fideus
|
fideus |
|
|
| ANARQUISME | |
|
L'anarquisme (del grec αν- ,an-, no, i αρχω, arkho, poder) és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig cap a l'Estat i qualsevol forma d'autoritat, jerarquia o coerció física, mental o espiritual, així com la creença en la supremacia de l'individu. L'anarquisme pot ser dividit en dues grans branques: l'anarquisme clàssic (també anomenat anarquisme social o socialista) i l'anarquisme individualista o anarcoindividualisme. No obstant això, el tipus d'anarquisme més estès és l'anarquisme clàssic. Els anarquistes consideren que la societat podria estar més ben organitzada sense un govern provinent de l'Estat o qualsevol tipus d'autoritat i jerarquia i proposen diferents maneres de fer-ho. Cos ideològicAl llarg del temps han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al comunisme, a l'ecologisme, a l'individualisme i, fins i tot, al capitalisme, encara que l'anarquisme en la seva definició clàssica s'entén com una ideologia socialista i fortament anti-capitalista. Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la A d'anarquisme en un cercle i amb colors com el negre o el roig i el negre. Els pensadors clàssics més rellevants són Proudhon, Bakunin i Kropotkin, el primer sent el fundador del mutualisme, el segon de l'anarquisme col·lectivista i el tercer de l'anarquisme comunista. A la fi del segle XIX, sorgeix una variant individualista basada en la filosofia de Max Stirner. Aquest nou corrent marca la diferència entre l'anarquisme clàssic i l'anarcoindividualisme. L'acràcia nega que es necessiti un poder i una autoritat política, i creu que cal combatre'ls per a suprimir-los. De manera semblant, l'anarquisme clàssic és una ideologia política de caire social o també socialista que considera l'Estat com una estructura mitjançant la qual una minoria privilegiada oprimeix a l'àmplia majoria de la població, i que per tant per a alliberar a les majories cal destruir. Amb la destrucció de l'Estat la classe social privilegiada ja no podria defensar la propietat privada dels mitjans de producció, i per tant aquests quedarien automàticament al servei del poble. Alhora, altres formes de coerció com la religió institucionalitzada desapareixerien. Una nova societat sense autoritat, classes ni coerció de cap tipus sorgiria, on l'individu seria lliure i igual als seus semblants, vivint en una societat unida en solidaritat i fraternitat. L'anarquisme clàssic propugna que la societat és la que defineix i forma als individus, contràriament a l'anarquisme individualista, que es centra en la idea que l'individu, al unir-se amb altres individus, forma la societat. Ja que l'objectiu és la llibertat de l'individu, el canvi social és necessari, ja que només en una societat lliure els individus poden ser lliures. Si be l'anarquisme clàssic confia en la bondat de les persones, essent la injustícia social la causa major de la seva maldat, en cas de que qualsevol individu violés l'interès del col·lectiu, aquest seria l'encarregat de reprimir-lo o reeducar-lo, sempre sense crear una estructura de repressió estable, que s'identificaria amb l'Estat. La similitud de l'anarquisme clàssic amb el comunisme duu a nombroses confusions. Primer de tot, no tots els anarquistes socials són comunistes (Bakunin, per exemple, era col·lectivista i no comunista). Segon, no tots els comunistes són anarquistes, o en altres paraules, hi ha comunistes que no són anarquistes sinó marxistes (avui en dia el terme comunista s'aplica com a sinònim de marxista, fet que confon encara més les coses). Tanmateix, la relació entre marxistes i anarquistes (comunistes o no) també duu a nombroses confusions. La principal diferència entre aquests dos és que mentre que pels anarquistes la destrucció de l'Estat faria desaparèixer automàticament la societat de classes, per als marxistes la majoria (identificada amb el proletariat) hauria de conquerir l'estructura de l'Estat i utilitzar-la per a la destrucció de la classe dominant. Amb el temps, aquest Estat proletari s'aniria dissolent, ja que la seva utilitat (la dominació de classe) desapareixeria. Per als anarquistes, això és impossible, i l'existència de l'Estat perpetuaria la dominació d'una minoria sobre la majoria. L'anarquisme clàssic inclou tres variants clàssiques:
Pierre-Joseph Proudhon, considerat el pare de l'anarquisme en general, és l'autor de la teoria econòmica mutualista. El mutualisme propugna que l'economia estigui organitzada entorn al mercat lliure entre productors, la producció sent controlada pels propis productors. Tanmateix, el sou d'un treballador ha de ser equivalent al producte del seu treball, i el preu d'un producte ha de ser equivalent al seu cost de producció.
El col·lectivisme anarquista és normalment associat a Mikhail Bakunin i la secció anarquista de la Primera Internacional (1864-1876). Els anarquistes col·lectivistes s'oposen a la propietat privada dels mitjans de producció i propugnen la seva col·lectivització. Els mitjans de producció serien administrats per assemblees de treballadors a través d'un sistema anomenat democràcia directa, i totes les assemblees estarien federades en una gran federació que inclouria totes les branques de la producció. Els treballadors rebrien una compensació equivalent al temps dedicat al procés de producció.
Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El que diferencia aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és que un treballador tingui dret al producte del seu treball sino que té dret a satisfer les seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de sí mateix en el procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense cap tipus de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la necessitat. L'acció directaEn l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'us de l'Estat per la classe obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit. Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos, la violència.
L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes "socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat proletari que duria a terme la revolució.
L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis. Les decisions són preses normalment a través d'un sistema de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.
Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple) sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en qualsevol moment de cooperar.
L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.
Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per la estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució. La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de que l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses. Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.
Segons els anarquistes l'Estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, degut a que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes són partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, a l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes. L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX. Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de que l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita. Anarquistes més conegutsEnllaços externs
|