MAPA WEB DELS FIDEUS REPUBLICANS

Es fa necessari tenir llarga la memòria per a poder fer un senzill recorregut per la seva llarga vida de militància, de quasi 50 anys. No tenia ni 20 anys, quan a Felanitx, va començar a treballar per un món millor i una societat més justa i democràtica. Es va organitzar amb altres joves dins la JOC (Joventut Obrera Cristiana): dona, jove, treballadora, immigrant..., les seves circumstàncies l'empenyeren a descobrir de ben prest que calia canviar el món que ens havia tocat viure, i que calia fer-ho des del compromís personal i des de la autoorganització. Els temps no eren fàcils, la dictadura estava en plena forma, aviat comprengué la necessitat d'organitzar-se. Es trasllada a viure a Palma, i continua amb la seva lluita obrera, primer a través de la JOC, desprès a través d'altres organitzacions socials.. Forma part de la Junta Promotora de la Associació de Veïns del seu barri, el Rafal Nou i passa a formar part de la Coordinadora, que desprès es converteix en Federació d'Associacions de Veïns de Palma. Érem a l’any 76, i des de llavors tota la seva militància i compromís el va dedicar a la lluita per una ciutat millor, i per a consolidar i estendre una forma organitzativa: les Associacions de Veïns. Per a canalitzar la lluita ciutadana per a uns Ajuntaments democràtics, per a uns barris dignes i amb qualitat de vida, per fer “poble”, perquè la gent prengués consciència de “pertinença”, perquè aprenguéssim a sortir de les quatre parets de casa i entre totes i tots construíssim “lo col•lectiu”, perquè la gent aprengués a lluitar per resoldre les seves necessitats, per crear senyes d'identitat de barri i de ciutat, per crear una cultura popular, veritablement participativa.... Va ser presidenta de la Federació, en diverses ocasions, però al marge de qualsevol càrrec, sempre va assumir les responsabilitats que se l'hi encarregaren. Autodidacta, lúcida i brillant en els seus escrits i parlaments, tenaç sempre i conseqüent amb als seus compromisos. La honestedat i els valors que la varen empènyer des dels inicis, la varen acompanyar tota la vida. La “democràcia” no va ser el port d'arribada per a gaudir-ne, relaxar-se o beneficiar-se, ben al contrari va ser un nou repte, si cal encara més difícil. Va entendre que encara que les noves institucions ja no eren l'enemic del poble, no sempre estaven a l'altura de les circumstàncies, i que sense la pressió i lluita des de la societat civil organitzada seguien comandant els de sempre, o al manco es beneficiaven els de sempre... Això, que per a alguns és tan obvi, molts no ho han entès encara ara, i per aquest motiu Na Rosa, va dedicar tot el seu compromís a fer present que sense Poble no hi ha democràcia. Apassionada com a pocs en les seves creences, estava tan convençuda que la lluita era tasca de totes i tots, que sense la participació activa de la gent no seria possible, la nova ciutat de totes i tots, solidària, amb qualitat de vida, justa... Tenia clar que participar no era dir Amén, i això al llarg de 30 anys molts dels que han regit les Institucions no ho han tingut clar, i sempre ha estat necessari remar contra corrent. Patí de veure com moltes batalles es perdien, però mai va tirar la tovallola, ni tan sols durant la seva llarga i cruel malaltia, i ha estat precisament en aquests moments tant difícils que Na Rosa, ha demostrat el seu tarannà, el seu compromís i els seus valors. Ens volem fer hereus d'aquest coratge, per a continuar la tasca que tant va estimar, i que hem compartit. I volem fer costat al seu company, Joan Brunet, que compartí ideals, lluita, i coratge i que sempre, sempre li va oferí suport i ajut. La vida de les persones no acaba amb la seva mort, acaba amb el seu oblit amb l'oblit de la seva lluita, per això volem dir: Na Rosa no és morta! Això, seria com si tots els que la acompanyàrem en el seu compromís també haguéssim mort o, pitjor, l’haguéssim oblidat! Na Rosa continuarà viva perquè ens acompanyarà en el nostre compromís, i el seu exemple ens mantindrà la flama per a continuar treballant per una participació més viva, per una ciutat més harmònica i per un món més just.

