Hauria de parlar dels sentiments,

o, millor, de les seues inconstàncies,

d’aquella ruta fugitiva als ulls

que l’horitzó no aconsegueix trencar.

Recompondre el record, no la nostàlgia,

perquè no es tracta d’enyorança (encara),

sinó d’una sensació confusa,

com de llimona; tal vegada és,

també, només un cert avorriment

que no podem omplir amb les mirades

furtives ni amb els cossos que robam

a la nit i l’aurora recupera

(han de servir a d’altres que estaran possiblement també cansats o farts).

Es tracta de provar respostes clares

que coneixem, però volem errònies;

enganar-nos de nou amb l’esperança

de l’estiu que s’acosta, com sabem

(i ara intentava congelar una absència)

material fungible, qüestions

de simple climatologia tot;

maneres del caràcter, si ho voleu.

Avui que plou, després de molts de dies,

el vent, que encara m’inquieta més

i no em permet dormir (agitació

que em ve, ho record, de ben petit: les mans

tancades sobre les orelles, roges,

per no sentir-lo remugar entre els arbres),

tan sols durà l’olor de terra molla.

No hem compartit suficients silencis

per poder-la confondre amb tu, amor.

Voldria començar aquesta carta

amb fórmules habituals, amables,

inútils circumloquis vacil·lants,

però no estic amb ànims; sense temps

i amb un martini per damunt del límit

(m’agrada sec, en copa i amb glaçons,

mai en tassó com acostumen fer

a aquell bar que sabem), encara lúcid,

malgrat la meua intenció primera,

procuraré seguir un ordre lògic.

A veure si t’oblit d’una vegada.

Em fores una conspiració,

una fugacitat en la mirada

com un crepuscle de niguls ferits; incendiats, els llavis perseguiren

il·lesos somnis fora dels miralls,

una irrenunciable dignitat

que el temps sabrà equivocar amb vent.

Sorgires litoral davant del nàufrag

i amb tu, l’antic desposseït, s’omplí

les mans de roses, de clavells i aurores.

No et faig retrets, no va poder esser.

Allò que més m’enprenya t’ho diré

és que t’estim encara, imagina,

quan el ruixim ja s’ha perdut, i l’herba.

Però prospera la memòria alta

d’aquell teu cos capvespre estès d’almívars

i de la mar que t’inundava tota.

De nin, em feia por trencar papers:

pensava que ploraven i es morien;

ara, i ho intent (mira’m el gest d’actor,

que prova teatralitzar absències

amb màscares venecianes múltiples),

tampoc puc esqueixar el teu record.

Només em queden ulls deshabitats.

Resulta absurd: al final som imatges

d’una realitat que no ens pertany,

i simulam comprendre i acceptam

les velles regles de partides falses.

Ja ho veus, ets un moment indefinible,

aquella eternitat perduda sempre

que esdevindrà nostàlgia de pedra,

el territori innúmer on bastir

un paradís encès d’aloses i aigua,

una mentida per cercar memòries

de mans cansades plenes d’assutzenes.

Per acabar, tan sols et dic adéu:

tot seguirà essent el mateix femer,

però tu i jo no som aquells d’abans,

perquè, ara, sens dubte, ens sabem.

Novembre 1985