Miquel Gayà
Memòria Civil, núm.
43, Baleares, 26 d'octubre 1986
Llorenç Capellà
Miquel Gayà acaba de veure publicat a la col·lecció ·"Els
treballs i els dies" de l'Editorial Moll, el seu darrer llibre, "Històries i
Memòries", que constitueix, tal i com el títol indica, una remembrança i
reflexió entorn dels seus primers setanta anys, des de la privilegiada talaia de
l'intel·lectual que ha observat amb amor les vicissituds que hagut de superat la
llengua catalana per tal de sobreviure, en una època de resistència cultural i
cívica. Gayà, nascut l'any desset de Sant Joan, en el si d'una família
camperola, s'ingerí -de manera tímida els anys de la guerra i ja de forma
definitiva en els de la postguerra- dins els esquemes poètics de l'Escola
Mallorquina de la qual fou un dels més avantatjats deixebles, tot aportant a la
literatura catalana una considerable obra poètica i assagística. Però és palès
que, a part de la seva obra literària -que d'altra banda ha estat comentada en
el seu moment pels crítics especialitzats- allò que interessa a Memòria Civil és
la narració que pot fer de la tèrbola època de la guerra un intel·lectual que ha
viscut, parafrasejant Espriu, per salvar-nos els mots, i que, paradoxalment, se
sentia identificat amb la dreta cedista.
|
- Perquè vostè, Gayà, era
de la CEDA, veritat?
- No va gaire errat de
comptes, perquè, efectivament, votava CEDA, encara que no militava. Jo sempre he
estat de dretes, pel fet que històricament la derta, a Espanya, ha assumit la
defensa dels valors religiosos i de la moral tradicional.
- Sap? Quasi estic a punt
de fer-li mamballetes.
- I això ... ?
- Perquè la frase li ha
sortit rodona i perquè són ben pocs els intel·lectuals, a Mallorca, que
confessin les seves preferències per la dreta.
- Doncs jo no tenc cap
inconvenient a confessar-les, tot i que he d'admetre que no és bo de fer. Tengui
en compte que aquesta dreta que tenim actualment, encara est¡a influenciada pel
mal gust d'en Franco i nega el pa i la sal a la cultura catalana..
- Amb la mà damunt el cor:
vostè, ha estat franquista?
- Sí, no tenc perquè negar-ho.
Ho vaig esser fins que vaig adonar-me que l'Alçament no es limitava a substituir
una forma de govern, sinó que també pretenia, d'una manera dràstica, anorrear la
nostra parla i la nostra cultura..
- Essent així, puc donar
per fet que el devuit de juliol estava amb els revoltats.
- Amic meu jo no estava amb
ningú, perquè únicament era un al·lot de devuit anys. Ara bé, no cal ni dir que,
aleshores, Espanya era un bony i, més prest o més tard, aquest bony havia
d'esclatar. La vida política, la convivència: tot, tot, era un desastre havien
col·laborat per un igual dretes i esquerres. Jo li vull parlar amb absoluta
sinceritat, i em pot ben creure si li dic que tan salvatges eren els uns com els
altres. Malgrat tot. hem de creure que el Govern tenia l'obligació de controlar
el carrer, i, en canvi, el deixà en mans de gent molt poc formada. S'insultava
els creients que anaven a missa. Es feia befa de les persones que portaven
penjada al coll qualque medalleta santa. Què més li puc dir, perquè es pugi fer
càrrec d'aquella situació ... ?
- Res més: és prou clar.
Tot i això, haurà d'admetre que el clergat no repartia confits.
- Es clar que ho admet! El
clergat de la preguerra va estar a molt baixa altura i m'atravesc a dir que
ells, els clergues, prepararen el clima bèl·lic des de les trones. Ara bé: els
partits d'esquerra no els deixaen medrar. Es ficaven amb ells, els controlaven
i, fins i tot, més d'un cop els perseguien obertament. Faci, vostè, un esforç
per comprendre els seu enuig, perquè vulgues no vulgues són personaes com les
altres i han de mirar per la pròpia subsistència.