Referint-se a ella, les cròniques diuen que era una històrica dirigent del moviment veïnal de Palma, que va néixer el 1945 a Villapalacios, a Albacete, i que, ben aviat, es convertí en una nina emigrant. Visqué amb els seus pares a diferents pobles de Cataluña i Menorca fins arribar a Felanitx, on va transcórrer la seva joventut. No tenia ni vint anys i ja estava implicada amb les lluites socials i polítiques de l´època. A mitjans del setanta –quan Franco i la dictadura agonitzaven– es traslladà a es Rafal Nou, a Palma, on va ser part activa a la fundació de l´associació de Veïns. Fou cofundadora de la Coordinadora d´Associacions i, un cop legalitzat el moviment veïnal, de la Federació, a la qual dedicà la major part de la seva vida com activista social. No hi havia lluita ciutadana en la qual ella no hi fos present.

Fins aquí la seva biografia. Però en la vida de Rosa Bueno hi ha quelcom més que dades i dates. Va ser la veu perifèrica. Aquella veu que arriba de fora i que es fa tant forta que hom no té més remei que reconèixer-la com a pròpia. Hi ha molts ciutadans que encara avui pensen que Ciutat no va més enllà de les Avingudes. Ja no és així, però ho era. En els anys setanta, Palma era una ciutat encara molt més desgavellada. S´havien construït un quans barris com a guetos per a immigrants i un eixample on s´acaramullava la gent sense tenir accés als mínims serveis. La desmesura del ciment era inversament proporcional a la falta d´infraestructures. No hi havia escoles per a tots, ni ambulatoris, molts carrers no estaven asfaltats. Rosa Bueno no només va ser la veu que venia de fora sinó que des del barris va ser, també, la veu de la perifèria urbana a la conquesta de Ciutat.

La Coordinadora d´Associacions de Veïns sorgí per reclamar drets tan essencials com l´educació i la salut. La seva subversió consistia en reclamar un ambulatori per a cada barri. I espais verds, oficines de correus, serveis de neteja ciutadana, enllumenat públic, festes populars…Des de la perifèria urbana de Palma, i des del barris degradats del centre –Puig de Sant Pere, la Calatrava, Gerreria…– el moviment veïnal assetjà Cort. Amb la Democràcia, alguns dels seus dirigents donaren la passa i mitjançant els partits es convertiren en regidors. Rosa, no. Rosa es mantengué al capdavant de les Associacions de Veïns, a primera afila de la societat civil, però sense sentir la temptació de passar a l´altra costat de la barrera. Va ser fidel als seus principis, en una primera època d´expansió i, també, arribat el moment de la decadència, quan el desencant per la política ha trencat l´esperit inicial i sembla haver arraconat les associacions a un segon terme.

No obstant, hom no pot dir que la lluita de Rosa Bueno per millorar les condiciones de vida dels ciutadans de Palma hagi estat de bades. Tot el contrari. Ara ja no hi ha cap barri sense escola o sense ambulatori, encara que restin guetos evidents. Uns desequilibris urbans que han continuat turmentant a Rosa fins a la seva mort. És per això que la seva veu continuarà sentint-se a Ciutat, una Palma diferent a les dels anys setanta, però que de bell nou té problemes d´integració amb els venguts de fora o que s´enfronta a un urbanisme, fruit de l´especulació i la corrupció, molt difícil de corregir. Cal que es revitalitzi l´associacionisme i que la societat civil s´organitzi com a contrapès a les institucions. La Democràcia ha dut la possibilitat de gestionat i controlar millor els ajuntaments, però per això hi ha d´haver controladors. La participació ciutadana no pot acabar en el fet anar a votar cada quatre anys, sinó que s´ha de mantenir activa, dia a dia, col·laborant amb les tasques polítiques que han de dur a que la ciutat sigui cada cop més habitable.

Amb Rosa Bueno la veu del barris, la de tots els ciutadans, entrà a Cort per la porta gran

Rosa Bueno

EL PAIS OBITUARIO

Rosa Bueno, activista vecinal de Palma de Mallorca