La batllessa Calvo i el tinent de batlle Grosske s’han reunit amb l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb l’objectiu de col·laborar en la liquidació dels últims símbols feixistes de Palma. Imagino que no hi haurà cap impediment per a la substitució immediata de les làpides dels carrers ni, fins i tot, per a desmuntar la Creu dels Caídos de davant la Seu. El problema més espinós el planteja el monòlit de la Feixina, aixecat en memòria de la tripulació del creuer Baleares. No pel seu simbolisme, sinó perquè és una obra monumental i sòlida que no s’enderroca en dos dies. Això vol dir que el Partit Popular disposaria de tot el temps del món per elevar el to de la crispació política i per aconseguir que el monument enverinés el dia a dia —no tenen altra cosa a fer; que netegin els carrers; quina manera de tirar els diners; etcètera— entre uns sectors de la ciutadania que se’n fan set trons, de la història. Si tenim en compte aquestes reaccions, la solució que plantegen l’Ajuntament i l’Associació sembla correcta. Se suprimeix la llegenda clarament partidista i apologètica del monòlit, i d’aquí uns mesos, potser sense fer gaire renou, s’hi col·loca una làpida que enalteixi els valors democràtics. Segons va informar DdB, l’acord entre ambdues parts pot ésser, damunt per damunt, aquest. Naturalment, hi discrepo. La història de la Guerra Civil ja ha estat massa manipulada, no admet més maquillatges. D’altra banda, hi ha factors d’índole ben diversa que incideixen en l’error que suposaria fer de la Feixina un indret per a tothom. L’estètic és un d’ells, atès que el monòlit respon al perfil de l’arquitectura feixista. I l’ètic, un altre. Tant Ortells, que va esculpir el mariner que cau abatut, com els arquitectes Roca —Francesc Roca Simó i Antoni Roca Cabanellas, pare i fill—, estaven compromesos amb el franquisme fins al moll dels ossos, de manera que si convertíssim la seva obra en un recordatori dels valors democràtics, manipularíem grollerament la seva intencionalitat ideològica. I no tenim cap dret a fer-ho. Però continuo amb les meves argumentacions. Potser cal recordar que el Baleares va ésser una arma de mort i que el fet que, en el moment d’anar-se a fons, hi anessin embarcats alguns infants mallorquins no ens ha de servir d’excusa per a justificar el monòlit. El Baleares representa molt més que el taüt d’aquests adolescents. Recordem que l’acció de guerra més rellevant del Baleares va ésser el bombardeig de Màlaga, l’hivern del trenta-set. I cal qualificar-la de criminal. En cas que la senyora Calvo qüestioni la meva imparcialitat, pot sortir de dubtes ràpidament. Si telefona a la cap de l’oposició a l’Ajuntament de Màlaga, que és socialista, i li comunica que no sap si enderrocar o no un monument al Baleares, en dos segons tindrà una resposta convincent. El Baleares, a Màlaga, significa agressió, mort, enviliment. L’hivern del trenta-set, el Velasco, el Canarias i el Baleares, dispararen a mansalva contra la població civil que abandonava la ciutat tot cercant refugi a Almeria. Ho feren de manera deliberada, i amb un grau d’encert absolut atès que disparaven els canons a dos-cents metres de l’objectiu. Els detalls de la mortaldat que causaren les bombes fan esgarrifança, i suposen una de les pàgines de més impacte de la literatura bèl·lica. Tots aquests motius m’obliguen a fer pública la meva disconformitat amb l’acord de fer, de la Feixina, un espai de reconciliació. No és possible. L’oli no lliga amb l’aigua, això és tot. A més a més, hi ha un altre factor determinant, el definitiu, que ara mateix exposo. Fa quaranta anys, que és l’època prehistòrica en què recollia material per escriure Diccionari Vermell, vaig tenir l’oportunitat de conèixer infinitat de persones que havien sobreviscut a la repressió. Eren republicanes, socialistes, comunistes, anarquistes. Parlo de gent noble que havia patit presó i que li havia vingut d’un pèl no perdre la vida. Era gent amb memòria. Gent que havia conegut i tractat el miler de víctimes del feixisme. Doncs bé, vaig tenir el privilegi d’escoltar-los. Sé, per tant, com pensaven. Ni els més moderats —i gairebé moderats ho eren tots— confonien moderació amb dignitat. Mai de mai no haurien consentit que el record dels que moriren per les llibertats i tot allò de bell i decent que simbolitzava la República anés a parar a la Feixina. I no els podem trair, encara que sigui de manera involuntària o amb la més bona de les intencions. Voldria que tant Cort com l’Associació ho tinguessin en compte abans de prendre una decisió que serà tan còmoda com vulgueu —i fins i tot políticament hàbil—, però que des del punt de vista humà i ideològic és gairebé inadmissible.