MALLORCA, CAU I PLANTER DE LA MARINA FRANQUISTA

Memoria Civil, núm. 45, Baleares, 9 de noviembre 1986

Avions nacionals "Savoia Marchetti S.79" sobrevolant la badia de Palma. A la part inferior es veu un creuer lleuger italià

Mallorca fou, des dels inicis de la Guerra Civil, el millor cau i planter de la marina franquista t’entra totes les altres places navals, fet que es podria demostrar des de la doble vessant de la seva condició d’illa major a l’arxipèlag balear i de punt proper a les aigües territorials italianes, puix l’ajuda de Mussolini fou cent per cent decisiva. La Base Naval Secundària de Palma fou creada el 28 de novembre de 1936 mentre que la de Sóller ho era el 14 d’abril de 193, ambdues amb l’activa col·laboració del govern de Roma. Així i tot, el començament del conflicte, la República disposava de la majoria de vaixells i l’esquadra “mallorquina” es va fer a costa de moltes embarcacions civils, que per altra banda, armades a La Spezia i altres ports de l’Itàlia feixista, desenvoluparen un paper de certa importància en el bloqueig del Mediterrani i en el transport de tropes a la Península. La Base de Sóller, bastida com a rada de submarins, armada amb peces antigues dels creuers “Princesa de Asturias”, “Cataluña” i del cuirassat “Pelayo” ens mostra fins a quin punt i en aquell moment, les defenses costaneres s'havien d’improvisar.

Formaven la flota destacada a Mallorca tres creuers, altes tres submarins, quatre remolcadors armats, dos patrullers reforçats per tres bous, dos transports, un petrolier, quatre motovelers, tres auxiliars ... als que caldria afegir tres llanxes ràpides cedides per Alemanya i els tres o quatre submarins italians que disfressats amb nom castellà intervenien a les operacions amb comandaments i tripulacions també italians, essent coneguts pels “nacionals” com submarins “legionaris” i pels republicans com submergibles ·pirates”.

El “Baleares”

Passem, doncs, revista a tan complexa estructura naval per tal de mesurar d’alguna manera la seva potència combativa. Però abans, un parèntesi, dedicat com pertoca, al tràgic destí del creuer “Baleares” ... No puc oblidar que entre els meus records d’infància hi ha una mena de parc on hi fèiem volar estels de paper o en el qual estany hi fèiem navegar els nostres els nostres vaixells de joguina. Enmig d’aquella gran explanada, que es diu tradicionalment Sa Feixina, encara avui s’hi aixeca un monument escultòric dedicat a la memòria de l’esfrondrament del creuer i que fou projectat pels arquitectes Francesc Roca i el seu fill Antoni. Es tracta d’una mena de torre-obelisc que corna una farola i que és alhora mena de mausoleu i altar. Porta els relleus d’un soldat d’infanteria de marina i d’un mariner de guerra, ambdós en postura de muntar guàrdia als morts. A la part frontal, l’estàtua, obra de Josep Ortells, representa a un mariner que saludant a la romana i abraçant una àncora, veu com el seu vaixells s’abisma dins la mar. I aquesta mena de nau de pedra que es mira dins les aigües dolces i sovint verdenques del safareig, inaugurada el 1948, és i ha estat una bona part d’aquell retaule de fonda evocació propagandística que el nacionalsindicalisme implantà a la pedagogia de la postguerra: L’Alcàsser de Toledo, el Santuari de Santa Maria de la Cabeza, el creuer Balears ...

A les 2’20 del matí del 6 de març de 1938 començà el combat. Escortava aleshores el “Baleares”, juntament amb els creuers “Almirante Cervera” i “Canarias”, un comboi de transports, quan es trobà amb l’esquadra republicana. Alguns torpedes dels catorze que li foren llançats li ocasionaren la voladura dels compartiments de pólvora. Les deu mil tones de la nau foren violentament sacsejades i el vaixell restà escorat a babord. A les cinc de la matinada s’enfonsava definitivament. Els tripulants morts eren 741 a més del contralmirall Vierna i el comandant Fontela. Entre les víctimes hi havia també fletxes navals mallorquins, noms que Falange registrà en el text dels llibres de formació “nacional” i que eren els següents: Felip Crespí, Miquel Roses, Modesto Celian, Francesc Colom, Pau Jover, Miquel Roca, Antoni Matas, Guillem Mansi i Lluis Felip García Sánchiz.

Un dels pocs supervivents d’aquell grup d’al·lots blaus és Antonio Ferrando que enguany, el 24 d’agost i a Porto Cristo, ha celebrat amb els seus companys, antics fletxes navals, una retrobada d’un temps que ha quedat enrera i que no tothom vol recordar.

