Bartomeu Oliver, una veu contestatària de 83 anys a Sencelles

Memoria Civil, núm. 42, Baleares, 19 octubre 1986

Llorenç Capellà

Don Bartomeu Oliver traspua homenia per tots els porus de la seva pell. Quan en parla, d'una banda m'he de fitxar per força en les seves mans, robustes com dues soques d'olivera: de l'altra, he d¡admetre, amb un cert enuig, que es vuitanta-tres anys d'aquest home han estat un doll de vitalitat que, a penes, ha pogut rajar a l'època de la seva plenitud intel·lectual i física. Tan l'eslgésia catòlica -a la qual pertany si més no per la seva condició de clergue. com la societat civil, han preferit acallar la seva rebel·lia, abans d'admetre les crítiques que sempre ha prodigat a una història col·lectiva, no gaire brillant. Tanmateix ell ha acceptat orgullosament, sense escarafalls, l'exili interior al qual l'han sotmés, refugiant-se des de l'any tirutany a Sencelles, el seu poble nadiu, abans d'abdicar, ni per im moment, de la seva ètica, cosa que, a la llarga, li ha procurat l'admiració dels seus coneguts i el respecte, gairebé reverencial, dels seus enemics.

Perquè els uns i els altres saben que aquest home de veu ferma i humana, desprovista de tot dogmatisme, no es retreu de cantar-li les veritats a sigui qui sigui que detecti el poder, sobretot, quan el poder, és tan clarament opressiu que esdevé indecent.

"L'església no va fer les passes que calien per evitar tantes morts. Per tant, la seva passivitat la fa culpable"

 

"Només vaig esser anti-franquista per dues raons molt senzilles: perquè la dictadura s'imposà d'una manera brutal i perquè tot sistema que emmordassa un poble em sembla repugnant"

 

- Don Bartomeu, vostè va esser antimonàrquic i anti-republicà. Després, quan s'imposà la dictadura, no cal ni dir que va esser anti-franquista.

- Escolti, únicament li admet que vaig esser anti-franquista, per dues raons molt senzilles: perquè la dictadura s'imposà d'una manera brutal i perquè tot sistema que emmordassa un poble em sembla absolutament repugnant.

- Però el temps d'Alfons XIII vostè no s'identificava amb la monarquia.

- Perdoni, tan me fa la monarquia com la república, mentre els governants respectin la dignitat de la persona i procurin millorar les condicions de vida de la col·lectivitat, però és que la monarquia dels anys vint i trenta era corrupta, perquè la servien homes corruptes. En aquelles circumstàncies l'entrada de la República era inevitable.

- En canvi, no va esser gaire amic dels republicans.

- N'està segur?

- Home, no. En tot cas pens, però, que vostè en aquells temps era un home de combat.

- Evidentment, Per això fustigava els republicans i els més sonsos tal volta confonian allò que era una crítica a una gestió personal amb la crítica a tot un sistema. Jo mai no vaig sentir-me anti-repuiblicà. Passa, però, que aquest és un país de molts de constrasts, i no tots els republicans que ens donà la república foren iguals. N'hi va haver que actuaren com a bandits i d'altres que foren homes tan meravellosos que, encara ara, se'ls recorda i se'ls admira. Es clar, la valoració que feia cada persona de la república, depenia un poc de l'actuació del batle del seu poble, del seu gobernador civil.

- I, aleshores, quina era la valoració que en feia vostè?

- Jo procurava globalitzar els fets i admet que la república va fer un esforç enorme per arrabassar la incultura que, a Espanya, la duiem aferrada com una paparra, i per millorar les condicions de vida dels més desvalguts. Malgrat tot vaig adonar-me que els seus dies estaven comptats, quan es produí l'assassinat de Calvo Sotelo. Allò va esser un crim d'Estat i, a part del rebuig que mereix la mort violenta de qualsevol persona, es fa palès que si les forces d'ordre públic es dediquen a assessinar, el govern perd, de cop i volta, els suport moral que li confereix legalitat.

