Joan Crespí, fundador de Falange que no refusa la conversa

Memòria Civil, núm. 28, Baleares, 13 julio 1986

Llorenç Capellà

Als seus vuitanta-tres anys, Joan Crespí no és un vell. Quan camina s'esforça per mantenir-se empinat i el seu esguard, travessa. Es inquisitorial el seu esguard. L'entrevistador té el pressentiment que aquest home s'ha acostumat a cercar la part oculta de les intencions humanes, abans de refiar-se a ulls clucs de tot allò que li diuen. Tal volta aquesta actitud envers els seus consemblants provengut de la seva època de sacerdot o d'aquella altra de militant d'una Falange que s'obria pas a la vida política espanyola, tot fent de la conspiració l'arma més aficaç per assolir el seu arrelament social. Però -cal dir-ho- sap dissimular aquest indubtable tret policíac, tot donant mostra d'una hospitalitat i d'una bona predisposició al diàleg que no puc més que agrair-li. Possiblement, en el temps ja llunyà de la seva jovenesa, va esser un home d'un caràcter força dur, dotat d'un enorme capacitat de treball posada al servei d'una més que notable ambició. Això de banda, és un home viu -enormement viu- que contrariàment a l'actitud adoptada per la majoria de falangistes de la seva època, no refusa la conversa. Ben al contrari, jo diria que pretén escandalitzar amb la rotundudat de les seves paraules, per tal de desmarcar-se de l'actuació -gens ni mica exemplaritzant- de la Falange mallorquina, al llarg del període de la pre-guerra i la guerra.

- Don Joan, des del anys quaranta vosté viu a Sant Andreu. Abandonà Mallorca.

- I tant que vaig abandonar-la! No hi tenia res a fer jo, a Mallorca. Almenys estant a Barcelona no veia la cara dels meus enemics. N'hi havia que eren dolents com el verí. Me'n vaig fer un tip d'aguantar-los! A més vaig fer los un bon favor: tots s'empegueïen en veure'm. No sabien com disculpar-se

- Això no obstant vostè havia pretès atemptar contra la vida del Marquès de Zayas.

- Qui és que diu aixó ...? Qui és que diu aquesta infàmia!?

- En parlarem. Té inconvenient a parlar-ne?

- Cap ni un. Jo mai no me n'he hagut de penedir dels meus actes, a diferència d'altres que no poden alçar els ulls. Jo ...

- Un moment, don Joan. Posem una mica d'ordre a la nostra conversa, li sembla?

- Com vostè vulgui. Li diré el que vulgui saber.

- El seu pare feia espardenyes, la qual cosa em fa pensar que no pertanyia a una família excessivament acomodada. Això no obstant va seguir estudis.

- De xiripa. Jo som de Campanet, ho sap?

- Ho sé.

- Doncs bé, el fill del metge, n'Arnau. era molt amic meu i vagi a saber per quina raó li entrà la curolla de fer-se capellà. Era un al·lot cohibit, aviciat i els seus pares temien que dins el seminari es trobàs excessivament sol, pobre Arnauet. Va esser així que proposaren a mon pare córrer amb les despeses dels meus estudis si l'acompanyaba i vol que li digui una cosa ...?

- Digui, digui

- N'Arnauet,  pobrissó, no passà de l'ingrés o jo, en canvi no vaig perdre ni un curs.

- I la vocació, don Joan?

- Bé, la vocació vaig adquirir-la a mesura que aprofundia en els estudis. Allò que primerament m'interessava era acabar el batxillerat.

- Malgrat això la seva tasca sacerdotal és remercable.

- Fixi's el primer any de vicari el vaig complir a Valldemossa i vaig aconseguir despertar la vocació religiosa a un floret de joves que esdevingueren un model de perfecció. Un d'ells és l'actual canonge Bruno Morey.

- Vol dir que don Bruno és alumne seu?

- I avantatjat. N'estic orgullós d'ell.

- De tota manera la seva popularitat comença quan s'instal·la a Palma, a la parròquia de Santa Catalina.

- Perquè vaig començar les meves activitats socials. Jo sempre he tingut la curolla d'ajudar l'obrer i volia arribar a esser Delegat de Treball. Estudiava nit i dia, encoratjat pel conciliari de la diòcesi, don Bartomeu Quetglas.

