Winston Leonard Spencer-Churchill ( Woodstock, 30 de novembre de 1874 - Londres, 24 de gener de 1965 ) va ser un polític britànic conegut per ser Primer Ministre del Regne Unit i Ministre de Defensa durant la Segona Guerra Mundial. Conegut també per la seva notable oratòria, i pels seus discursos radiats a la població, donat-los ànims a seguir fins al final de la guerra. En diferents èpoques va ser soldat, periodista, escriptor i pintor, a més de polític, i se'l considera un dels líders més importants de la història moderna. El 1953 va guanyar el Premi Nobel de Literatura. En una recent enquesta de la BBC, va ser votat com el Britànic més important de la història, d'un total de 100 candidatures.

Primers anys

Fill de Lord Randolph Churchill i de la nord-americana Jennie Jerome, va néixer al Palau de Blenheim a Woodstock, al comtat d'Oxfordshire, Anglaterra el 30 de novembre de 1874. Va estudiar a la prestigiosa Harrow School on no es va distingir com a bon estudiant. Més tard, va ingressar en una acadèmia militar i en graduar-se va servir en un regiment de cavalleria a l'Índia. Va compaginar la carrera militar amb el periodisme, cosa que li va proporcionar força notorietat, que va aprofitar per iniciar una carrera política.

Carrera política

Va ser elegit parlamentari pel Partit Conservador del Regne Unit a les eleccions generals del 1900. Certes desavinences amb els altres membres del seu partit van fer que el 1904 es passés a les files del Partit Liberal, amb el qual el 1905 va esdevenir Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies. El 1908 va ser nomenat Secretari d'Estat per al Comerç i la Indústria i el 1910 va ser promogut a Ministre de l'Interior (Home Secretary).

El 1911 va ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat, posició que va mantenir durant la Primera Guerra Mundial. El 1915 va ser acusat com un dels responsables del desastre del desembarcament dels Dardanels. Poc després se li va assignar un càrrec com a ministre sense cartera, lloc que ell mateix va abandonar per considerar que el seu treball era desaprofitat i va tornar a l'exèrcit durant uns mesos. El 1917, un canvi de govern el va fer va tornar a la política com a Ministre de Municions. Aquí es va manifestar com un clar opositor al bolxevisme i partidari de la intervenció aliada a la Guerra Civil Russa. El 1921 va esdevenir Secretari d'Estat per a les Colònies i va ser un dels signants del Tractat Anglo-Irlandès que establia la creació de l'Estat Lliure d'Irlanda.

El 1922 es van celebrar noves eleccions i una crisi en el Partit Liberal va fer que perdés el seu càrrec ministerial i el seu lloc com a parlamentari. Però el 1924 va tornar a ser elegit, aquesta vegada com a "Constitucionalista" (independent) encara que de mica en mica s'havia anat acostant al Partit Conservador, al qual es va tornar a unir a l'any següent.

El 1924 va ser nomenat Canceller de l'Exchequer (càrrec equivalent al de Ministre d'Hisenda) sota el govern de Stanley Baldwin. La seva decisió de fer que el Regne Unit tornés al Patró Or va tenir conseqüències desastroses per a l'economia i va portar a una vaga general el 1926. En aquesta època també va manifestar certa simpatia per les idees feixistes del dictador italià Benito Mussolini, que va qualificar com una bona manera de combatre les forces subversives, és a dir, de contrarestar l'amenaça d'una revolució comunista.

El govern conservador va ser derrotat a les eleccions de 1929 i en els pròxims dos anys Churchill es va allunyar progressivament de les idees dels líders del Partit Conservador, per exemple oposant-se fortament a la independència de l'Índia fins al punt de denigrar  personalment a Mahatma Gandhi. Durant uns anys no va ser elegit per a cap càrrec del govern. En aquest període va enllestir la redacció de diversos llibres.

Aviat però la seva atenció es va centrar en l'ascensió al poder d'Adolf Hitler a Alemanya i en la seva política de rearmament que violava clarament el Tractat de Versalles. Durant un temps va defensar tot sol el rearmament del Regne Unit per contrarestar l'amenaça de Hitler. Fins al punt que va haver de pagar de la seva butxaca emissions des de Ràdio Mònaco, dirigides als britànics, des d'on advertia a la població del perill que suposava Hitler. També es va oposar amb vehemència a la política pactista del primer ministre Neville Chamberlain que va portar als Acords de Munic de 1938, que van permetre que Alemanya s'annexés la regió dels Sudets, fins llavors part de Txecoslovàquia.

Churchill, Roosevelt i Stalin a la Conferència de Jalta, febrer de 1945.

Estàtua de Churchill a Londres.

.