- Don Bartomeu, a la Mallorca prerepublicana, es pasava fam?

- Jo diria que no. No es patia fam, però, en canvi, hi havia una enorme misèria, tant econòmica com espiritual.

- Home, si hi havia misèria, per força hi devia haver fam.

- I vostè encara no sap que el mallorquí es conforma amb no res? Ma mare es va casar un matí, i, al capvespre, estava arreplegant espigues d'ordi. I els dies de festa feia una truita amb pa rallat, perquè retés més. i la repartia entre els cinc de la família. No menjàvem carn. Ni nosaltres ni cap altra gent i, en canvi, tots estaven ben contents: tocaven guitarres i reien!

- He d'admetre que em pinta els mallorquins com uns infeliços- Creu que ho són, vertaderament?

- Allò que crec és que els pobles han de saber lluitar contra la seva adversitat , i el nostre no n'ha sabut. Miri, la dictadura de Primo de Rivera m'agafà al seminari. Idò bé, abans que s'implantàs, la majoria de seminaristes eran catalanistes aferrisats i, de cop o volta, tan sols perquè el dictador pretenia que es parlàs a Espanya un sol idioma,, quasi tots esdevingueren castellanistes. No li repugnen a vostè actituds com aquesta?

- Diguem que sí.

- Francament: jo no les puc aguantar.

- En canvi, don Bartomeu, va tenir gavatx per aguantar dins un estament tan reaccionari com ha estat, històricament, l'església espanyola. Amb el seu caràcter, intuesc que el seu pas pel seminari no li degué reportar gaires alegries.

- Amb això s'equivoca. Es cert que l'església com a institució és reaccionària i Déu n'hi do d'aquells capellans que ens ensenyaven ..!  Més d'un tenia ganes d'expulsar-me, però el rector sempre intervenia al meu favor. Ell tenia una gran fe en mi, i, fins i tot, m'animà perquè estudiàs magisteri. En aquells anys l'església sentia una gran preocupació per l'ensenyament, atès que molts de mestres eren krausistes i qüestionaven alguns punts de l'ètica que la cúria considerava intocables.

- Així que vostè estudiava per sacerdot i per mestre a la vegada?

- Exactament. I quan vaig acabar el magisteri, pretengueren eviar-me a Lovaina a estudiar psicologia experimental, però m'ho impedí la salut.

- Vejam si m'aclar, don Bartomeu. He entès que vostè estava dispost a donar la batalla a un moviment tan moderat com el krausista?

- Sí, per què no havia d'estar-hi De tota manera jo era molt jove i no tenia cap experiència de la vida.

- I em digui, a quina edat va entrar al seminari?

- Als onze anys.

- I a aquesta edat es té prou esperiència de la vida o prou capacitat de raciocini com per fer una passa tan important?

- Rotuntament, no. Un infant no sent vocació religiosa ni als onze ni als catorze anys. A mi m'entrà al seminari ma mare, que era una mica beata, i tota la beateria de Sencelles. I el meu cas, supòs que és aplicable a la majoria de seminaristes. L'existència de la vocació únicament te la planteges quan tens desset o devuit anys, quan la formació que t'han donada et permet desvetlar i comprendre els teus propis sentiments.

- Sap? Quan vaig parlar amb Joan Crespí, mesos enrera, s'expressà en termes molt semblants als seus. Malgrat tot va ser més dur. Afirmà que els seus pares l'havien entrat al seminari per una qüestió de pervivència i que ell mai no havia sentit cap vocació religiosa.

- Això va dir? Be, aquest és el seu problema i no el meu. En aquells temps Crespí era un extremista, i, pel que fa l'aspecte religiós, un integrista. Mai no compartírem les mateixes idees.

- En canvi s'autoanomena sindicalista.

- I què vol dir, ara?

- Què és palès que vostè sempre ha tingut inquietuds socials i que tant l'un com l'altre eren clergues.

