|
Aproximació al que passà a Muro El convent, graner de l'anyada d'esquerres Memòria Civil, núm. 43, Baleares, 26 d'octubre 1986
A Muro sempre han guanyat les dretes. A Muro tothom és propietari de terra ademés d'alguna altre cosa: ha estat un llarg procés històric d'establiments i roturació de terrenys. I a primeries de segle era una comunitat agrícola avançada, assortida, ben comunicada i amb una casta comercial específica: era un poble ric, Havia conegut aquest desenvolupament acelerat dinsl'estructura social tradicional i el murer no es preocupava gaire de la política municipal que es movia segons les directrius de la familia de Joan Massanet, president de la Diputació.
Un sector de menestrals, petits propietaris, trencadors de marès, i propietaris enriquits veien en aquesta tradicional detentació del poder, un caciquisme, una barreras al progrés pel qual caminava la població i intentaren fer-li front a les eleccions de 1931. Però guanyaren els de sempre: els grans propietaris aliats amb els professionals liberals de la localitat. I entrà la República. No va haver-hi ni celebracions ni aldarulls, però els anti-caciquils, que frequentaven el Cercle Recreatiu, en oposició al Foment Cultural, animats pels notari Pere Lluc Partegàs organitzaren el partir republicà i tornaren presentar-se a les eleccions repetides que tornaren a perdre.
El batle era Pere Antoni Sabater, advocat i ex-membre del Cercle Recreatiu, arreplegats amb els senyors que pensaven fer el "copo". Els republicans van obtenir 4 regidors, encapçalats per Miquel Puigserver. Havien fet una campanya rebiosa animada per Joan Calvó de Ca'n Benet, amo i apoderat dels bens de Qués a la localitat i Francesc Alomar Poquet.
Un ajuntament inactiu
Al llarg de la República Muro no va conèixer gaire millores. Es proseguí amb la construcció de l'escola graduada iniciada l'any 1929, però les forçes vives no recolçaven els seus representants a la majoria municipal, per la qual cosa va dimitir el batle Pere Antoni Sabater, l'any 1933, substituint-lo el verguista Bartomeu Cirer, qui tenia l'interés concret de posar el seu fill com a batle titular de la localitat.
Si la política municipal estaba al servei dels de sempre s'intentava mantenir els formes i respondre a les demandes socio-culturals del temps. S'edità en aquest temps l'única història de Muro que se coneix "Muro en la Mano", es reformà la caserna de la Guàrdia Civil, se mantení la banda de música que cada diumenge animaba el ball de plaça que es feia al llarg de l'any ... això provocà un fort endeutament municipal, que les dretes governants atribuïren a l'incumpliment de promeses de subvenció del Govern Central. I era excusa -aquest endeutament- per no emprendre millores necessàries.
Aquest periode de polític sectària propicià l'enfortiment dels grups d'esquerra. Es consolidà Esquerra Republicana, que s'instal·là al carrer Bisbe Albertí, damunt el café de ca'l Dimoni, on es reunien els trencadors de marès, organitzats en societat obrera. Eren aquests sindicalistes qui desenvoluparen una activitat cultural autònoma i viva: teatre de caire popular ..., rera l'animositat de Rafel Gamundí.
L'incident dels carrabiners
A Muro, abundaven els amagatalls de contraban, que deixaven uns bons guanys. La delacció d'algú provocà una inspecció dels carrabiners de Sa Pobla el dia 22 de gener de 1934. Els propietaris d'una casa es negaren al registre i un bon grapat d'homes recolçà la resistència. Els carrabiners es van veure superats pel tumult i van fer alguns trets, matant una persona i ferint-ne cinc més. Aquest fet redefiní la política municipal en el sentit d'involucrar a la majoria municipal en l'ationament del foc de resiostèncioa popular a la llei. La positura de l'oposició es radicalitzà fins als fets revolucionàris d'octubre a Astúries, que els regidors d'esquerres presionaren a la fi de quie la majoria municipal es definís a favor de l'amnistia dels revoltats.
El Front Popular
La vitòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, propicià la formació d'una comisió gestora a l'Ajuntament de Muro. La presidí Joan Moragues, fuster, membre d'Esquerra Republicana. Amb ell participaven els anteriors regidors Miquel Puigserver i Josep Tauler, que de cada cop es mostrava més radical, Llorenç Tauler, Joan Boyeras, Francesc Boyeras i l'ugetista Rafel Gamandí.
Aquest Ajuntament es proposà fer front al fort endeudament municipal. El batle es desplaçà a Madrid per cobrar la subvenció a l'escola. Allà es va trobar amb un ambull de de papers: s'havia construir un edifici de vuit unitats i la subvenció eatava demanada tan sols per a quatre. Tornà amb la promesa de rebre la totalitat de la subvenció, gràcies al recolçament de Francesc Carreras, qui el feu entrevistar amb el mateix president de la República, Manuel Azaña. La mateixa nit del dia d'arribada a Muro, va tenir notícies de la concessió de 96.000 pessetes de subvenció, quasi tant com tot el pressupost municipal (120.000 pts.). Fou una festa veure com els creditors -sobre tot els constructors de la caserna de la Guàrdia Civil- anaven a cobrar en sols tres díes, que era el termini que es va donar per anar a pagar, sempre.