- D'acord.
- Miri: gràcies a la
intervenciço del capellà Jordi i del capellà Melcion, a Sant Joan, el meu poble,
no es va assassinar ningú. En canvi n'hi havia d'altres que eren bel·licosos.
Sagesse, per exemple, anava pels carrers vestit de falangista i amb la pistola
al cintó.
- El va conèixer, vostè?
- I tant! El devuit de juliol,
precisament, va venir a predicar a Sant Joan. Em digué: "Tens permís? Idò
afanya't a incorporar-te. Aquest pic esclararà, ja ho veuràs". Em cal dir que jo
estava acomplint el servei militar.
- I ja veig que tot just
sentir la veu divina que l'animava a guerrejar, s'incorporà de quatres.
- Home, efectivament, vaig
incorporar-me de quatres, però va esser perquè l'endemà, el diumenge, el saig
vingué a cercar-me a ca nostra. Els dillunts ja estava fent guàrdia a la
Transmediterrànea..
- Imagín que degué llegir
el bàndols de Goded?
- Sí, i què? No li vaig donar
cap importància. De fet tant jo com qualsevol dels meus companys,. creiem que la
situació es normalitzaria en deu dies.
"Quan els intel·lectuals
autèntics comprengueren quina era la realitat, es posaren un morral" |
- I ja ho veu, tot just
acabava de començar una guerra de tres anys.
- Es així. Un carporal, a Son
Carrió, va resumir perfectament allò que era la guerra. Alçà el puny,
amenaçador, contra les trinxeres roges, i exclamà: "Me cag en sa puta
política!!. Sense adonar-se'n, acabava de fer-se portaveu del sentiment popular.
- Vejam, Gayà, vostè va
participar en la defensa de Manacor?
- Si hi vaig participar, diu?
Vuit dies abans que es produís el desembarc ja era a Son Servera cavant
trinxeres.
- Per a un
intel·lectual com vostè, tenir enfront les tropes catalanes degué suposar un
trauma.
- Quià, aquelles tropes no
tenien res de catalanes! Bayo era foraster, i què vol que li digui dels
milicians? La majoria també eren forasters o procedien del barri xinès. En cap
moment no vaig tenir conciència d'enfrontar-me a un exèrcit català.
- De tota manera s'hauria
pogut donar el cas de veure'es obligat a disparar contra un grup de contraris
que enarbolàs la senyera.
- No en vaig veure cap de
senyera.
"En el front, mai vaig tenir
consciència d'enfrontar-me a un exèrcit català. Probablement no hagués
disparat si hagués vist una senyera catalana" |
- Però hi hauria disparat?
- Possiblement no. Malgrat tot
pot tenir per ben segur que les úniques senyeres que flairajaven el camp enemic
eren les roges. No n'hi havia d'altres..
- Sembla estar-ne molt
segur. He de suposar que les va veure de prop?
- I tant! No es pot imaginar
com ens empengueren aquelles hordes l'endemà del desembarc. Jo em creia que
estàvem perduts i gairebé delirava. Era del parer que ens havíem d'arreplegar en
el Palau de l'Almudaina i fer-nos forts fins que en Franco acudís a
alliberar-nos.
- Sobrevalorava
l'enemic, potser?
- Sí. Al punt que recuperàrem
l'enteresa vaig comprendre que aquella gent era incapaç de conquerir un pam de
terra. I de fet acabaren per protagonitzar una retirarda vergonyant. Deixaren Sa
Coma estibada de morts, acaramullats, a penes tapats amb sorra. I de la sorra
regalimava un suquet negre, talment el que regalima d'una panada plena.
- Sap, Gayà? Es ben curiosa
la sea trajectòria. Vostè anava per a clerge i acabà fent de soldat.
- Certament de soldat en vaig
fer set anys, però no vaig arribar ni a caporal. Ben prest vaig comprendre que
no havia nascut per a la milícia, tot i que m'havia incorporat a files,
voluntàriament, el trenta-cin, amb l'esperança de fer-hi carrera.
|
- Tot era bo per tal de
fugir de la feina del camp, veritat?
