No és fàcil escriure serenament quan encara no s'ha esvaït del tot el fum de la bomba que ha segat la vida de dues persones a Calvià. Aquestes brutalitats adoben els camps d'odi i venjança, però no solucionen conflictes. El conflicte basc no el solucionaran ni les bombes d'ETA ni una repressió indiscriminada que va retallant els marges de la democràcia. No ens hem de cansar de repetir-ho. Aquesta estratègia folla resulta dolorosament estèril. Com ho van ser, probablement, la crema d'edificis religiosos de la Setmana Tràgica. Diumenge passat em referia a l'esclat de violència que, ara fa cent anys, estremia Barcelona. Durant aquests dies hem pogut llegir aportacions i reflexions lúcides i ben informades entorn de l'efemèride; esperant que açò que diré no siguin meres obvietats, aquí en van dos parells.

Una. La desinformació, a partir de la censura absoluta sobre el que passava tant a la colònia espanyola del nord d'Àfrica com dins Barcelona mateix, fou la primera eina del poder per aixafar la revolta. Els mateixos revoltats ignoraven què succeïa. Llavors, des de Madrid, el ministre La Cierva assegurava que el de Barcelona era un moviment separatista, amb la qual cosa aconseguia frenar l'adhesió dels obrers d'altres ciutats de l'Estat, a la vegada que enardia les tropes repressores, que arribaren de diferents regions amb el convenciment que anaven a defensar "la unidad de patria". Una música reiteradament sentida. Per cert, també hi van anar dues companyies del Regiment d'Infanteria núm. 63 de Maó. A l'hora d'embarcar, tropes de cavalleria van impedir que la gent davallàs al moll. Abans, hi havia hagut visques a Espanya i a l'Exèrcit, mentre una comissió d'obrers impulsava una vaga general contra aquelles forces expedicionàries

 

.

 

Dues. En nom de la religió s'han comès al llarg de la història barbaritats; però contra la religió, també. En referir-se a l'esclat d'odi popular contra l'Església i la destrucció d'edificis i símbols religiosos, llegim a Maragall i la Setmana Tràgica que es tractava d'actes de violència "perfectament explicables - que no vol pas dir justificables-" si hom té presents les incidències d'aquelles jornades i els antecedents polítics, socials i religiosos de l'època. "La presència de religiosos en algunes partides carlines, i àdhuc en llur comandament, prou sabuda, contribuïa a encendre els odis. La continuada utilització de la religió, per alguns, a favor de llurs aspiracions polítiques acreixia la confusió", comenta Benet. S'hi reconeix, doncs, una jerarquia catòlica en deriva ultradretana i d'un intervencionisme polític bel·ligerant, abans del 1909, després en la "Cruzada" del 1936 i així mateix actualment. 

El posicionament d'un Maragall burgès i catòlic, estimulat per la veu assenyada del seu amic el bisbe Torras i Bages (que en açò recorda l'actitud excepcional de l'arquebisbe Vidal i Barraquer en relació a la II República), estaria a anys llum dels qui clamaven venjança i aplaudien els afusellaments, com es desprèn dels articles "L'església cremada" i "La ciutat del perdó", el primer mutilat per l'assessor religiós del diari conservador La Veu de Catalunya, i el segon, senzillament censurat i no publicat fins divuit anys més tard, ja mort el poeta.

Tres. El furor repressiu de la dreta espanyola monàrquica i el silenci covard del catalanisme conservador (Prat de la Riba, Cambó...) van fer possible l'acarnissament damunt els moviments emancipatoris, l'educació i la cultura progressistes, el catalanisme republicà d'esquerres, etc., amb el colofó dels afusellats a Montjuïc, entre ells el pedagog F. Ferrer i Guàrdia i el polític nacionalista republicà Josep Miquel Baró, el qual paradoxalment havia evitat la violència al seu barri de Sant Andreu. 

Quatre. El lerrouxisme, anticlerical i anticatalanista, i l'anarquisme s'havien imposat sobre els grups socialista i republicà catalanista. La manca d'objectius i la defecció dels instigadors de la revolta (el lerrouxista Emiliano Iglesias, especialista en el doble joc) van tenir uns resultats desastrosos: no van permetre a les classes populars avançar en les seves reivindicacions socials de justícia, però van preludiar el que succeiria vint-i-set anys més tard durant la Guerra Civil.

 

Joan F. López Casanovas  | Diari de Balears | 02/08/2009 |