- Bé, però li repetesc que no teníem res en comú. A diferència d'ell jo mai no he estar partidari de les dictadures, perquè una dictadura no sols retalla els drets de la persona, sinó que tendeix a anorrearli en tots els aspectes. Em cregui, una dictadura és el pitjor càstig que pot patir un país.

- Amb franquesa, és vostè més aviat d'esquerres?

- Més aviat som un liberal que vol que hi hagi pa a cada taula, però rebuig el socialisme d'Estat. Quan es comanda sense oposició és difícil que hi hagi justícia. Miri, durant molts d'anys, el meu poble i a tants d'altres, el poder era abusiu i els pobres pagesos tombaven el coll davant l'abús, perquè no els quedava altra remei. Si jo he vist tancar un home pel fet d'esser acusat de robar un parell de peres a l'hort d'un senyor ...! Que creu que és de justícia humiliar un pobre home d'aquesta manera?

- Vostè és un rebel, don Bartomeu. D'on procedeix aquesta rebel·lia?

- D'una escena que vaig presenciar d'infant. Una de les rodes del nostre carro que conduïa un jornaler, s'enganxà amb una de les rodes d'un galera que conduïa un dels senyors del poble. I, aleshores, el senyor va fer baixar tots els sants del cel i, en un acte més propi d'un salvatge que d'una persona civilitzada, va estavellar garrotada en el font del nostre mul per tal de fer-lo retrocedir. I això ho va fer perquè era el senyor i esser senyor equivalia a estar per damunt del bé i del mal. D'aquell dia ençà m'ha sublevat qualsevol mena de injusticia. No la toler, la injustícia.

- Ja ho sé. D'altra manera no hagués pronunciat el seu famós sermó, l'any trenta-set a l'església del seu poble.

- Allò va esser una imprudència per part meva, però la repetiria mil i una vegada cas que fos necessari desemmascarar un crim. No es pot imaginar la repugnància que sentia quan em deien que trobaven homes assassinats per les cunetes de les carreteres. Homes i més homes, que jo sabia totalment innocents. La violència s'ensenyorí de Mallorca i la gent, la mateixa gent que jo conexia i que creia bona, aplaudia els assassomats.

- De tota manera cal dir que foren els falangistes de Sencelles els que li oferiren la possibilitat de fer el sermó, O bé no el coneixien o eren bons com la pasta d'ensaïmada.

- I no ha pensat amb la possibilitat que fossin purs? Potser pensaven que em deixaria influir per l'ambient de l'època i que faria com els altres predicadors, que empraven la trona per lloar les glòries de la Falange i de la guerra.

- I no sabien que vostè postava, perennement a la memòria, la imatge d'un senyor que pegava a un mul?

- No, i és clar que no ho sabien! L'església estava de gom a gom i els vaig enflocar un sermó a favor de la caritat, de la germanor o del perdó. Vaig acabar dien-los que els comunistes que ells perseguien amb tanta ferocitat, eren germans nostres.

- El siularen?

- No es va sentir el vol d'una mosca, però els falangistes abandonaren l'església traient foc pels queixals. Fixi's si els vaig treure de pollaguera, que l'endemà el comissari Barrado em volia traslladar a Palma engrillonat.

- I per què no ho va fer?

- Perquè el batle s'ho oposà. Tant aquest home com el senyor de Can Molines, em defensaren.

- I l'església el defensà, don Bartomeu?

- Home, els bisbe Miralles no sabia com ajudar-me i ho comprenc, perquè sovint es negava dins un tassó d'aigua. Però jo li vaig dir que no havia fet altra cosa més que fer meva la pastoral del bisbe de Navarra sobre la pau, i tot d'una se li encengué un llum. Ordenà que la incorporassin a l'expedient.

- I ho admeté el jutge?

- Quin remei si l'església era omnipotent! De tota manera allò que preocupaba de debò a aquell sant home era la meva referència als comunistes. Em demanà si realment ho havia dit.