- Tengui per segur que jo no
volia guardar ovelles ni ser conrador, i aquest era l'únic futur que tenia cas
de continuar vivien a foravila
- Perquè no segui doncs, la
seva vocació religiosa?
- Perquè sabia apreciar en tot
el seu valor la vida terrenal, em comprèn? D'infant m'havien aficat al cap que
jo havia de ser sacerdot, però en el seminari de Bellpuig, a Barcelona, em
convenceren de la meva falta de voació. Es més, em digueren clarament que em
reintegràs a la vida civil.
- Per què?.
- Posi que em trobaren un poc
rar.
- Rar ... ?
- Què vol, vostè, que un futur
poeta no sigui rar?.
"Pensava: Quan caigui Barcelona,
tot tornarà ser com abans" |
- Home, no sé què dir-li
- En realitat la meva vocació
de sempre ha estat la literatura. I he viscut per a ella, tot compartint-la amb
un infrangible amor cap a la nostra llengua.
- Doncs, Gayà, per aquí,
els seus, se la posaven per capell, la nostra llengua.
- Però no vaig adonar-me'n
fins set o vuit mesos després d'haver esclatat la guerra. La bandera mallorquina
va desaparèixer de tots els edificis i als diaris no m'admitien cap article en
mallorquí. Malgrat tot, volia esser optimista i imaginava que el rebuit que es
feia del català a la zona nacional, obeïa al republicanisme de Catalunya.
Pensava: quan caigui Barcelona, tot tornarà a esser com abans.
- Efectivament, era un
excés optimista
- Sí, sí, me n'adon, però que
vol que li digui? Tenia vint anys i, en aquesta edat, és bo de fer mantenir
dempeus les eperançes
- Als vint anys? Li ho
admet. Però, els intel·lectuals mallorquisn de l'època, opinaven com vostè?
- Alguns sí altres no. En
Salvador Galmés en va obrir els ulls. Presenciàrem plegats la Fersta de
l'Estandard, i en acabar en va dir: "Han pretès fer un homenatge al Rei Jaume
amb una bandera que no es la seva i en una llengua que tampoc ho és". Era l'any
trenta-set.
- El trenta-set,
precisament, vostè habia publicat el "Salmo a los caídos" a les pàgines de "El
Luchador".
- Doncs tengui per segur que
encara no estava de retorn de tot el que passava.
"Els nostres literats reaccionaren
amb dol i pena quan s'adonaven del que realment pasava a Mallorca" |
- I passaven moltes coses a
Mallorca, Gayà. Bernanos, des de França, acabava d'enllestir. "Les grands
cimetières sous la lune".
- Escolti, aquest llibre no
passa de ser un pamflet. Reconec que diu veritats, però les diu amb un to
verinós que desacredita l'autor. A Bernanos la passió li dominà l'enteniment. Al
menys així ho vull creure, perquè tot allò que diu del bisbe Miralles no és
lícit ni honest.
- Vol suposar que Miralles
no estava assabentat del terror que dominava Mallorca?
- No vull suposar res, perquè
jo no estava dins la seva pell, però era un home que feia la vida dins el bisbat
i anava a la seva.
- Voldria creure'l, Gayà,
però és fàcil admetre que pogués desconèixer una veritat tan estrident.
- Doncs jo som el primer que
sabia ben poca cosa de tot això! No es cregui que els botxins anassin fent
esauera pels quatre cantons.
- D'acord, però no em deixa
de sorprendre. Si més no els seus amics literats, els seus mestres, devien
parlar-ne entre ells.
- No ho cregui. Al menys ni en
Miquel Ferrà, ni na Maria Antònia Salvà, ni mossèn Ribot, que eren els
lletraferits amb els quals més conversava, mai no me'n feren cap comentari.
