Vaig conèixer, personalment, Josep Pons Bestard durant la tardor de l'any 2002. Aleshores, amb altres tres companys, havíem constituït un grup de treball anomenat «Memòria Històrica de Calvià» amb la intenció de recuperar la identitat de totes aquelles persones que patiren la repressió franquista dins el nostre Municipi. Al mateix temps, l'Ajuntament ens va fer l'encàrrec de dissenyar un acte d'homenatge a totes les víctimes en les immediacions de la presó militar d'Illetes i ens va dir que dos ciutadans del Calvià havien fet una petició concreta en aquest sentit: es tractava dels familiars de José Muñoz Enrile (carrabiner afusellat dins aquesta presó) i de Pep Pons Bestard, que va sobreviure la barbàrie feixista i que vivia a Portals.

Ja des de la nostra primera conversa, Pep Pons em va indicar que havia adquirit un compromís personal amb el sergent Arrabal (un altre dels carrabiners afusellats) que li va encarregar que havia de sortir viu de l'infern per explicar tot el que havia passat a Mallorca i a Illetes. En aquest mateix sentit, Pep Pons insistia una vegada i una altra en dues coses: a construir un monument d'homenatge a totes les víctimes de la repressió i a aconseguir de totes les autoritats de les Illes, i de Madrid, una condemna clara del cop d'estat i un reconeixement de l'honorabilitat de totes les víctimes.

Així doncs, el dia 12 d'abril de 2003, el somni, l'impuls i la determinació del republicà, lliure pensador i maçó (com ell volia ésser qualificat) es va inaugurar. El Bosc de la Memòria, el seu Bosc de la Memòria, ja era una realitat. La seva intervenció, durant la presentació pública va ser molt emotiva, però també una lliçó de compromís i de lleialtat envers d'unes idees. El 12 d'abril de 2003 no només s'inaugurava el nostre Bosc, sinó que també es celebraven dues fites de gran significat: el 72è aniversari de les eleccions locals que provocaren la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República i el 90è aniversari de Josep Pons i Bestard.

Des d'aleshores, les nostres converses, interrompudes en ocasions pel pas dels mesos, continuaren i continuaren. La darrera, ara just fa un any, al Bosc de la Memòria, en el marc de la Ruta de la Vergonya per Calvià. Aquell dia, dins les celebracions de la República, Josep Pons, al costat dels arbres, dels seus companys d'Illetes, ens tornà deixar una marca en forma de compromís per les idees, per la llibertat i la justícia.

Sens dubte, era una home intel·ligent, compromès, solidari i, sobretot, un amic.

Ara, Josep Pons Bestard s'ha reunit amb els seus companys dels qui tant em va parlar: amb el sergent Arrabal, amb el catedràtic Olmos, amb el professor Ferbal, amb els mestres republicans que tant admirava, amb tots ells és i està, al seu Bosc de la Memòria.

Manel Suárez i Salvà, exprimer tinent de batle de Cultura de Calvià

Comentava l'escriptor rus Lev Tolstoi, a la seva obra Diaris, que «és necessari explicar cada fet històric en termes humans». Les repercussions del cop d'Estat del trenta-sis a Mallorca foren ferotges i molt cruentes. Hi va haver persones que ho varen viure de primera mà. El seu testimoni ens ha permès accedir a la seva memòria, a la seva identitat. En Josep Pons és un d'aquest llarg miler de persones que podien explicar amb una immensa quantitat de detalls i sobrada lucidesa l'hecatombe antidemocràtica a tots els nivells que suposà l'aixecament en armes dels feixistes. Hi ha persones que et deixen una empremta a la vida impossible d'esborrar. Aquesta era, sens dubte, l'empremta que et deixava sempre en Josep Pons i Bestard. Una persona, un amic, un company, amb qui podria estar hores i hores conversant sobre qualsevol tema. Mai et deixava indiferent. Era un republicà d'arrel, de tradició i de fortes conviccions democràtiques. Va viure en primera persona la repressió, la mort i l'assassinat durant la guerra i posteriorment durant la dictadura. Mai es va amagar del que era i d'allò que volia ser. D'allò que estimava per damunt de tot: la democràcia. La democràcia, la solidaritat, la llibertat, la justícia, la república... Per mi representava l'essència republicana. Va ser un home que mai va doblegar l'esquena: quan l'alliberaren del camp de concentració d'Alcúdia, on aprofitaven els presoners republicans per a fer carreteres, començà a cercar feina del que fos, encara que a molts llocs li tancaven les portes per la llosa que li suposava el seu passat. Era un home incansable. Es passava el dia amb la ràdio en marxa, llegia tots els diaris que podia i això sí: escrivia molts articles i ja portava quatre llibres a l'esquena. No tenia aturall. Tant a Joan Lladó com a un servidor, ens telefonava cada setmana per acabar després d'una llarga conversa amb allò de: «donau més canya, donau més canya, punyeta món!».

Han passat gairebé setanta anys de la barbàrie franquista, però encara hi ha fets que ressonen a les nostres ments. Fets i persones dels quals mai ens podrem oblidar. Esdevenen, amb el temps, els tornaveus de la nostra memòria i de la nostra identitat. No vull acabar aquest article en memòria de Josep Pons i Bestard sense citar les paraules al seu llibre, Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939), on relata a la perfecció el sentiment i el patiment dels presos a les cel·les del Fort d'Illetes mentre sentien els trets dels afusellaments als murs exteriors on assassinaven els seus companys, els amics, els familiars... Segurament els mateixos sentiments que envoltaven molts mallorquins i mallorquines que ho visqueren de ben a prop: «I a pesar dels fusells, no havia sentit, en tota la meva vida, tants visques a la llibertat, com vaig arribar a sentir en aquelles tràgiques matinades al Fort d'Illetes.

I després dels visques, les detonacions i els tirs de gràcia, el silenci envaïa tot l'ambient. Aquells homes callaven, callaven... I aquell silenci impregnava l'esperit amb tota la força d'una oració, d'una oració que reivindicàs justícia...».

Tal dia com avui, encaminam l'hora de la justícia. En Pep desitjava i somniava poder veure representants d'Esquerra als ajuntaments, als consells i al Parlament. Doncs bé, aquest 27 de maig passat, els republicans retornàvem a totes les institucions illenques, i això és un orgull. Hauria donat el que fos perquè ho pogués veure i en pogués participar. Però de qui realment em sent molt orgullós, és de'n Pep Pons, perquè va contribuir decisivament a fer possible aquesta realitat tan extraordinària com imparable. Gràcies Pep, gràcies amic.

Joan Miquel Chacón, candidat d'Esquerra a la batlia de Calvià