- I què li va respondre?

- Que si no ho havia dit llavors, ho deia ara, davant ell. I ja ho veu, tot i això es va sobreseure l'expedient.

"I vosté encara no sap que el mallorquí es conforma amb no res?

- Vostè l'ha dit: l'església era omnipotent.

- Matitzaré: quasi omnipotent, El canonge Rotger tenia el bisbe Miralles dins la butxaca i era ell qui movia els fils de les influències. Tenc constància que va salvar la vida del metge Verd i supòs que en degué salvar d'altres, perquè tenia un gran predicament entre els caps de Falange i de l'exèrcit.

- Idò he d'imaginar que va quedar-se dormit la matinada que afusellaren n'Alomar Poquet.

- Miri, n'Alomar quasi estava secularitzat i, potser, no despertàs entre el clergat la solidaritat necessària com per aconseguir savar-li la vida. En tot cas, desconec les passes que des del bisbat es feren per alliberar-lo. En Rosselló, de Bunyola, que també estava acusat de passar perseguits a Maó o a Barcelona, va esser indultat. Ignor, i li ho dic de bon de veres, quins foren els culpables de la mort de n'Alomar.

- Ja que vostè presumeix de parlar clar, jo també li parlaré, don Bartomeu. Em digui, el seu parer, l'església és culpable dels assassinats que es produïren a Mallorca?

- Li accept la pregunta: l'església, amic meu, no va fer les passes que calien per evitar tantes morts com es produïren. Per tant, la seva passivitat, la fa culpable.

- Ha llegit el llibre de Bernanos?

- Sí, i a les seves pàgines hi ha un retrat exacte d'allò que passava a Mallorca. Tot el que escriu és cert. Ben cert. A posta de sol s'enduien els homes de ca seva, i apareixien, l'endemà, morts. Aquí, a Sencelles, en mataren dos, un gras i un prim.

- Degué esser per equilibrar la balança, no ho creu?

- Pobre gent. Els assassins eren de Montuïri i els mataren prop de ca na Ramallet. Del poble sentírem els trets i els batle ordenà a un home que s'encarregava de dir els muls morts a espellar a Inca, que els traslladàs al cementiri. Per la descripció que s'havia fet dels cadàvers, jo temia que un d'ells fos el d'un amic meu, d'Algaida, així que a la nit següent vaig botar la paret del cementiri, amb l'ajut d'un altre capellà del poble, per tal de confirmar les meves sospites.

- I va esser, efectivament, el del seu amic?

- No. Encenguérem un mixto i alçàrem la saqueta que els cobria. Estaven dins el mateix bagul l'un damunt l'altre.

- I vostè, que vivia a dues passes, no se li va ocórrer donar-lis l'extremaunció?

- Quin sarcasme ---! Jo mai no hauria acceptat esser còmplice d'un crim. Es una befa a Déu perdonar els pecats de les víctimes i jo no me'n ric: no me'n vulls riure de les coses serioses. Saggesse acudí vestit de falangista a confessar un home que estaven a punt d'afusellar i, sobrat de raó, l'envià a porgar fum.

- A Saggesse?

- Es clar. Quina autoritat moral tenia per, per..

- Dubta? No cal que acabi la frase.

- Es que vulgues o no vulguesm en resulta violent parlar del tema que parlam, tot i que no vull defugir cap pregunta, perquè la història ha de jutjar els fets partint de la veritat. I la veritat té tants de matisos ...! La por s'ensenyorí dels carrers, dels pobles. Al rector de Sancelles, don Guillem Parera, l'enviaren a cercar a Falange i l'amonestaren públicament, perquè tot passejant per la plaça no havia alçat la mà quan un escamot d'exaltats cantaven himnes patriòtics. Sap què és això, vostè?

- Tirant pel cap prim, un abús.

- Sí, un abús. I una humiliació. Per això li ho he contat. Perquè sempre, sempre, m'ha revoltat la injustícia.