Aina Llodrà, l'esguard d'una inestingible espurna de joventut

Memoria Civil, núm. 34, Baleares, 24 agosto 1986

Llorenç Capellà

 

 

El juliol del trenta-sis, Aina Llodrà tenia vint anys i el futur, per a ella, era encisador, inmensament fascinant. Filla de senyors -que és com s'anomenen a Felanitx les families sorgides de la burguesia comercial més que de la terratinent- el seu pare regentava una fàbrica de licors, amb el tarannà liberal que li conferí una llarga estada a Amèrica. D'altra banda, Aina -l'única al·lota de tres germans- estudià un curs de magisteri i no prosseguí la carrera, entre altres raons, perquè esclatà la guerra. Dona intel·ligent, a hores d'ara -cinquanta anys després- encara conserva bona part d'aquell atractiu física que li donà anomenada. Casada a la postguerra amb un dels músics més coneguts de l'Illa, com és ara el pianista Miquel Vicens, emigrà l'any cinquanta-i-tants a Mèxic i allí va transcòrrer la seva vida al llarg de quasi dues dècades. Retornats a Mallorca, s'han establit a Felanitx. En el Port, des d'on Aina reviu per a Memòra Civil la seva història de guerra. Una història -tot cal dir-ho- que li fa ballar per l'esguard una inestingible espurna de joventut.

"La rancúnia no pot durar tota la vida; però que ningú em demani que oblidi, jo no puc ni vull oblidar"

- Ai, Aina què deim del Felanitx republicà?

- Que era una flor. El batle Oliver convertí Felanitx en una flor i això que l'abril del trenta-u més que un poble era un corralet de bous. Va esser un home traballador i honest Oliver, dotat d'un gran visió de futur.

- En canvi el perseguiren. Va salvar la vida per xamba

- Com tants d'altres. Fixa't en mon pare, en Pere Bordoy, en Pere Reus. Tots ells provenien d'una burguesia liberal que estimava Felanitx i s'afanyava per fer-lo progressar. Era gent que era fidel a dues obsessions: la cultura i el progrés social.

- Doncs aquestes obsessions, Aina, li costaren la vida a Pere Reus.

- Pots afirmar-ho sense ambuts. A la darrera sessió del consell de guerra que el condemnà a mort, vaig estar amb ell juntament amb Na Ramona Carmona, que era l'esposa d'En Pere Bordoy. Estava molt trist aquell dia, perquè intuïa quina seria la sentència. Li preocupava el futur dels seus fills. Saps tu què significa assassinar a un home de quaranta anys que no ha fet mal a ningú.

- Vostè estigué a punt de córrer la mateixa dissort.

- I no ho oblidaré mai. de llavors ençà han tocat a la meva porta moltes conegudes d'aquells temps. M'han demanat perdó i jo les he perdonades, perquè la rancunia no pot durar tota la vida. En canvi el record sí que és perdurable. Que ningú em demani que oblidi: jo no puc, ni vull, oblidar.

- No cal ni dir que parl amb vostè per refer la història, Aina. Em digui, a quin partit militava?

- Vols dir si jo tenia carnet ...?

- Exactament.

- Però si era una nina de vint-anys ...! Jo col·laborava amb les joventuts republicanes en l'organització d'actes culturals i cívics. El batle Oliver era un enamorat del teatre i sovint organitzàvem representacions amb fins altruistes. Jo tenia molta sal, saps?, i quasi sempre solia fer de protagonista. Ara mateix me'n record de "Canción de cuna": representava una nineta orfena anomenada Teresa.

- Uf: quin drama, Aina.

- Bé, però no et pensassis que totes les obres tinguessin aquest caire llagrimós ...! En representàvem de ben divertides, perquè Felanitx era un poble bàsicament alegre. No saps que el meu poble li deien l'Andalusia de Mallorca? Idò era pel caràcter alegre de la seva gent. Aquí no tingueren lloc els enfrontaments socials que es produïren a altres pobles no es va prohibir cap processó, ni ...

Jo col·laborava amb les Joventuts Republicanes en l'organització d'actes culturals i cívics. Felanitx era bàsicament un poble alegre. Li deien l'Andalusia de Mallorca.

- En una paraula, que era una bassa d'oli.

- Gairebé sí.

- Doncs em digui quan arribasen els esquitxos de l'alçament militar.

