 |
PUNT CRITIC Esquerra Republicana Memoria Civil, núm. 13, Baleares, 30 marzo 1986 Antoni Serra
|
Parlar d’Esquerra Republicana a Mallorca, i fer-ho breument, no és una tasca gaire fàcil. Ni tan sols ho és contestar la pregunta, aparentment senzilla, de què representà aquest partit en el panorama polític de Mallorca. Es per això que tenc plena consciència que només en puc oferir un judici de valor aproximat, ni tan fred ni tan objectiu –científic, que en diria la gent del ram- com seria de desitjar probablement. Crec que, en línies generals, l’Esquerra va esser un dels pocs partits que, amb una certa ideologia de progrés i nacionalista –naturalment, s’hi poden fer totes les matisacions que calguin-, va saber arrelar en el món polític illenc dels anys trenta, on va aconseguir tenir un ressò prou important. En una societat com la nostra, aleshores tan poc industrialitzada, dominada pel caciquisme i pel conservadorisme històric, no era gens fàcil la tasca d’un partit que propugnava no tan sols un canvi d’actitud aparent –em referesc a “l’espectacle polític”, que és el que acaben essent les promeses electorals de no pocs partits-, sinó de mentalitat. Sigui com sigui, l’Esquerra ho feia sense esverar ningú pràcticament, per bé que, més envant, quan esclatà la guerra civil, més d’un no ho interpretà d’aquesta manera precisament. Vegeu, sino, la brutal repressió a què foren sotmesos els seus militants.
Això sí, no era allò que se’n diu genèricament un partit de classe, un partit proletari –ja hi havia els comunistes, els socialistes, una central anarquista, etc.-, sinó que ocupava un espai molt considerable a l’illa, el de les classes mitjanes, dels professionals liberals, etc., amb un pes específic prou determinant. Es per això que l’Esquerra s’engrandí amb una facilitat relativa i que comptà a l’illa amb personatges com Emili Darder (metge), Josep Serra (apotecari, Soller), Pere Capellà (mestre, encara que d’ascendència menestral, Algaida), Pere Oliver i Domenge (apotecari, Felanitx), Joan Mas Verd (pagès, Montuïri), etc., els quals, des dels llocs de direcció política que ocupaven, plantejaren una sèrie de reformes relatives a salut pública i ensenyament, sobretot, de les quals en dugueren a terme no poques. Un detall important és que l’Esquerra Republicana va esser, a més, molt sensible al desenvolupament autonòmic (basta que recordem la participació que tingué a la discussió de l’Avantprojecte d’Estatut i la presència al Teatre Principal, juliol de 1931) i a la revitalització de la llengua i cultura pròpies. Crítica que es podria fer a l’acció política de l’Esquerra? Tal vegada –i no vul entrar en qüestions puntuals- una certa ingenuïtat o, si ho voleu dit d’una altra manera, una mena de concepció idealista de la política, probablement a causa de l’ascendència professional i intel·lectual dels seus principals dirigents, que podríem considerar com una manifestació de voluntarisme. Es el meu parer, sezillament. Però allò que és cert i inqüestionable és que. a Esquerra Republicana, li mancà temps per enfortir les posicions ideològiques i polítiques. La guerra civil ho desbaratà tot. Què hauria pogut passar en cas contrari? Jo no ho sé. En un altre context. tal vegada hauria estat no tan sols convenient, sinó necessari, de “predir el passat”. Ara i ací no és el lloc adequat ni serviria de res tampoc.
