Manuel Ruiz Zorrilla (Burgo de Osma-Ciudad de Osma, 1833 - Sòria, 1895) va ser un polític espanyol, diputat en Corts i posteriorment Ministre de Foment i de Gracia i Justícia durant la I República, i cap de govern amb Amadeu I. Va ser Gran Mestre del Gran Orient d'Espanya.

Goverb Provisional, 1869. Figuerola, Sagasta, Ruiz Zorrilla, Prim, Serrano, Topete, López Ayala, Romero Ortiz i Lorenzana (foto de J. Laurent).

Va estudiar filosofia a Valladolid. Després, en Madrid va estudiar Jurisprudència en la Universitat Central. En dos anys va acabar els estudis de Jurisprudència i es va matricular en Lleis, llicenciant-se en 1857. La seva vida pública es va iniciar com a Comandant de la Milícia Nacional, sent escolit ràpidament Diputat Provincial. Gràcies a aquesta petita empenta política es va traslladar a Madrid, sent nomenat Diputat Nacional pel Partit Progressista en 1858. Precisament d'aquesta etapa sorgiria l'amistat amb Práxedes Mateo Sagasta.

Es va destacar en la revolta de la caserna de San Gil (1866), pel que va ser condemnat a mort i va haver de fugir d'Espanya. Des de l'exili va dirigir conspiracions per a enderrocar Isabel II. Triomfant la revolució de Setembre (1868), com líder del Partit Radical va sostenir que els progressistes havien d'assumir el programa democràtic. Es va encarregar de la cartera de Foment en el govern provisional de Francisco Serrano (1868), va establir la llibertat d'ensenyament i va decretar el traspàs dels materials de biblioteques i arxius religiosos a l'Estat. Va introduir reformes en l'ensenyament universitari. Va formar part del govern de Joan Prim i Prats com a ministre de Gracia i Justícia (1869). Va ser designat President de les Corts Constituents i va proclamar Amadeu de Savoia com a rei d'Espanya (1870).

Durant el seu regnat, va presidir el Govern dos cops. Es va oposar a la política de Sagasta, i va dividir als progressistes. Quan va abdicar el monarca, el va acompanyar a l'exili. Amb la Restauració borbònica (1874), va haver de romandre en l'estranger. Va mantenir una oposició sistemàtica a Alfons XII i al règim de la Restauració. Va fundar el Partit Republicà Progressista (1874-1895) i, en la primera etapa del règim canovista, va pretendre enderrocar la monarquia mitjançant un pronunciament militar. Va impulsar la fundació de l'Associació Republicana Militar en 1883. Va intentar, sense èxit, assolir el suport dels republicans francesos.

Va tenir un paper destacat en diversos pronunciaments en Badajoz (1883), Cartagena, (1886) i en el del General Villacampa, a Madrid (1886), però la via insurreccional va fracassar al mancar de suport civil. Es va acostar a Nicolás Salmerón amb la creació de la Unió Republicana en 1893. La seva activitat es va centrar en la societat civil i va accentuar la suposada necessitat d'ordre i autoritat. Amb la seva mort (1895), el partit es va escindir i es van fragmentar les forces republicanes.