- El dia vint de juliol, que era Santa Margalida. Aquell dia havíem d'inaugurar el mercat nou i la inauguració ja no es va dur a terme. El batle s'havia amagat i tota la gent, més o menys identificada amb la República, va recloure's a les seves cases.

- Vostè també

- Jo també. Mon pare estava alarmadíssim, perquè un grapat de falangistes sortiren armats de l'església i de Sant Alfonso.

- Es a  dir, que les armes estaven custodiades en aquestes dues esglésies?

- N'estic convençuda. Ho afirm. Amb tot, aquestes armes els primers dies no mataren ningú, perquè el primer batle falangista no ho va consentir. Sols es feren detencions.

- Entre elles les de son pare.

- Sí. De bon començament el tancaren a la presó provincial i més endavant l'enviaren a picar pedra per Fomentor i Campos. Sortí malalt i morí al cap de dos anys.

- De què l'acusaven?

- De res. Tant quan el detingueren com quan l'amollaren, no li donaren cap mena d'explicació. L'únic pecat seu reu en el fet que mai no havia tingut cap enfrontament amb els seus obrers, perquè els tractava com a persones. Quan decidí donar-los un sou complementari a compte dels beneficis que produïa l'empresa, els altres comerciants del poble s'enfilaren per les bardisses i l'acusaren d'establir un mal precedent. Com no sigui per aquest fet, no entenc per què el tancaren.

- I a vostè per què la tancaren?

- Ai, si t'ho dic ...! Per comunista i fracmaçona.

- Fotre ...!

- El jutge que duia el meu cas, m'ho comunicà talment. A usted -em va dir- tendremos que pedirle dos penas de muerte: una por comunista de acción u otra por masona. Em pots ben creure, a partir d'aquell dia vaig perdre la son.

- Era un cas únic el seu, o hi havia altres detingudes amb les mateixes condicions?

- A na Catalina Gelabert de Sineu també li demanaren dues penes de mort. I a les tres germanes Marquès fins i tot estigueren un vespres en capella. Va esser una nit inacabable, tot i que Na Parrona ens assegurava una i altra vegada que no les matarien.

- Qui era Na Parrona?

- Una vident. De bon comaneçament no ens crèiem les coses que ens vaticinava, però quan ens adonàrem dels seus encerts li ho consultàvem tot. Era una dona singular, Na Parrona. Havia estat l'amant d'Ignasi Ferretjans i quan es va trobar allí, a la presó, amb la seva dona legítima, la va escometre riolera. Ja ens podem fer amigues -li digué- i quina culpa en tenc jo que tu tenguis un home tan guapo!

- I s'hi feren?

- I tant! Sempre anaven plegades.

- Quan l'empresonaren a voste?

- El mateix dia que destituïren el Tinent Falcó de batle. Ja t'he dit que aquest home no havia permès que a Felanitx es cometessin desbarats i així, en lloc d'esser un col·laborador era un entrebanc per als colpistes. Mai no tingué el càrrec segur.

- Mentrestant, però, el temps que Falcó va esser batle, vostè va fer vida normal?

- Ni pensar-ho! Una bona persona m'advertí: Aina volen destituir en Falcó i afusellar-vos a tots els rojos. I la vaig creure. Jo estava escalivada perquè ja havien detingut mon pare i vaig amagar-me al sostre d'una caseta de foravila, situada entre Cas Concos i Santanyí. Ni el meu germà Jaume ni En Miquel, que encara no era el meu marit, volgueren abandonar-me i vingueren en mi. Els meus didots ens duien menjar cada dos o tres dies i, mentrestant, de dia, no trèiem el nas del paller per res. Sols sortíem el vespre a estirar les cames i no ens allunyàvem deu passes de la caseta. Teníem por en aquells moments. Molta por, perquè sentíem trets llunyans i sabíem que a Mallorca, a tota Mallorca, s'assassinava la gent per les carreteres.

- Potser era el temps del desembarc?

- Ho era. La situació va radicalizar-se tant que ens aconsellaren tornar a casa o esperar esdeveniments, perquè tota persona que trobaven amagada per foravila era afusellada sense cap més avís. A hores d'ara encara no sé si vaig fer bé o malament tornant a ca meva, però en detingueren el mateix dia.

-  Qui la va detenir?