- Va aser ell qui el va animar a obrir una agència de col·locació anomanada Odisso?

- En part. Don Bartomeu era del parer que els eclesiàstics podíem fer nostres les reivindicacions obreres, sempre que combatíssim el socialisme. Això de banda, ell sabia que jo tenia un do especial per conquerir l'estimació de la gent i que era enemic irreconciliable dels sindicats de classe.

- A posta va fundar i dirigir els "Sindicato Regional Autónomo de Obreros de la Producción y Distribución de Baleares"

- Exactament. Si jo no vaig contruir un gran sindicat va esser perquè no tenia doblers.

- I obrers...? Vol suposar que tenia obrers al seu darrera?

- Tots els pescadors de Santa Catalina en venien darrera. I els taxistes. Jo tenia tanta força que fins i tot vaig guanyar un plet a En March. Quan els obrers afectats em demanaren com volia cobrar vaig dir-los: "Amb duros de plata. Els posaré dins un senalló i els passejaré pels carrers. Que tothom sàpiga que he gunyat a En March!

 - I segur que En March aquell vespre no va poder dormir del disgust.

- Això no ho sé, però pot tenir la certesa que la meva victòria li va coure: al poc temps un representant seu m'oferi una canongia.

- Potser pretenia aplanar-li el camí cao a la santedat.

- Allò que volia era posar-me un morral d'or. Jo el molestava. No era com els socialistes que eren els seus millors aliats.

- Don Joan anem per feina. La tardor del trenta-tres se celebra una reunió al Mal Pas, a la qual participen n'Alfredo Corominas, n'Antoni Nicolau i vostè. amb l'objectiu de fundar Falange.

- De n'Antoni Nicolau no vull ni sentir-ne parlar! Es la persona més negativa que va tenir Falange i, així i tot, reconec que el meu judici és ben benèvol. Ell pretenia ser el cap de la Falange i jo, ningú més que jo, vaig decidir que fos En Zayas.

- Em deixi parlar: després hi hagué una altra reunió a la qual participaren l'esmentat Antoni Nicolau, Nicolau Garau i vostè.

- Sí, però aleshores jo ja tenia ordres personals de José Antonio de fundar Falange. Ell volia que el màxim responsable a les Balears fos jo, i únicament m'ho impedí la meva condició de clergue.

- Malgrat tot, els bisbat devia conèixer la seva militància.

- Ho supòs, però mai no vaig rebre cap recriminació. Per aquell temps jo era un trebolí de feina. Preparava la meva llicenciatura en Dret Canònic i don Sebastià Torrens que era catedràtic del seminari, m'ajudava a repassar els temes. Amb això li vull donar a entendre que gaudia de força prestigi dins la cúria.

- Escolti, don Joan: al marge dels seus estudis, es preparava, també, per a la guerra?

- No. Jo no contemplava aquesta tràgica possibilitat. Això no obstant, ara me n'adon de la impossibilitat d'evitar-la, tot pegant una ullada a la gent d'aquell temps. Els socialistes tenien una mentalitat tancad, gens procliu al diàleg, i què vol que li digui de la dreta ...? La comandaven homes com el Marquès del Verger que eren autèntiques nul·litats polítiques.

- Don Joan, s'adona que reparteix neules a dreta i a esquerra?

- Perquè s'ho mereixen. Vostè no ha conegut aquesta gent de dreta! Basta dir-li que eren partidaris de portar la guerra fins a les darreres conseqüències amb tal que no quedàs llavor dels socialistes. En canvi, nosaltres, el homes de Falange, preteníem convèncer l'enemic. No ens interessava enterrar-lo dos pams davall terra.

- Curisosament, però, a la pre-guerra vostè tenien dos camps de tir. Un a Vallgonera Vell, dins el terme de Bunyola. L'altre a Sant Martí, a Manacor.

- Doncs és la primera notícia que en tenc. i emprenya moltíssim. Jo no volia una Falange violenta.

- Ho va ser. Ho va esser, don Joan.

- Però l'època de la violència jo ja no tenia cap poder dins l'organització, perquè m'havien arraconat homes com n'Antoni Nicolau.

- Però que li ha fet aquest home?  Per aquell temps hi havia altra gent important dins Falange, Per exemple, En Mateu Palmer.