L'entrada del Regne Unit a la Segona Guerra Mundial va marcar la seva hora decisiva. En esclatar la guerra, el setembre de 1939, va tornar a ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat. Des d'aquesta posició va defensar l'ocupació preventiva de les mines de ferro sueques i del port noruec de Narvik des d'on aquest ferro era transportat cap a Alemanya. També va insistir en la necessitat de minar les aigües territorials noruegues per tal de dificultar l'ús que en feien els alemanys, evitant així el bloqueig naval britànic. No obstant, el gabinet de Chamberlain es va oposar a violar la neutralitat d'aquests dos països fins a l'abril de 1940, quan Alemanya va envair Noruega i ja va ser massa tard.

La derrota aliada a Noruega va precipitar la caiguda de Neville Chamberlain i el 10 de maig de 1940, el mateix dia que començava l'atac alemany contra França, Bèlgica i els Països Baixos, Churchill va ser nomenat Primer Ministre del Regne Unit. En el seu discurs va dir: “ No tinc res més a oferir que sang, esforç, suor i llàgrimes”. Després de la derrota dels exèrcits aliats a Bèlgica, va animar als desmoralitzats francesos a continuar lluitant però la derrota de França unes setmanes després van deixar al Regne Unit sol en front d'Alemanya i Itàlia. Churchill era un mestre de l'oratòria i el 4 de juny de 1940, al Parlament britànic (Cambra dels Comuns), en motiu de la caiguda de França, va pronunciar aquest memorable discurs: (...) “Encara que grans extensions d’Europa i molts estats vells i famosos hagin caigut o puguin caure en poder de la Gestapo i de tot l’aparell odiós del govern nazi, no flaquejarem ni fracassarem. Arribarem fins al final. Lluitarem a França, lluitarem als mars i als oceans, lluitarem a l’aire amb confiança i força creixents; defensarem la nostra illa al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els llocs de desembarcament, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai....” (...) Malgrat les expectatives adverses a les que s'enfrontava el país, va refusar rendir-se (com esperava Hitler) i va mantenir-se ferm a continuar lluitant fins a la victòria, que ell creia possible. L'exemple de Churchill i la seva incendiària oratòria van permetre mantenir la cohesió espiritual del poble britànic en les hores de prova suprema que van significar la derrota de França i l'enfrontament en solitari contra el nazisme que dominava gairebé tota Europa.

Les seves esperances de no ser derrotats es centraven sobretot en l'enorme dificultat que suposaria per als alemanys creuar el Canal de la Mànega donat que els britànics eren els amos absoluts del mar i la seva força aèria era considerable. Aquests càlculs es van veure confirmats a finals d'estiu de 1940 quan el Regne Unit va guanyar la decisiva batalla d'Anglaterra. Churchill també esperava poder atreure als Estats Units a la guerra, cosa que creia que decantaria definitivament la balança a favor seu i en contra d'Alemanya. Les seves bones relacions amb el President dels Estats Units Franklin D. Roosevelt van proporcionar a la Gran Bretanya grans quantitats de subministres a través de l'Atlàntic, vitals per a l'esforç de guerra britànic.

Va ser la mateixa Alemanya qui va proporcionar aliats al Regne Unit envaint la Unió Soviètica el juny de 1941 i declarant la guerra als Estats Units el desembre del mateix any. Aquests estats aliats van menar les operacions militars que van permetre la derrota del nazisme l'any 1945. Poc abans, Churchill, Roosevelt i el màxim dirigent soviètic Josef Stalin s'havien repartit les àrees d'influència de la post-guerra a Europa en la Conferència de Jalta de febrer de 1945.

Després de la guerra

Finalment, encara que els aliats van guanyar la guerra, el poble britànic li va donar l'esquena i no el va elegir en les eleccions de 1945 que va guanyar el seu oponent Clement Attlee.

Al començament de la Guerra Freda, va popularitzar el terme "teló d'acer" per a il·lustrar la separació entre l'Europa comunista i la capitalista.

Segon mandat

Durant els anys de la post-guerra va mantenir-se com a líder de la oposició però després de les eleccions generals de 1951 va tornar a ocupar el càrrec de Primer Ministre. El 1955 va presentar la seva renúncia i va ser succeït per Anthony Eden.

Obra literària

Churchill va ser un escriptor prolífic durant tota la seva vida i en els períodes que va estar fora del govern es considerava com un escriptor que també era membre del Parlament. A pesar del seu origen aristocràtic la seva herència va ser insignificant, atès que la seva mare havia gastat la major part d'ella. És per això que sempre va estar curt de diners i amatent a escriure per a assolir una remuneració que li permetés mantenir el nivell luxós de vida que duia. Diverses de les seves primeres obres històriques van ser escrites amb la finalitat d'obtenir diners.

Va tenir molt poc interès per la història social o econòmica, ja que veia la història des del punt de vista militar i polític, creada per grans homes més que per forces econòmiques o canvis socials.

Churchill fou el més influent expositor de la història segons el concepte "Whig", el qual es basava en la creença dels segles XVIII i XIX en la qual el poble britànic tenia una grandesa única i molt especial, així com una destinació imperial i que, per tant, la història de la Gran Bretanya havia de veure's com el progrés per a arribar a aquesta destinació. Aquesta creença va inspirar tant la seva obra literària com política i mai va modificar el seu punt de vista o va mostrar interès algun per altres escoles de pensament.

