Abans del devuit de juliol del trenta-sis, Dora Amer era una criatura aviciada, que es reconeix a la cambra daurada dels records, tot caminant de la mà d'Alcalà Zamora pels carrers de Manacor, sempre sota l'ombra estimada del seu pare, el batle Antoni Amer. A partir d'aquesta data, en canvi, tot esdevé obscur a la memòria de Dora i la repressió -que s'acarnissà amb els seus- ocuparà els seus somnis d'infantesa.

Actualment Dora Amer és l'eco d'un clam i ens porta a reconèixer que la patacada social va esser tan forta que únicament la mort -la definitiva mort física dels qui la protagonitzaren i la patiren- podrà cancel·lar les conseqüències d'aquella tragèdia. La mort -que no el pas del temps- al capdavall ho esborrarà tot.

Això de banda, és tan vehement la parola de Dora i tan espaordit el seu esguard, que el periodista corre el perill d'oblidar-se que la guerra no va esclatar ahir, sinó fa cinquanta anys -cinquanta anys, ja!- i que tot el món apassionat i apassionant que descriu, no és altra cosa més que una tràgica roda de fantasmes.

Llorenç Capellà