Memoria Civil, núm. 20, Baleares, 18 mayo 1986

Jaume Santandreu / Pere Mus

Jaume Santandreu

Nat l'any 1938 a Manacor el seu currículum es una brillant carrera cap a la pobresa; seminarista becat, sacerdot de poble (1960), misioner (1963), obrer (1973) i marginat, des de 1975, Ademés d'aquest títol, és reconegut escritor.

Ja ho vaig dir a un poema titulat  Els negres ajuden a fer fosca: voldria ser un ca, una pedra ..., voldria ser qualsevol cosa menys que un home, qualsevol cosa menys que un manacorí, aquesta tarda escrivia recordant aquests fets. Jo, duc damunt la terrible vergonya d'haver nat a Manacor, un poble on serà necessari que passin tres i quatre generacions per a superar aquesta nafra de la història. I si parl amb apassionament no és que matessin ningú de la meva familia, sinó perquè soc conscient que a Manacor no hi va haver afusellament ni ajusticats; fou una matança, un acte de criminalitat.

L'esperança del manacorí al ser detingut era que el portessin a Ciutat. A Manacor, la més petita acusació significava la mort. Es alló que sempre he dit: a Manacor no hi hauria de créixer ni una flor. Uns ho feren i els altres ho comportaren, Hem hagut de saber baix mà i encara hi ha qui vol posar-hi terra damunt ... Ho vulguin o no, això va passar. I el que s'hauria de fer és que totes les escoles portassin un ram al cementeri i se'ls recordàs als nins que allà es feu una matança de manacorins, perquè no es pugui repetir.

¿Per què va passar? Simplement perquè hi havia una profunda arrel d'enveges i venjances. I allò més trist és que les arrels no s'han tretes, que podria repetir-se en unes circumstàncies semblants, Ara aquestes enveges es canalitzen a travers de difamacions a un caramull de revistes que tenim a Manacor i tota la premsa, portant les coses al jutjat, embolics a l'Ajuntament ... A Manacor, ara, si es pogués matar de pensament, no hi hauria ningú viu.

I la cosa més trista, encara, fou que aquestes matances entorn d'una guerra es feien amb el subterfugi de carregar els morts a Déu. Hi havia matera, es podia matar impunement i desprès es carregava el mort a Déu. Era terrible.

Segons la teologia sacramental tradicional no es podia extremaunciar a una persona sana. Així doncs, els presos eren confesats. Desprès se'ls disparava, I finalment el capellà untava els olis, quan ja estaven en autèntic perill de mort.

            Pere Mus López

Périt Mercantil de 62 anys, va néixer a Felanitx per circumstàncies laborals del seu pare, que fou president d'Esquerra Republicana de Manacor, on residí la seva familia des de 1929. Ha treballat sempre a l'empresa privada

Hi ha dis aspectes. Per una part, va haver-hi afusellament de presos i, per altra, de presoners del front.

A Manacor es parla de 700 afusellats. Ni va haver molts i, moltes vegades, foren crims personals més que afusellaments polítics. Dels presoners del front no n'hi ha cap que hi pugui contar. Fou una actuació indiscriminada.

El meu pare va ser pres el 14 d'agost. El 15 traslladat a Ciutat i el 16, es produí el primer afusellament massiu. Tenim caramulls d'amistats que van desapareixer aquell mes d'agost.

De presoners de guerra record que, a darreries d'agost, van agafar 39 persones al bar "Marina" de Porto Cristo, entre els quals s'hi trobava el propietari, un tal Creuetes, que tampoc es salvà malgrat haver aidat a alguns a passar a Manacor, desprès del desembarcament. Jo era un al·lot de 12 anys i record que els exposaren a Sa Bassa rera una taula plena de joies. Els presentaren com a lladres. Em sembla haver vist una fotografia del fet. A les sis del dia següent foren afusellats al cementiri.

Ho dic perquè ho he vist. Record també - i se'm posen els pels de gallina, quan ho record - els crits dels presoners que duien a afusellar: Sortiu, que ens duen a matar!, quan passaven els camions que traslladaven presos al cementiri prop de canostra. Ens feien tenir portals i finestres obertes.

També record els tres milicians i les cinc milicianes. Estaven detinguts a l'Escola Graduada. I el 4 de setembre, quan la retirada, que passetjaren por tot el poble un home tot vestit de blanc - deien que era el que havia tirat les bombes sobre Manacor -. A punta de fusell i a peu el van dur al cementiri. Un sargent de la legió li buidà el carregador de la pistola. Pam, pam, pam ... Fins al sisè o setè tret no va caure i, quan ho feu, la gent - hi havia un milenar de persones - començà a fer mamballetes.

Tots els que van quedar del desembarc foren afusellats sense contemplacions ni judicis. Després de tants d'anys i de llegir les instruccions de Franco, des del primer moment, pens que la repressió estava planificada des del principi. A Manacor es va dur a terme al peu de la lletra.