Els seus llibres d'història es poden catalogar en tres categories:

• La primera es relaciona amb la història de la seva família, com és la biografia del seu pare Life of Randolph Churchill (1906) i del seu ancestre Marlborough: His Life and Times (1933-1938). Aquestes biografies han estat qüestionades pel desig de Churchill de presentar aquests personatges en els seus millors aspectes, fent molt poc ús del material històric existent i en el cas del seu pare, ometent informació que reflectien elements poc atractius d'ell. La biografia de Marlborough assenyala el gran talent literari de Churchill, no tant per la seva rigurositat històrica sinó pel seu llenguatge.

• La segona categoria són els treballs autobiogràfics de Churchill, incloent les seves experiències com a corresponsal de guerra, les quals van ser plasmades en llibres com Makaland Field Force(1898), The River War (1899), London to Ladysmith via Pretòria (1900) i Ian Hamilton's March (1900). Uns llibres molt interessants i entretinguts, que contenent informació molt valuosa sobre les guerres imperials de la Gran Bretanya a l'Índia, Sudan i Sud-àfrica, tot i que enr realitat eren llibres escrits per la seva autopromoció, ja que des de 1900 Churchill estava bolcat de ple a la política.

• La seva reputació com escriptor, no obstant això, descansa principalment en la tercera categoria dels seus llibres que són tres massius treballs d'història narrativa. Aquestes són les històries de la Primera Guerra Mundial: The War Crisis (sis volums, 1923-1931) i la Segona Guerra Mundial: The Second World War (sis volums, 1948-1953) i History of the English-Speaking People (quatre volums, 1956-1958); uns dels llibres d'història més extensos que mai hagin estat publicats. La història narrada per Churchill sobre les dues Guerres Mundials està lluny de ser convencional, ja que l'autor va participar-hi activament en elles. Ambdues són, per tant, memòries i fets històrics, però Churchill es va assegurar d'incloure esdeveniments en els quals no hi va participar, com per exemple la guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica. Inevitablement, en els seus llibres el centre de la narrativa és la Gran Bretanya i ell mateix. Arthur Balfour va opinar sobre The World Crisis com "una brillant autobiografia, disfressada com una història de l'univers".

Com a membre del govern en part de la Primera Guerra Mundial i com Primer Ministre en la Segona, Churchill va tenir accés a documents oficials, plans militars, secrets oficials i correspondència entre els líders de les potències mundials. Després de la Primer Guerra Mundial, quan existia molt poques regles referents a l'ús d'aquesta documentació, Churchill simplement va prendre aquests documents quan es va retirar del govern i va fer ús lliure d'ells en els seus llibres. A partir d'aquell moment van sorgir una sèrie de regles estrictes que van evitar que documents oficials fossin utilitzats per escriure narratives històriques o memòries una vegada que els ministres abandonessin el govern.

El 1953 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, per les seues memòries de guerra i el seu treball periodístic o, segons l'Acadèmia Sueca, per la seva mestria en la descripció històrica i biogràfica així com per la brillant oratòria en defensa i exaltació dels valors humans.

Obra seleccionada

• 1898: The Story of the Malakand Field

• 1899: The River War

• 1900: Savrona

• 1906: For Free Trade

• 1906: Lord Randolph Churchill, 2 volums

• 1908: My African Journey

• 1923-1931: The World Crisis, 6 volums

• 1930: My Early Life

• 1931: India

• 1933-1938: Marlborough, 4 volums

• 1937: Great Contemporaries

• 1939: Step by Step

• 1946: Victory

• 1948-1954: The Second World War, 6 volums

• 1951: In the Balance

• 1951: War Speeches, 3 volums

• 1956-1958: A History of the English-speaking Peoples, 4 volums

• 1962: Frontiers and Wars

Retir i mort

Durant els últims anys de la seva vida va viure retirat a Chartwell (Westerham, comtat de Kent, Anglaterra) i al sud de França. El 15 de gener de 1965 va sofrir una trombosi cerebral i nou dies després va morir.

Honors

El 1953 li fou concedit el títol de Cavaller de l'Imperi Britànic, esdevenint Sir Winston Churchill, i el 24 d'abril de 1953 fou nomenat Cavaller de l'Orde de la Lligacama, i investit com a tal el 14 de juny de 1954. El 1955 se li va oferir el títol de duc però el seu fill Randolph el va convèncer perquè el refusés. L'any 1956 li fou concedit el Premi Internacional Carlemany, concedit a Aquisgrà, pel seu esforç en defensar la unitat europea.

El 1963 va ser la primera persona en convertir-se en Ciutadà Honorari dels Estats Units d'Amèrica.

• (anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1953

• (anglès) Winston Churchill al Projecte Gutenberg