Record, aixó sí, una anècdota d'en Guillem Colom, que pot interpretar-se com una
resistència cívica al moviment. Les al·lotes de la Secció Femenina acudiren a ca
seva per recaptar trenta cèntims per al plat únic i ell, després de fer-les
esperar una bona estona, envi+a la criada a descanviar un billet gros, tot
pretextant que no tenia menuts.
- I em digui, els
mallorquinisme literari entorn del qual vostè es movia, era majoritàriament de
dretes?
- Sí, sens dubte tots ells ho
eren. Fins i tot en Ferrà, que se les donava de socialista, era un catòlic
moderat, ben allunyat de totes aquelles coses que deien defensar els socialistes.
- Doncs Maria Antònia
Salvà, tot i que sigui amigablkement, el titlava d'esquerranós.
- Es que ella sap que ho era
de dretana! Era molt de dretes i molt catòlica.
- Tant ho era que ni tan
sols no s'adonava que el moviment pretenia anorrear la seva llengua?
- Jo crec que sí que se
n'adonava. Pasava, però, que tant a ella com a als altres intel·lectuals, es
preocupava d'alló més tot el que passava a la Barcelona republiocana i, és clar,
tampoc admetien el que passava aquí ...
- Es a dir, que els queia
el món a sobre i no sabien quina carta jugar.
- Cosa que, d'altra banda, és
ben natural. Tengui en compte que eñs intel·lectuals, molt sovint, viuen
encensats, a un altre món. Els nostes, quan s'adonaren de quina era la realitat
d'allò que passava a Mallorca, reaccionaren amb dol i pena i procuraren passar
desapercebuts.
- No tots, Gayà. Llorenç
Villalonga, per exemple, no va romandre amb la boca closa.
- Ni prop fer-s'hi! Però,
miri: a mi m'agrada jugar net i he de dir les coses tal i com les sent. En
Villalonga era un falangista que no sols va negar l'Escola Mallorquina, sinó que
a més s¡atreví a fer-ne befa. Tenc, d'aquest home, una opinió intel·lectual molt
baixa, així com dels joves poetes de la postguerra que l'enlairaren.
"No sabíem qui anava bé i qui
anava malament, en aquesta guerra, fins que ens sentírem agredits" |
- A qui es refereix,
concretament?
- A en Jaume Vidal Alcover. I
a en Llorenç Moyà. Pretengueren silenciar la veu d'un Miquel Ferrà i agafarem em
Villalonga per bandera. Es imperdonable.
- Home, tant com
imperdonable.
- Si més no, perquè Villalonga
era un enemic declarat de la nostra llengua.
- De fet, la majoria dels
escriptors mallorquins d'aquells moments, devien escriure en castellà.
- I, a més, eren
castellanistes d'una pobrissima altura intel·lectual. Hi havia en Cladera
Rotger, que va gaudir de certa fama. I en Gaspar Sabater. I n'Antoni Colom. I en
Gafim. Tots ells eren joves que provenien de Falange i sentien un menyspreu
absolut pels nostres mestres de l'Escola..
- Que d'altra banda, també
medraven, Gayà. Tots coneixem la trajectòria de mossèn Riber. I Na Maria Antònia
Salvà té un poema dedicat a en Franco que és una autèntic joia.
- Ja li he explicat que no
sabíem clarament qui anava bé i qui anava malament en aquella guerra, fins que
ens sentírem agredits. Quan els intel·lectuals autèntics comprengueren quina era
la realitat es posaren un morral i, a partir d'aleshores, cap d'ells no a dir ni
piu.
- Parlaven els altres.
Acabava la guerra i parlaven els guanyadors.
- I jo no m'ho creia que la
guerra s'acabàs. Mai no he estat un giracasaques, però em pot ben creure si li
dic que havia perdut la fe que tenia depositada en Franco. Ho veia tot molt
negre. A punt de començar la guerra mundial, estàvem amb les ales baixes.
- I la gent del carrer, com
estava, Gayà?
- Sense alegria. Tant per als
vencedors com per als vençuts, el saldo de la guerra era ben negatiu.
LLORENÇ CAPELLA
FOTOS: Vicente Martínez
|