Ignacio Recalde acaba de publicar Los submarinos italianos de Mallorca y el bloqueo clandestino a la República, 1936-1938 (Objeto Perdido Ediciones), un llibre en el qual aboca información militar a cabassos. Jo desconeixia o potser no ho recordava) que Junio Valerio Borghese, emparentat amb les famílies més enlairades de la noblesa romana, i elevat a la categoria de príncep (il Principe Nero!) per la poètica feixista, havia residit en el Port de Sóller comandant el submarí Iride, rebatjat amb un nom espanyol per tal d’enganyar el càndid control de les potències europees. S’hostatjava, Borguhese, a l’Hotel Marina, confiscat per a residència dels oficials italians. La setmana passada vaig sentir dir a Marta Pessarrodona, amb motiu de la presentación del seu llibre, L’exili violeta, que els republicans no tenien manies a l’hora de confiscar habitatges de luxe per acomodar-hi els alts càrrecs del govern. Tampoco no en tenien els feixistes. Els mariners italians s’allotjaren en el Marisol, i l’oficialitat espanyola en els xalets dels voltans. Però parlàvem de Borghese. Diu Ignacio Recalde que era atractiu, simpàtic i faldiller. Sobretot faldiller. El prínceo Borghese res a veure amb el Comte Rossi, que era un noble de per riere, més bast que el paper d’estrassa- comptava entre els seus avantpassats amb un Papa, Pau V, de manera que potser que més d’un fill o filla de bona família, dels que nasqueren en temps de guerra, encara sigui més enlairat d’allò que pugui imaginar-se perquè, sense saber-ho, porta l’ADN vaticanista. Borghese va residir a Sóller fin el febrer de 1938. I quan Itàlia va entrar en guerra i els Estats Units decidiren intervenir a favor de les democràcies, va tenir l’ocurrència de navegar pel riu Hudson amb un submarí de butxaca i bombardejar Nova York. Pretenia fer, per tant, allò que mig segle més endavant feren els Bin Laden Boys, que no és altra cosa que colpejar el gegant en el cor. Itàlia, aleshores, sols disposava d’un subamrí amb prou capacitat com per transportar-ne un de petit fins a les aigües jurisdiccionals dels Estats Units. Es tractava de Leonardo da Vinci, que la primavera del quaranta-tres va partir cap a Bordeus amb la intenció de posar-se a les ordres de Borghese. Però no va arribar-hi, perquè va ésser enfonsat per l’esquadra anglesa. Conseqüentment, l’operació va quedar ajornada per a sempre. I Borghese, en acabar la guerra, va tenir la sort d’ésser protegit pels seveis secrets de diverses nacions, perquè els partisans el volien pelar, fort i no et moguis. Tanmateix va continuar navegant per aigües tréboles: la CIA, el neofeixisme, la màfia … L’any setenta va veure’s involucrat en una astracanada colpista i va haver d’abandonar Itàlia abans que els carabinieri l’enxampessin. I on havia de refugiar-se? A l’Espanya de Franco, naturalmente. L’unia una amistat coral amb Luis Carrero Blanco des dels temps de la Guerra Civil, quan Carrero vivia a Sóller i feia part de la tripulación d’un submarí italià el Torricelli, que havia estat rebatejat amb el nom de Sanjurjo per tal de dissumular la procedència feixista. Don Luis, no cal dir-ho, va tractar-lo amb la magnificència de l’amfitrió agraït, i el Príncipe Nero va establir-se a Cadis. Morí, Borghese, sobtadament a La Fontanilla, una finca (ja és casualitat!) d’un antic diplomàtic alemany de l’època nazi. Va ésser l’any setenta-quatre. A Itàlia diguerren que l’havien enverinat perquè sabia massa coses. I a Espanya …? Carrero Blancoja no hi era per a demanar clarícies a ningú. I les autoritats no digueren res. Amb Franco malalt, el passat els pesava més que la somada d’un animal de bast. Ben segur que degueren pensar que amb la mort del signore Junio Valerio s’havien alliberat d’una bona nosa