Presó provincial, presos poc comuns

Memoria Civil, núm. 34, Baleares, 24 agosto 1986

Antoni Oliver

L'antiga Presó provincial, situada al costat de la Plaça de l'Olivar, es va omplir de detinguts polítics. un cop produït el cap d'Estat. L'edifici estava estructurat amb un pati central rodejat de galeries amb arcs, on estaven situades les cel·les. El nombre de reclussos a cada una d'ellas variava, essent, amb frequència, superior a la vintena, en tot cas, sempre major de una dotzena. Els presos dormien, com a les altres presons, una màrfega, quasi buida, encara que a algun li havien deixat entrar un somier.

Presos en el pati de la Presó Provincial l'estiu de 1938

El dia començava, pels nombrosos detinguts, un doscents, a les set del matí, amb un recompte. A continuació es repartira un berenar consistent en una mena de café amb llet. A les nou tenia lloc el canvi de guàrdia. A les dotze del migdia es dinava, per regla general de mongetes, algun tipus de brou, o patates bollides. Per Nadal donaren paella per a dinar, i torró, A les vuit del vespre es sopava, d'una truïta, o verdura amb patates.

Els detinguts no eren obligats a realitzar, de forma obligatòria cap treball, Com era norma habitual també a les altres presons, Els reclussos -mesclats polítics en comuns- feien civelles, gravats, pipes, i altres objectes d'artesania, que regalaven als familiars i amics que els visitaven.

El nombre aproximat de persones que restaren a la presó, superava les duescentes. Les condicions higièniques, també molt deficients, amb una sola dutxa, i un metge que visitava cada dos o tres dies. Era obligatòria la assistència al sermons que donava el capellà de la presó, P. Bartolomeu Ferriol. Els primers mesos els guardians eren funcionaris del cos de presons, mes tard substituits per falangistes. El tracte donat als detinguts, en general, era bo, i no existia cap cel·la de càstig.

Estaven autoritzades les visistes, passats els primers mesos, amb una freqüéncia d'un pic per setmana, i durant vint minuts. Tenien lloc a una cambra, aïllat el pres per dues reixes, a banda i banda.

A partir de l'any 1939 era obligatori cantar l'himne feixiste "cara al sol". A més, també es cantava el carlista Oriamendi, i es feia cridar els detinguts "Arriba España". Un oficial de presons, pistola en mà s'encarregava de que els crits tinguessin l'entusiasme de rigor, i els cants fossin entonats, de forma correcta.

La roba, com era habitual, l'havien de rentar els familiars, i els mateixos presos feien el menjar. A diferència de a Ca'n Mir i el castell no hi havia cridades de saques. En canvi els condemnats a mort entraven en capella, unes hores abans d'esser afusellats.

Es passava el temps amb jocs d'atzar o fent algun tipus de treball manual. A un racó del pato s'improvisà un petit triquet. La censura de cartes i llibres era molt estricte i només estave permes llegir novel·les insubstancials, o algun llibre didàctic.