A cent anys d’aquella Setmana Tràgica

 

Joan F. López Casanovas

 

 

Han passat cent anys de la revolta que sacsejà Barcelona (també a Alcoi i a altres indrets es desencadenaren greus conflictes) durant els dies de finals de juliol de 1909 arran de la lleva de reservistes cap a la guerra del Marroc. Dia 17 de juliol (dramàtica coincidència amb la mateixa data, vint-i-set anys més tard, del "levantamiento" dels generals africanistes), el diari La Veu de Catalunya informava que a les tropes que embarcaven hom els distribuïa tabac, medalles i escapularis.

Aquells "regals", repartits "por ciertas damas de la aristocracia" com denunciaven els revoltats, no feien més que insultar el dolor d'aquells homes que anaven a trobar la mort al Rif en defensa d'uns interessos colonials que no eren els seus ("sólo los obreros hacen una guerra que los burgueses declaran"). És allò que Brecht deia clarament en un poema: "Tu, que vas marcant el pas en la desfilada, sàpigues que l'enemic el tens al teu davant". Es referia, és clar, al general que va a cavall i mena la tropa que l'ha d'obeir cegament.

Per aquells dies, el sindicat Solidaritat Obrera convocà una vaga general i la manifestació antimilitarista derivà en motí anticlerical amb crema d'edificis i símbols religiosos. Una nova edició de Maragall i la Setmana Tràgica (1963; ara a Ed. 62, 2009) m'ha confirmat, en rellegir-lo, que es tracta d'un dels grans assajos de la cultura catalana contemporània. Josep Benet no sols hi contextualitza aquells fets històrics, analitzant-los amb documentació profusa a la llum dels seus antecedents (1823, 1835, 1896) sinó que, amb instint polític afinadíssim, els projecta sobre el futur (guerra del 1936 i postguerra). No puc fer-ne aquí una recensió detallada, però deix constància d'alguns punts que em semblen tenir una modernitat sorprenent. Només els esmentaré a desgrat que m'hi vull referir en dies següents. Vet-ne qualcuns:

L'anticlericalisme. La desafecció de la política. La continuïtat de la demagògia anticatalanista del lerrouxisme i la radicalització obrerista. La ruptura dels plantejaments unitaris de les formacions polítiques catalanes i les contradiccions dins el catalanisme polític fins a la ruptura entre els partidaris de ‘conquerir l'Estat' (F. Cambó) i els qui es plantejaven destruir-lo. La corrupció política afectava igualment el món de la Justícia, que preferia literalment tancar els ulls a la raó. La dissociació entre la societat catalana i l'Estat espanyol, considerat a Catalunya com un poder estrany, fet que troba el seu paral·lel en la tradicional incomprensió dels governs de Madrid sobre Catalunya (patètiques foren les actuacions dels governadors civil i militar en aquells dies tristos). L'actitud covarda d'una burgesia mediocre, pusil·lànime i egoista, on destaca l'excepció magnífica de Joan Maragall aixecant la veu contra la repressió indiscriminada i salvatge.

El tarannà venjatiu d'uns partits polítics interclassistes delerosos de sang i, especialment, d'una dreta que satanitzava tots els moviments emancipatoris (l'escola nova, el feminisme, el sindicalisme...). L'assumpció del compromís de l'intel·lectual defugint passions innobles. La criminalització de tot un col·lectiu per reprimir el moviment de revolta davant la incapacitat de trobar les responsabilitats reals i penalitzar-les en justa mesura, la qual cosa tant ens recorda l'actual Llei de Partits.

Deixant, doncs, per a propers articles aquests i altres aspectes interessants, que es poden extreure de la lectura del llibre de Josep Benet, diguem que a les Illes Balears, contràriament al que succeïa a Barcelona i a les àrees urbanes de l'Estat, la Setmana Tràgica del 1909 provocà una polarització política i, en general, afavorí els sectors conservadors, i a Menorca, on el moviment racionalista va tenir nombrosos contactes amb el de Catalunya -així, aprofitant la conjuntura obrerista favorable dels primers anys del segle XX, es crearen les escoles racionalistes de Maó (1904), Alaior (1908) i Sant Lluís (1908) amb la presència a l'illa d'actius mestres del Principat-, les repercussions de la Setmana Tràgica i l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia precipitaren el tancament de l'escola de Sant Lluís, segons exposa la professora Peñarrubia i Marquès.

Joan F. López Casanovas  | Diari de Balears | 26/07/2009 |