- Una parella de la guàrdia civil, i em portaren a la caserna. Aqui vaig viure els moments més amargs de tota la meva aventura. T'adones d'allò que significa veure pel finestró de la caserna la gent arremolinada que m'insultava i demanava que em matassin? M'escopiren. Em digueren de tot, sobretot les dones. Les dones eren terribles!

"A na Catalina Gelabert, de Sineu, també li demanaren dues penes de mort. I les germanes Marquès, fins i tot, van estar una nit en capella"

- La traslladaren a Palma de seguida?

- No. Primerament em custodiaren les monges, a l'hospici. I no te pots imaginar quina mena de persones eren les monges! En tancaren dins una sala i fins i tot es negaren a portar-me una tassa de til·la que vaig demanar-los.

- Ja no era tan alegre Felanitx, veritat?

- No ho era gens ni mica. Quan la guàrdia civil em dugué a Palma vaig fer un alè. De fet els guàrdies es portaren bé amb mi. Permeteren que la meva padrina de fons ens acompanyàs i em recomanaren al director de la presó, que era don Joan Clar, un home jove, dentista de professió.

- I falangista.

- I falangista, naturalment. Portava un  barbó, com el Comte Rossi, i les recluses li aconsellàvem que se'l llevàs, que estaria més guapo afaitat.

- I els hi va fer cas?

- I tant! De la mateixa manera que li diguérem que es posàs polaines i se'n posà. Intimava molt amb totes nosaltres, fins al punt que volgué passar el dissabte de Nadal a la presó. Va dur pollastres. I xampany. I pastissos. Aquell vespre vetlàrem fins a les dues de la matinada. Oblidàrem la guerra.

- Pocs dies després, però, es produiria l'assassinat d'Aurora Picornell i les roges del Molinar. No va ser durable l'alegria.

- No ho podia ser. Record que n'Aurora va disfressar-se, Era molt alegre n'Aurora.

"El dia anterior, Aurora i Maria Pascual estaven tot el dia amb els seus fills. Foren les primeres en comprendre que aquella concesió no era de bades"

- Le conegueres a fons?

- I tant! Era una al·lota tan inculta com llesta. Jo li donava classes de gramàtica i d'història i Na Catalina Gelabert l'ensenyava a cosir. Tenia un gran afany de saber-ho tot i el seu tarannà li feia guanyar-se la simpatia de tothom. No l'alab de bades, ni prop fer-s'hi! Mira quin caràcter havia de ser el seu, que va saber guanyar-se les simpaties de donya Assumpció.

- Uep, i qui era donya Assumpció?

- Ara t'ho anava a dir. Era una de les dues carcelleres que ens custodiaven i, al meu parer, era bàsicament una dona dolenta. Havia estat l'amant d'En Nicolau, el corredor de bicicletes, i tot just esclatat el moviment li pegà la fal·lera del "Cara al Sol". Ens el feia cantar a tota hora. L'altra, en canvi, donya María, era un carceller professional. Era una dona seca, autoritària, però què pot esser un carceller ...?

- Ereu moltes les dones empresonades?

- Una seixantena i a la primera n'hi havia vuit que tenien amb elles els seus fills: infants petits que no arribaven als tres anys.

- Amb quines condicions higièniques?

- Pots fer-te'n una idea si te dic que no passava cap dia que no trobàssim un escarabat dins les mongetes. Set o vuit agafàrem els tifus, perquè hi havia un ca mort dins la cisterna. Jo vaig esser la més afectada i vaig estar inconscient al llarg d'un grapat de dies. Quan vaig millorar, vaig assabentar-me que el metge titular del centre no va voler medicar-me. Na Catalina Gelabert li va dir: No ve que esta chica se está muriendo? i com a tota resposta li va dir que cosas peores se pierden. Sap, com vaig salver-me?

- Si m'ho diu ...

- Idò gràcies al doctor Rovira que em medicà per correspondència, perquè estava tancat a Can Mir. Gràcies a ell i a les atencions de la seva esposa, Na Maria Lluïssa Marquès, i de Na Catalina Gelabert. Cas de no haver-les conegudes, seria morta.

- I hauria estar una llàstima.

- En aquell temps no tothom pensava com tu ara, no tothom hi pensava ...

- Què va fer-se del seu expedient?

- Va arxivar-se. Per tota una sèrie de circumstàncies llargues d'explicar vaig comptar amb l'ajud de don Enrique Cabellos de Ureña, que era Enginyer de Mines de Balears, i ell va moure tots els fils que calia moure perquè em deixassin en llibertat.

