Ahir dimarts ja entrat de fosca un bon amic i col·laborador en tasques de recerca i de gestió de la Universitat me va comunicar la mort d'Andreu Murillo i Tudurí. La darrera vegada que n'Andreu va participar en les nostres tasques acadèmiques va ser el passat mes de novembre, quan participà com a ponent a les jornades que realitzàrem sobre la Segona República a Palma. Hi va presentar amb una gran passió i amb rigor un tema interessantísim de l'any 1936 a Menorca. Els presents, que érem molts, vàrem gaudir de la seva intervenció.

Amb n'Andreu hem col·laborat en tasques acadèmiques, en tasques polítiques i en grans preocupacions ciutadanes més de trenta anys. En aquests moments, record com a finals de la dictadura franquista ens reunim a Menorca per tal d'esbrinar la participació a mobilitzacions, posicionaments respecte del futur autonòmic i aspectes organitzatius del que seria el nacionalisme d'esquerres. N'Andreu feia de mestre, participava en entitats cíviques i culturals i era d'aquells lluitadors constants per a la democràcia, el reconeixement de la identitat de Menorca en un context federalista, i era una persona molt preocupada de la problemàtica dels ciutadans, des dels problemes quotidians, econòmics i socials fins a aspectes més generals.

Ha estat una persona que sempre ha fet recerca històrica respecte a Menorca. Les seves aportacions han estat bàsicament de l'edat contemporània, les revoltes menorquines del segle XIX, la Guerra Civil, la Segona República, la història de l'Institut de Maó, etc. però també es va endinsar a la recerca de l'edat moderna menorquina. N'Andreu va participar a nombroses activitats culturals i cíviques, sobretot a Menorca però també a Mallorca i a Catalunya.

La seva passió per la seva societat i per la seva gent, el va dur a la política activa, a les institucions en el moment en què es va constituir el primer Consell de Menorca i el primer Consell General Interinsular. La seva participació anterior a organismes unitaris democràtics enfront de la dictadura significaven un important bagatge, i en conseqüència, va poder viure amb intensitat un interessantíssim moment en el qual es configurava el que seria la nostra Comunitat Autònoma, a partir de l'Estatut d'Autonomia que s'aprovava el 1983.

Havia participat amb afany a la Comissió dels Onze, fase prèvia a la redacció definitiva del que seria l'Estatut, encara que amb algunes frustracions pel que fa als acords que es prenien. En aquella etapa i a la del final de la dictadura, un tema central que n'Andreu bé ens explicava era el que feia referència a la necessitat d'articular una autonomia en què la personalitat de cada illa fos ben preservada, i en la qual es defugís tot centralisme de Mallorca, o més ben dit de Palma.

Un tema que el preocupava molt era el paper que havia de jugar cada Consell. A les primeres etapes de l'Autonomia, la seva reflexió era que no s'havia definit prou bé l'autogovern de cada illa. Record que amb motiu de l'aprovació de la Llei de Consells de l'any 2000, me manifestava que ja era hora d'entrar en aquesta nova dinàmica i que pensava que, si s'aplicava correctament la llei, el camí seria satisfactori. Des d'un punt de vista de la recerca i la docència, n'Andreu va ser un bon col·laborador del Grup d'Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al món contemporani de la UIB. El seu mestratge es va donar en tot moment i moltes de les recerques que s'han fet i que se fan respecte a la Menorca contemporània, parteixen de plantejaments fets per ell.

La seva participació a Jornades, com les de la Segona República de l'Institut d'Estudis Baleàrics, però també a moltes altres, sempre va ser positiva. A les primeres que participàrem plegats, a Cuixà l'estiu de 1977, per analitzar les illes de la Mediterrània occidental, per a mi significaren molt. Les darreres, el novembre passat a Palma, també varen ser significatives. N'Andreu era un home entranyable que va ajudar els investigadors, els ensenyants i que sempre va respondre com a ciutadà als problemes de la nostra societat.

A hores d'ara, amb tristor tenc un record entranyable per a l'amic, el ciutadà conscient, l'investigador, la persona que encara tenia molts projectes i moltes feines començades que volia acabar. La seva passió per la vida s'ha donat fins al darrer moment. Va superar problemes molt greus de salut fa anys i aquesta vegada no ha estat possible superar-los. Un espera que el seu record i mestratge perduri. Un s'alegra també dels reconeixements públics que havia tengut en els darrers anys per la seva tasca com a ciutadà, ensenyant, investigador, persona que va aportar tot el que va poder a la seva societat i en el seu temps.