Leopoldo O'Donnell               |    |  BIOGRAFIES  | TEMA:  MONÀRQUICS
 

.Leopoldo O'Donnell y Jorris (Santa Cruz de Tenerife (Canàries), 12 de gener de 1809 - Biarritz (Lapurdi), 5 de novembre de 1867) va ser un noble, militar i polític espanyol, Gran d'Espanya, Duc de Tetuán, Comte de Lucena i Vescomte d'Aliaga. Va presidir el Consell de Ministres en 1856, en 1858-1863, i en 1865-1866, durant el regnat d'Isabel II. La seva família era d'origen irlandès, i descendia de Calvagh O'Donnell, cap de Tyrconnel en el segle XVI

Vida

Neix en el si d'una família de gran tradició militar: el seu oncle va ser Enrique José O'Donnell, comte de La Bisbal. O'Donnell contínua aquesta tradició ingressant en el regiment d'infanteria Imperial Alejandro amb el grau de sotstinent. A la mort de Ferran VII en 1833, va esclatar la primera guerra carlina entre els partidaris de la filla de Ferran, Isabel II (isabelins) i els del seu oncle (germà de Ferran VII) Carles Maria Isidre de Borbó (carlins); O'Donnell, que era capità, es va alinear en el bàndol isabelí, malgrat tenir els germans i el seu pare en el bàndol carlí. Pels seus diferents fets d'armes en el conflicte, va ascendir successivament a coronel, a brigadier i el juny de 1837 a mariscal de camp. El 1839 fou nomenat Capità General d'Aragó, València i Múrcia.

Quana vencè Ramon Cabrera a Lucena, se li va concedir el títol de comte de Lucena i va ascendir a tinent general. Per les seves conviccions moderades, va haver d'emigrar a França, després de la revolució progressista de setembre de 1840 que va provocar la renúncia de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies (mare d'Isabel II) a la regència. El 1841 figura en la conspiració moderada del general Diego de León, contra la regència del general Espartero. En ella, O'Donnell havia rebut l'encàrrec d'encoratjar la revolta militar de Pamplona, però, en fracassar a Madrid l'assalt al Palacio Real, intentat per León el 7 d'octubre, va haver de tornar a refugiar-se a França.

En 1844 assolí el poder el general Narváez i fou nomenat capità general de L'Havana fins el 1848. Quan tornà a la península va ser nomenat senador i director general de l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo. Des de 1853, comença a interessar-se per la política activa i el juny de 1854, al capdavant d'un batalló d'Infanteria i unit a el general Dulce, s'aixecà contra el Govern; aquest envia al general Blaser a enfrontar-se amb ell. La trobada va tenir lloc en Vicálvaro i després d'un combat simulat (la Vicalvarada), ambdós militars es van retirar fins que el 7 de juliol es va publicar el Manifest de Manzanares, redactat per Antonio Cánovas, que va atreure al seu bàndol gran part de l'exèrcit. Amb el triomf revolucionari, Espartero fou nomenat President del Consell de Ministres i O'Donnell ocupà la cartera de Guerra.

En les noves Corts formarà un nou grup polític conegut com a Unió Liberal, amb el qual tractarà d'unir a moderats i progressistes. Després de la caiguda d'Espartero el juliol de 1856, li va succeir O'Donnell formant un govern que duraria fins a octubre de 1857, any que seria substituït per Narváez. Torna al poder el juliol de 1858. Durant aquest govern declara la guerra a Marroc el 22 d'octubre de 1859, i O'Donnell es posà al comandament de les tropes, ocupant Tetuan (Batalla de Tetuan) (febrer de 1860). El tractat de Tetuan, que va posar fi a la guerra, va reconèixer les posicions espanyoles en el nord d'Àfrica i va ampliar el territori de Ceuta. La victòria li va valer el títol de duc de Tetuan amb Grandesa d'Espanya.

En 1862, amb aprovació de la reina Isabel II, enviament a Sudamérica d'una expedició d'estudi científic escortada per quatre navilis de guerra sota les ordres del vicealmirall Luis Hernández Pinzón (descendent directe dels germans Pinzón). Aquestes naus eren les fragates bessones a hèlix Triunfo i Resolución, la corbeta d'hèlix Vencedora i la goleta protegida Virgen de Covadonga. El propòsit que va dur a les autoritats de Madrid a incloure naus de l'armada en una missió d'estudi, no només va ser per a exhibir la patent de Potència, costum per cert estesa als països europeus com Gran Bretanya, sinó perquè aquelles servissin com elements de suport a una sèrie de reclams presentats per ciutadans espanyols residents a les Amériques. Això va derivar en la guerra hispano-sudamericana (1864-1883).

Va governar fins a febrer de 1863, quan per pressions del Partit Moderat va presentar la seva dimissió, i fou substituït per el marquès del Duero. Del seu govern cap destacar la ràpida expansió de les línies de ferrocarril, a més de la guerra contra Marroc (Guerra d'Àfrica). En 1865, les protestes estudiantils (pel cessament d'Emilio Castelar) i la sagnant repressió pel govern (Nit de Sant Daniel, porten novament O'Donnell a la presidència del Govern i al ministeri de la Guerra. Després de la revolta de sergents de San Gil, el 22 de juny de 1866, i enfrontat amb Isabel II, O'Donnell deixa el seu càrrec i marxa a Biarritz on mor el 5 de novembre de 1867.

Anecdotari

Després de la Guerra d'Àfrica, va fer acampar l'exèrcit victoriós en un ras al nord de Madrid, mentre es fan els preparatius per a una entrada triomfal en la capital, que mai va esdevenir. Al voltant del campament —que de provisional s'anava convertint en permanent— es van anar instal·lant comerciants i es va crear el barri conegut fins a avui com a Tetuán de la Victòria

Col·laboradors de la Viquipèdia. Leopoldo O'Donnell [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 2 de febrer del 2008]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Leopoldo_O%27Donnell&oldid=1616131>.

fideus/