1947: El general Franco inaugurà el monument dedicat al creuer "Baleares

L’esquadreta de Palma

Però parlem dels demés vaixells i dels paper que els tocà jugar a la guerra de les dues Espanyes. Ja en el començament de la contenda es va crear l’Esquadreta de Palma,  de la que formava part el “Ciudadela”, de 270 tones, que haguent près part al costat de la república en el desembarcament de Bayo, fou capturar pel “Canarias” i conduit a Mallorca el 12 de novembre del 36. Havia estar bastit a Glasgow l’any 1896 i essent una bona nau, va intervenir a diverses operacions i en l’ocupació de Menorca el febrer del 39. Hi havia també el “Ciudad de Alcudia”, de 197 tones, fet a Aberdeb, Escòcia, l’any 1879 i que fou armat a Itàlia com l’anterior amb peces artilleres. En aquell cas, una de 57 mil·límetres i una Brada de 13’2. Aquest darrer amb un canó de 47 mil·límetres. Però es comptaven igualment tres “bous”, destinats a tasques de patrulla, i que eren el “Virgen del Pilar”, el “Arriba España” i el “Santa Rosa”. No mancaven tampoc dues embarcacions de càrrega, igualment militaritzades i provistes de metralladores, com era el cas dels vapors “Felipe Crespí” i “Isleño”, ambdós sortits de les drassanes de Glasgow el 1878 i 1896, 305 i 600 tones respectivament. No oblidem la gran nau petroliera “Tiflis”, de fabricació anglesa, que amb les seves 2.858 tones, feu un gran nombre de viatges a Itàlia a la recerca de combustible. No escaparen a la requisa militar alguns dels nostres motovelers de casc de fusta i que artillats cada un amb una peça de 57 mm. eren el “Cala Millor”, el “Cala Mondragó”, essent el primer dels quals negar en aigües de Vinaroz sota les bombes de l’aviació republicana.

Submarins italians

Amb tot, l’arma més eficaç fou el submarí, de la que mancava la Mallorca “sublevada” en aquell Juliol del 36. No va esser fins el 20 d’Abril del 37, quan Itàlia els va proveïr d’un parell d’aquests vaixells. Es tractava del “Archimede”, que prengué el nom de “general Mola” i després del “C-3” i del “Torricelli” o “General Sanjurjo”, versus C-5, ambdós sortits el 1931 i 1934 de la localitat de Tosi, a Taranto. Navegaren i patrullaren pels canals de Sicilia enfonsant, entre d’altres, al vaixell anglès “Endimión” i al “Ciutat de Barcelona”, esfondrat front a Cap Tordera o el “Cabo de Palos”, negat a l’altura d’Alacant. També de la Base Naval sollerica eixien els submergibles legionaris italians “Iride” (Gonzàlez López), el “Ferraris” (Sanjurjo-2) el “Onice” (Aguilar Tablada) i el “Galilei” (Mola-2) ... Com es de suposar, aquest submarins, tingueren un llarg epíleg durant la Segona Guerra Mundial. El “Ferraris” seria enfonsat pel destructor “Lamerton”, enmig de l’Atlàntic ... El “Galilei”, capturat pels britànics al Mar Roig ... El “Iride” negat en el Golf de Bomba pels avions del “Eagle” ... Només el “Onice” sobrevisqué a la guerra, formant part de la nova marina italiana fins el 1947.

Els creuers auxiliars

Diguem ara alguna cosa dels “creuers auxiliars” que malgrat la seva improvisació, destacaren igualment a un nivell no menys important que les altres naus, concebudes i fabricades per el combat. Eren el “Mallorca”, de 2.196 tones. Gènova 1914; el “Ciudad de Palma”, de 4.085 tones, Triestre, 1930, i el “Rey Jaime I”. Gènova, 1911. Tots tres foren armats a La Spezia, l’agost del 36, amb un canó de 120 mm. i un altre de 76. A més d’escorta i transport de tropa, capturaren diversos vaixells. Així, per exemple, el “Mallorca” s’apoderà del “Juss” i del “François”. El “Ciudad de Palma”, per altra banda, s’emparà de tres vapors mercants en el Cantàbric, l’any 37.

I gràcies a l’ajuda de Hitler, comptà Mallorca amb tres llanxes ràpides de 60 tones, que foren batiades amb els noms de “Requeté”, “Badajoz” i “Oviedo”, portades a Palma a finals del 38 i que havien sortir de les drassanes alemanyes el 1934.

En resum, la participació de l’illa en la guerra naval fou decisiva pel triomf inevitable de les forces franquistes, tan decisiva que l’Almirall Moreno digué que “Mallorca era sens dubta el millor vaixell de la seva esquadra”.

Avui, un itinerari evocatiu d’aquells dies, ens portaria al Castell de Sant Carles i a les instal·lacions dels molls de draga mines de Porto-Pí, a la Base Naval del Port de Sóller i a la caserna del destacament naval, a l’altura de Caubet, sobre la via del tren de Sóller. A la Base Aeronaval del Port de Pollença i als Caps de Cala Figuera, Enderrocat i Blanc on funcionaren les grans bateries costaneres.

MIQUEL FERRÀ MARTORELL

fideus/