- Així que les dues penes de mort ...?

- De cop i volta descobriren que no me'n mereixia cap ni una. Això et demostra quina era la mena de justícia en la qual creien. Llançaven una moneda a l'aire, això és tot, i la meva va caure de cara.

- En canvia a Aurora i les roges els va tocar la creu.

- Sí. Les assassinaren el dissabte de Reis del trenta-set. El dia abans,  tant a Na Maria Pascual com a n'Aurora les deixaren estar tot el dia amb les seves filles i ells foren les primeres a comprendre que aquella concessió no era de bades. Na Maria estava molt trista, molt .... I N'Aurora, ignor si d'una manera inconscient o si per llevar tibantor a l'escena, deia que tan sols pretenien espantar-les o canviar-les de presó. Anava de berbes i ens animava a totes.

- Fins i tot a Na Parrona?

- Però a aquesta no l'enganyava. Na Parrona sabia que l'endemà les matarien.

- Ho endevinà?

- Sí. El vespre que se les endugueren ens va descriure l'afusellament. No va poder destriar l'indret, però, encara que l'endemà els soldats ens digueren que les havien assassinades a Porreres.

- Es a dir, que vosaltres estàveu custodiades per l'exèrcit?

- Si, sempre per l'exèrcit. Fins i tot un vespre que un grup de falangistes intentaren entrar a la nostra sala, els soldats ho impediren.

- Però la nit de Reis no impediren que s'enduguessin aquestes quatre dones.

- No. No ho impediren.

- I don Joan Clar, el director que intimava amb vosaltres, tampoc no ho impedí.

- Ni va voler esser-hi present quan se les endugueren. L'endemà ens va dir que li sabia molt de greu.

- Ho comprenc. Me n'adon que va ser un assassinat públic el d'aquestes dones.

- I tant! Dies abans un dels jutges que ens interrogaven, els va fer una advertència que havíem de comprendre que era definitiva. Les quatre havien de renunciar a la seva ideologia comunista si volien viure en pau. I saps què contestaren?

Erem una seixentena de dones empresonades i, a la primeria, n'hi havia vuit que tenien amb elles els seus fills petits

- M'ho imagín: que no hi renunciaven.

- Exactament. La mateixa Aurora m'ho va comentar. Cap de les quatre no va voler renunciar als seus principis.

- Aina, qui se les va endur?

- Un grup de falangistes, que vinguerren a cercar-les amb dos cotxes. Donya Assumpció les cridà des de la porta i se les endugueren un grup de falangistes. N'Aurora em va besar i em demanà el llibre d'història que empràvem per a les classes. Supòs que d'aquesta manera volia deixar testimoni de la seva mort, perquè també va agafar dos rodets de fil de na Catalina Gelabert, i li va dir que fos on fos, cas de seguir amb vida, els hi faria arribar.

- I no arribaren mai.

- Què te pareix ...? A mi em posaren en llibertat dos mesos després i no m'atrevia a sortir al carrer, tot pensant que m'esperaven també els falangistes. I no hauria sortir, cas que don Joan Clar no m'hagués permès telefonar al cafè Balear.

- Per què al Cafe Balear

- Perquè allí hi tenia amics. Ells m'acompanyaren fins a l'autocar de línia.

- Així que tornares al poble.

- Amb el primer autocar que sortí de Palma. M'acompanyà la padrina de fonts, i quan vaig arribar a ca meva, ma mare, que n'estava assabentada, s'acubà de la impressió.

- I el poble ...? El poble que mesos abans t'insultava, com reaccionà?

- En silenci. Al llarg d'un mes o dos vaig tenir a tota hora, davant ca meva, una parella de la guàrdia civil, ignor si amb ànim de vigilar-me o de protegir-me. Jo no acalava els ulls davant ningú, però em sentia estreta. Unicament em permetien passajer amb dues amigues i sempre pels mateixos indrets.

- Vivia dins una gàbia d'or.

- Dins una gàbia ben trista, així que vaig prendre una decisió ben poc comuna en aquell temps: vaig demanar per casar En Miquel, del qual, això de banda, n'estava molt enamorada. I ens casàrem amb els vestits apedaçats, perquè ens havien confiscat  bona part de la hisenda; però ens casàrem i ell no trigà gaire a trobar feina a Trocadero i a Titos- Tots i la seva joventut, ja era un gran músic i el seu nom començava a cotizar-se,