials de l’estat espanyol.

Tres versions de l’atac al “Deutschland”

L’incident de l’atac al creuer alemany a Eivissa, va esser objecte de tres versions diferents. La primera donada pel Govern de la República, confonent el nom del Deutschland amb el del “Almiral Scheer”), la declaración del govern alemany, i una altra explicación apareguda al diari ABC de Madrid, el primer de juny de 1937.

La versió del comandant de l’aviació republicana diu el següent, en un comunicat datat el dia 29 a València. “Esta tarde salieron de sus bases dos aviones para realizar vuelos de reconocimiento, Al pasar sobre Ibiza, un buque de guerra que estaba fondeado a 200 metros del muelle abrió nutrido fuego de artillería antiaérea contra nuestros aparatos, sin que procediera por parte de estos acto alguno de agresión, ni contra el citado barco ni contra la ciudad. Los aviones respondieron al ataque lanzando doce bombas, cuatro de las cuales cayeron a bordo del referido buque produciendo otras tantas explosiones”.

“Al parecer, -afegia el comunicat- el buque atacante es el crucero Almirante Scheer” (Encara que en realitat era el Deutschland).

El govern republicà en el mateix comuncat recordaba que Eivisssa estava sota control de França, per acord del “Comité de no intervención”, i que el creuer alemany no es trobava “realitzant cap misió lícita” en aigües d’Eivissa.

La declaración oficial del govern alemany aseguraba que el “Deutschland” es trobava a la badia d’Eivissa, calificant el vaixell de “unidad destinada al control internacional marítim”. “Malgrat això –senyalaba el comunicat alemany. El cuirassat fou bombardejat, inesperadamente, entre las sis i les set hores de la tarda per dos avions de les forces roges espanyoles”. Els alemanys advertien en la seva comunicación que “aquest nou i criminal atemptat contra una nau alemanya obligarà al govern del Reich a prendre mesures que comunicarà inmediatamente al Comité de No-Intervenció”.

La tercera versió de l’atac al “Deutschland” la ofereix el diari madrileny ABC, en un article publicat dia primer de juny de 1937. Segons aquest diari, el creuer alemany Admital Scheerm que es trobava a les proximitats del cuirassat Deutschland obrí foc ontra els avions republicans. La desposta de l’aviació republicana fou llençar un bombardeig cotnra el Deutschland, en lloc de contra el vaixell que, en realitat, havia disparat. Es a dir, que es considera que foren els alemanys els que, atacant primer, provocaren l’incident.

Consequències inmediates de l’incident

Com a resultat d’aquesta acció de guerra, Hitler decidí prendre represàlies. Després d’una reunió amb l’almirall de la flota alemnaya, Rader i el ministre d’afers exterior es va resoldre, finalmentet, atacà la ciutat d’Almeria, encara que el Fürher era partidari de desen cadenà un bombardeig sobre València, on es trobava el govern republicà.

Les reaccions en al bombardeig alemany d’Almeria, per part de la comunicat internacional varen esser de temor a noves complicacions del conflicte. El Condell de Ministres republicà, en una reunió posterior a l’acció alemanya estudià la situación. El Ministre de Defensa. Indalecio Prieto proposà que la republica bombardejàs les unitats de la flota alemanya que es trobaven a la Mediterrània, amb l’objectiu de provocar la declaración de guerra per part de Higtler i Mussolini, i, ademés, provocar la intervención en el conflicte espanyol de la URSS, Gran Bretanya i França. Prieto era de la opinió que la república no podia, ella tota sola, guanyar la guerra, i que la internasionalització del conflicte reforçaria la situación militar republicana. Aquesta proposta de Prieto va causar gran alarma entre els dirigents republicans. El president de la República, Manuel Azaña, va convocar una nova reunió del gabinete, presidit per Juan Negrín, amb l’objecte de refusar el projecte de Indalecio Prieto, Azaña va comparar el problema del Deustschland amb l’enfonsament del “Maine”, que provocà la guerrra entre EE.UU. i Espanya, l’any 1898.

Trenta de maig, dos dies despres de l’atac al Deutrschland, les potencies de l’eix, Alemanya e Itàlia, acordaren la retirada del control marítim internacional, del “Comi té de no-intervenció”. Tornaren exercir el control una vegada reberen garanties de que no es repetirien “casos semblants”. Malgrat això, el creuer alemany  Leipzig, va esser atacat, el dies 15 i 18 de juny, per un submarí, davant les costes argelines, a les proximitats de la ciutat d’Oràn. Berlín i Roma tornaren a manifestar la seva voluntat de defensar llur “llibertat d’acció” a les aigües de la Mediterrània, i només Anglaterra i França mantingueren les anomenades patrulles de mar, fins el setembre de 1937

Antoni Oliver

El cuirassat alemany “Deutschland”