EN EL 75 ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

                                                                                   MANIFEST


La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, constitueix una de les principals fites dins la història de la lluita dels pobles de l’Estat espanyol per la consecució de les llibertats democràtiques i la justícia social. El cop d’Estat del juliol de 1936 i el triomf del bàndol franquista a la sagnant guerra civil que el va seguir, significaren l’estroncament d’aquesta experiència democràtica i reformista, i la instauració d’una cruenta dictadura que es perllongà al llarg de gairebé quaranta anys.

El règim del 14 d’abril s’hagué de desenvolupar en el complicadíssim context polític i econòmic internacional del decenni de 1930. L’extraordinària gravetat dels problemes interns i la manca d’una cultura democràtica ben arrelada dificultaren la consolidació del projecte republicà. Som de l’opinió que les innegables mancances que presenten múltiples aspectes del sistema polític establert entre 1931 i 1936, així com l’actuació dels diversos actors polítics i socials de l’època, han ser jutjats amb tot el sentit crític. Però, alhora, pensam que és imprescindible proclamar públicament i transmetre a les generacions futures l’exercici i els valors de l’experiència republicana.

Cal destacar que durant el període republicà es va dur a terme el més seriós intent de posar les bases per a desenvolupar un Estat democràtic modern i per impulsar un projecte de modernització sense precedents. Així, els primers governs republicans exerciren una admirable tasca encaminada a resoldre les seculars injustícies i desigualtats que patia l’Estat.

El vot de la dona, les lleis de divorci i de l’avortament, l’ensenyança laica, les reformes més justes en matèria social i agrària, la separació Església- Estat, la reforma de l’estament militar, són, junt amb la resta de les llibertats individuals i socials, algunes de les fites del període republicà.

La II República suposà també un gran augment del procés de politització de la població, amb un increment de la sensibilitat política dels ciutadans i ciutadanes envers els problemes reals de la societat. Per primera vegada sectors de la població que tradicionalment havien estat exclosos de la vida política, pogueren participar en el debat públic. El dinamisme polític, social i cultural fou intens, amb un augment de les associacions polítiques i sindicals, de les entitats culturals i recreatives, que es convertiren en eines de participació ciutadana.


Tres quarts de segle més tard, no deixa de ser admirable que, en un context internacional marcat per l’avanç dels règims totalitaris, a l’Estat espanyol es fessin esforços tan notables per construir una de les democràcies socials més avançades de l’Europa d’aleshores.

Però la derrota republicana de 1939, no suposà l’enfonsament definitiu de la causa democràtica. En una societat dominada per la repressió i per la por, al llarg dels quaranta anys del franquisme les forces polítiques hereves de la tradició republicana prosseguiren, des de la més dura clandestinitat, una desigual lluita per la recuperació dels ideals democràtics. La generositat amb què tants d’homes i dones sacrificaren les seves vides en la defensa d’aquests valors, constituí sens dubte una transcendental aportació a la recuperació de les llibertats democràtiques després de la mort del general Franco. Aquesta contribució no fou degudament reconeguda en els anys de l’anomenada Transició Democràtica, sovint presentada com a graciosa concessió de determinades èlits polítiques al conjunt dels ciutadans. D’aquesta manera, es pretengué perllongar l’amnèsia col·lectiva i s’evità revisar a fons la història escrita pels vencedors de la conflagració civil de 1936-39.

Ara emperò, no és possible ignorar per més temps aquesta realitat. Malgrat les tergiversacions que sovintegen en determinats àmbits mediàtics i polítics, la recuperació de la memòria històrica s’escampa per tot arreu. En els darrers anys, a molts d’indrets de l’Estat espanyol – i particularment a la resta dels Països Catalans, s’han empès importants iniciatives en aquest sentit.

Al nostre entendre, és imprescindible que les Illes Balears s’incorporin plenament en aquest corrent. Les recerques historiogràfiques desenvolupades en els darrers decennis han pogut constatar l’esfereïdor abast de la repressió franquista a l’arxipèlag, així com l’existència, des de 1939 mateix, d’uns corrents de resistència política a la dictadura gens menyspreables. Però, malgrat això, des de les institucions públiques no s’han fet esforços suficients per transmetre a la ciutadania la necessitat de valorar adientment aquests episodis de la nostra història i d’atorgar el reconeixement públic adequat als valors republicans de ciutadania, fraternitat, igualtat i a les víctimes del franquisme. Reparar aquesta injustícia històrica no és només una obligació moral cap a les generacions que ens precedeixen, sinó també un requisit bàsic per poder avançar cap a noves fites democràtiques.



Per tot això, considerem imprescindible que els partits polítics i els seus representants, les institucions i les corporacions, les entitats acadèmiques, culturals i cíviques de les Illes, s’impliquin de manera decidida per tal d’engegar i dur a terme al llarg dels propers mesos i entorn al 14 d’abril de 2006, tota una sèrie d’iniciatives i activitats públiques que donin a conèixer a la ciutadania els valors democràtics impulsats des d’aquella etapa republicana, reconeguin el deute que la societat democràtica té amb els lluitadors per la llibertat i suprimeixin d’una vegada per totes de la vida pública ciutadana els símbols exaltadors que encara resten de la ignominiosa dictadura franquista.