- Que era un bon amic meu, tot sigui dit. Era una bona persona En Palmer però ni ell ni els altres dirigent de Falange no tenien categoria política. Quan havien pegat quatre visques i quatre muires ja se sentien satisfets. Jo els recriminava constantment. Els deia: "si no estudiau i vos documentau, mai no podreu dirigir el país"

- No cal ni dir que deu pensar que els fets li han donat la raó.

- Naturalment que ma l'han donada! Eren uns indocumentats i ho demostraren,

- Era el mes indocumentat de tots.

- I en Martí Pou?

- Era un jove impulsiu. Ai, si hagués tingut una mica de seny de son pare! Jo admirava don Antoni Pou

- I què me'n diu, d'En Moragues Monlau?

- I què li he de dir? Procedia de la casta dels botifarres i jo no els aguantava, els botifarres. En Pere Cotoner, el Comte de Puigdorfila: tots, tots ells, entenien que pel fet d'haver nascut a casa bona tenien dret a comandar. Em cregui: hi havia tants, que em sembla que jo n'era l'ùnica excepció.

- No li calen pradins.

- Vostè em demana i jo li responc, això és tot. Miri, quan assassinaren el metge de Campanet, En Sebastià Alcover i En Miquel Socies em tragueren del llit per contar-m'ho. Estaven espantats i els calia esplairar-se. Vingueren a mi, a cercar conhort. No acudiren al Marquès de Zayas que era el cap de Falange!

- Senyor Crespí, m'està parlant d'un assasinat.

- Ja ho sé. I encara seré més explícit: li parl d'un assassinat que va cometre per qüestions personals un dirigent de Falange i la culpa, com en tants d'altres casos, va caure sobre tots els falangistes.

- Deixem-ho estar, don Joan. Em digui, la vigilia de l'alçament on era vostè?

- A cal Marquès de la Torre, a una reunió a la qual assistien bona part dels "Jinetes de Alcalá". A les quatre de la matinada del denou, vaig dir missa per a tots ells a l'oratori del palau. Després vaig anar-me'n a ca meva, a dormir, Ignorava tot el que tramaven.

- Jo no ho puc creure. Així de clar: em costa creure'l, don Joan

- Doncs li dic la veritat. Em despertà ma mare per dir-me que l'exèrcit s'havia rebel·lat i, això sí, en un segon vaig agafar la pistola i vaig sortir al carrer.

- Em digui, quan entrà Falange a la trama golpista?

- Mai. Falange es mantenia al marge.

- Ai, don Joan, don Joan!

- Li dic la veritat. No tenc perquè amagar la veritat.

- No em negarà que el desset, els membres de Falange es reuniren a tres punts de Palma.

- No en sé res d'aquesta història.

- Ho sap tot.

- Res li dic! El setze, quan se celebrà el funeral per Calvo Sotelo a l'esglèsia de San Francesc, jo era un dels oficiants de la cerimònia i record que hi assistiren els "Jinetes de Alcalá". L'ambient bullia. D'això sí que en vull deixar constància.

- I l'esglèsia participava d'aquesta, diguem-ne, ebullició?

- No. Com a institució no va participar en el Cop.

- Què opina del bisbe Miralles?

- No vull parlar d'ell perquè desbarraré. Era una persona nefasta. Malgrat tot desig que Déu l'hagi perdonat. Quan el pare Adrover morí ...

- Perdoni, es refereix al teatí que acompanyava al comte Rossi?

- Exactament. Quant morí, jo crec que morí de tristesa, perquè no podia consentir veure l'esglèsia en mans d'una colla de ...!

- Xiiist, don Joan: desbarra

- Té raó. Ha sentit anomenar vostè el canonge Rotger?

- I tant! Era un clergo amb simpaties esquerranes.

- I com pot tenir l'esglèsia simpaties esquerranes. Rotger tenia tots els defectes humans, M'entén? Tots!

- Retrocediguem en la conversa, senyor Crespí. La matinada del denou de juliol, vostè va dir missa a cal senyor Truyols, Marquès de ca la Torre.

- Sí. Record que els "Jinetes de Alcalá" estaven reunits a ca'n Pep Isasi, que era gendre del Marquès. Després d'oficiar la missa vaig prendre cafè i me'n vaig anar a dormir. Em sembla que ja li ho de dit.

