Llorenç Capellà

Arnau Company acaba de publicar una biografía, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Mariàn Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la patomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebio Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinen. Arnau Company se'n fa ressò d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escrioptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga ...? Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa espectacular d'ell. Miquel Ferrà en va deixar costància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat / quan el cel s'entenebria / quan l'Estel velat de sang / un fun d'odis obscuria / tu que a l'hora del gran dol / abandones la familia / i a la nostra antiga fe / en la prova renuncies. Josep Massor afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anus, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi ..! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà. En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat en brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra. una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, no que hagiessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antòn ia va dedicar un poema a Franco i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militancia feixista com les que va dedicar-li en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serraño Suñer, en dir-li que els prestigio de su pluma reporta una valiosos servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultural del Consell?. Em resisteixo a creure-ho- No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passar nazi i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos. òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tan de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració a voltes entusiàstica amb els colpistes, canta mñes que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom- qui va donar suport a un cop d'Estat quie ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el pais del catalianisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenden si no és explotant els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

Llorenç Capellà. Escriptor.                                                                                   09/03/2008