Amés d'aquest éxit de gestió, l'Ajuntament va emprendre la rebaixada de la costa del camí de Morell, per on no podien circular carros. Es feia més que necessària la millora degut al reguiu instal·lat per "Riegos" en aquella contrada. Al mateix temps, es construí la xarxa de clavegueram dels principals carrers del poble per evitar les inundacios continuades del convent, construint un filtre i recollint l'aigua a la Cova de Sa Mora.
Cap a la sublevació
Les dretes que es reunien al carrer Major, al café de ca'n Missa no consentien que els havessin arrebassat el poder de les mans. Antoni Miquel Oliver reorganitzava els requetés i tradicionalistes i Joan Massanet ja el 1935 tenia organitzada una esqüadra de Falange. Durant el 36 les reunions d'aquests grups antirepublicans s'intensificaren a la clandestinitat. Fou denunciada una reunió clandestina a ca'n Parrús. Cotxes externs repartien propaganda clandestina i els més ponderats s'organitzaven en un Centre Social Agrícola, que presentà els estatuts pel maig de 1936.
Els falangistes locals participaven a les concentracions que es feren a Alcúdia i a l'hotel Alomar de ca'n Picafort, on van rebre ordres de confeccionar camises i amagar armes pels fets que ben aviat esdevendrien.
El diumenge 19 de juliol, quan es feia el ball de plaça el batle fou avisat que un cotxe partia cap a Ciutat. El feu registrar a la guàrdia civil qui va trovar algunes prendes i retingué als ocupans. Ja s'havien fet alguns registres domiciliaris amb resultats negatius.
Canvi de poder
El dilluns dia 20, el caporal de la Guàrdia Civil va rebre ordre de fer-se càrrec de l'Ajuntament. Ho comunicà al batle Moragues, qui no va posar resistència. El caporal Picornell li deposità confiança fins rebre noves ordres. El día següent, el caporal li comunicà la nova del nou nombrament de Jordi Poquet com a Batle i l'ordre de clausura del local d'Esquerra Republicana a la fi de que tregués quelcom comprometedor. No considerà el batle qui hi hagués res d'aquest caire, només ho feren els ugetistes, escarmentats per l'experiència de clausura de locals socialistes a altres pobles.
A darrreries de setmana els falangistes ja estaven armats i controlaven els carrers del poble.
Produït el desmbarcament republicà a Eivissa, van ser detingudes 11 persones -responsables polítics i comissió gestora- i transportades a la Casa del Poble a Ciutat on foren confesats per pare Atanasio, després de ser vetxats en torn a un bagul que existia en aquelles dependencies de Falange. Van estar uns quatre dies allà. Tornats a Muro, el comandant Militar del lloc als tornà arreplegar a l'Ajuntament. Van ser detinguts un grapat més de persones i traslladats de bell nou a Ciutat. Devallaren al Govern Civil el cap de Falange i de la Secció Femenina, que tenia el seu pare entre els detinguts i negociaren el retorn dels detinguts a Muro que guardarien en el Convent. Se'ls concedí el permís, davant l'excés de gent a les presons de ciutat. Arribaren a mitja nit a Muro i sota promesa de presentar-se a les vuit del dia següent els deixaren domir a ca seva.
L'endemà la quarentena de presos feren una teringa improvisada cap el Convent, carregats de matalassos i estris per organitzar la clausura forçosa.
Uns anaren després a files i altres a les presons de Ciiutat, als camps de concentració ... I la vida de Muro es feia de cada dia més insuportable per la tasca de "neteja" que feien les noves autoritats.
Un capellà que havia guardat les armes clandestinament, proposà l'assassinat de dos dirigents municipals. El cap de Falange li entregà una arma perquè no fes impunement. No s'atreví. Ni ho va fer altre murer. Això sí, hi havia una colla que es desplaçava a complir aquesta tasca de depuracióa a altres pobles de la contrada. Eren tal volta els mateixos que feien enfilalls d'orelles de rojos al front de Son Servera.
Forta depuració
Tomeu Pinya fou nomenat nou batle, passada la primera hora. Els comerciants estat els qui feren més grosses aportacions econòmiques al "Movimiento". El nou batle era molt beat i els informes que hom demanava de Ciutat eren durs, contundents.
Hom rebé la notícia dela desaparició del fill de'n Miquel de's Casino, que havia estat detingut al Convent, després del trasllat a Ciutat. Aquest home, casat amb una hongaresa, on havia estat una temporada es dedicava a vendres maquinària. Durant una temporada abans de l'Alçament havia venut una partida de bicicletes que resultaren ser fruit d'un robatori a Barcelona. Les bicicletes havien estat incautades als propietaris. Sembla que la seva mort està lligada al no retorn de l'import de les bicicletes. Algun altre murer morí per Ciutat. Es parla d'un tal Quetglas tirat a un pou, però es tracta de trencadors que havien anat a treure marès a Ses Cadenes, ja deslligatsdel poble. També de Muro era Vicenç Bennaser Ramis acusat en Consell de Guerra, d'amagar a Goded el telegrama que aconsellava no es traslladés a Barcelona, des del seu lloc de telegrafiasta militar. Fou afussellat.
A Muro no va haver-hi cap assassinat, però una paraula podia enviar una persona al consell de guerra, com li passà a Joan Boyeras, Antoni Fornés o el guarda de Sa Caseta dels Capellans Joan Gelabert. I la "ninada" d'un "felcha" d'onze anys que va escriure a la pared, davant ca'l batle, l'aforisme que Queipo de Llano repetia per la ràdio (URSS: "Unión de Rabinos Sabios de Sión") va estar a punt de costar-li la presó.
|
||
 |