- Cas que el Govern de la República hagués avortat la rebel·lió, hauria estat en perill la seva integritat física?

- Supós que no. Mai no em preocupà aquest punt.

- En canvi deu saber que a Mallorca, es produí una repressió molt cruel contra la població civil.

- Si, però no podem culpar Falange. Eren els rics els qui mataven. I mataven per motius econòmics.

- Públicament la repressió fou cosa de Falange.

- Potser que els executors fossin homes de Falange, però els qui els encitaren a disparar les armes foren els rics. Falange va esser emprada. Va fer la feina bruta.

- Vostè, don Joan, va caure en desgràcia el trenta-set. El detingueren juntament amb Joan Sastre.

- No em compari amb aquest home. Joan Sastre era un dels homes del comissari Barrado. Jo mai em vaig ficar amb assumptes de sang.

- Doncs la història conta que vostè pretengué atemptar contra la vida del Marquès de Zayas i del Governador Civil?

- I encara esper que em diguin com! A mi em digueren que em presentàs a comisaria per tal de confessar un condemnat a mort i quan em tingueren allí em tancaren amb pany i clau.

- Qualque explicació degueren donar-li.

- Voste ja l'ha dita. M'acusaren de capitanejar un complot contra Zayas i el fiscal em demanà pena de mort per alta traició. Finalment m'acusaren d'auxili a la rebel·lió.

- Vosté era un home considerat, dins els cercles rebels. De cop el detenen juntament amb Joan Sastre. No s'explica això.

- Allò que no s'explica és la seva voluntat d'involucrar-me en la detenció de Joan Sastre. A aquest el mataren perquè sabia massa. A mi, en canvi, únicament m'acusaren de mantenir idees contràries al nou Estat. Almenys així consta en la sentència.

- I això li suposà ...?

- Dos anys i un dia de presidi.

- Quines eren, aleshores, les seves relacions amb el bisbat?

-    I quines creu qie havien de ser si el bisbe havia donat permís perquè em sotmetessin a judici? L'endemà d'estar en llibertat vaig dir una misa en homenatge a la meva mare, i a la sortida de l'església vaig penjar la sotana.

- De tota la manera, el seu abandó dels hàbits no va esser únicament per aquest motiu. Vostè havia iniciat un expedient de secularització l'any trenta-dos.

- Es cert. No puc negar que la meva vocació religiosa no era gaire ferma, però allò que veritablement em separà dels hàbits va esser el fet de tocar amb les mans la podridura de la cúria. L'esglèsia, em cregui, estava podrida.

- Francament, qui era qui li volia mal?

- N'hi havia tants! En Barrado, En Zayas, N'Antoni Nicolau. A la postguerra, estant a Barcelona, em veia sovint amb En Barrado per motius de feina, i no sabia com disculpar-se. Em deia: "Juan, yo no tuve nada que ver con todo aquello que te pasó". I En Zayas pretengué a genollar-se dins aquesta mateixa casa. Era l'estiu del cinquanta-dos i la porta del carrer estava oberta. Entrà i pretengué agenollar-se. "Juan, te ruego que me perdones", em va dir. I jo li vaig respondre: "Estás perdonado, pero sal de esta casa porque yo no me relaciono con gente de tu calaña". Gira en coa i no el vaig torna a veure mai més.

- I què opina la seva esposa d'aquesta història?

- I què vol que n'opini?

- Home, em sembla que la va conèixer a la presó de Palma. Ella també complia condemna: estava condemnada per roja.

- La meva esposa roja? No em faci riure ...! Miri, era amiga de l'ajudant del notari Molina, de Sineu, que havia descollat per la seva militància a Esquerra Republicana. A més a més li trobaren dins una butxaca una proclama de les que llançaven els avions republicans. Per això l'engarjolaren aquells savis de Falange! I la condemnaren a sis anys i un dia per auxili a la rebel·lió. Uf, pot creure que en foteren d'animalades jurídiques ...!

- Em digui, encara creu en Falange?

- Crec en la doctrina de José Antonio perquè avui per avui és ben vàlida. Ara bé, reconec que en el moment de portar-se a la pràctica va esser un fracàs. Vull dir que no fallà José Antonio. Fallaren els seus homes i Falange va morir per manca de fonaments intel·lectuals, Aquella colla d'al·lots únicament assimilaven els signes externs de la nostra doctrina.