|
Manacor, entre el rebumbori i el silenci Memoria Civil, núm. 24, Baleares, 15 junio 1986 Damià Quetglas D. Gabriel Fuster projectava històricament la Llorençada sobre la Guerra Civil, una vegada acabada aquesta. Deia que Manacor representó a Mallorca y la represión, que fue dura e innecesaria, cruel, como guidada por rencores familiares y personalismos feroces, un poco ingenuos y bastante malvados. I afegia que los carlistas, triunfadores de un día, fueron vencidos durante un siglo por los liberales. No podem interpretar el segle XIX com contínues bandades de dreta a esquerra, de l'absolutisme al liberalisme, amb l'únic nexe històric dels errors i les passions dels governants. Aquests tipus d'interpretació històrica condueix a pensar en un país de folls, on queda justificat el "Movimiento Salvador" de 1936. La reacció dels carlins de Manacor l'any 1835, el dia de Sant Llorenç -d'aquí el nom de Llorençada-, és una coejada de l'antic règim per a recuperar els privilegis senyorials amb el recolçament religiós que a Manacor havia exercit un sever control ideològic, mitjançant l'institució inquisitorial que representaven els dominics.
El batle Amer, regidors i públic vora el pou de na Camel·la que es feu l'any 31 per a abastir el poble d'aigua potable. Primera plana en blanc Por ser no sia causalitat que el frare que capitanetà, damunt cavall i sabre amb mà la revolta i la captura del batle liberal, fos també de nom Jaume Jaume. Potser tampoc ho sia que es fes moure un poble pagès a una guerra santa, després d'un tiberi i molt d'alcohol. Però un simple ferit a l'asalt de la presó plena de liberals, bastà per asserenar els ànims de la turba i l'exèrcit arribat de Palma retornà el poble a l'ordre liberal que pretenia liquidar el vell règim, Les sentències als capdaventers carlins (216 encartats) i la supresió dels dominics de Manacor no són comparables a les confesades 936 morts de la Guerra Civil segons un escritor falangista local. No els possibles "liberals" de la premsa d'esquerra republicana tenen el sentit d'impunitat de pintar creus amb merda a les portes dels liberals, tal i com es va fer el juliol de 1836. Un segle, un augment demogràfic notable, la modernització agrícola, l'aparició d'un industria de tipus modern, un sistema de llibertats, separen els fets. Però la llorençada va niar tot el segle passat. Perquè l'església seguí exercint el control ideològic de la pagesia manacorina, descontenta amb la curtedat de les solucions adoptades per l'aliança entre l'aristocràcia terratinent i la tímida industria incipient. No s'atrevien a res més que reformes superficials de tipus política, menta l'economia general no es transformava la mesura suficient per a absorbir productes industrials i estimular el consum. La segona república, segona plana en blanc Si de la Llorençada del "renou" o ·es Rebumbori només en queden interpretacions des de la ràbia i l'oblid, la mateixa cosa passa amb la república del 31. Cap poble, tant com Manacor, necessita el relat històric del que allà ba passar com a crítica a les "raons" d'uns i dels altres, que és, avui per avui, l'única cosa qjue existeix. Ara i aquí només podem esquematitzar. El Manacor de 1930 que contava unes 15000 persones havia conegut un important desenvolupament industrial, malgrat l'economia fos bàsicament agrícola. També les transaccions comercials eren notables i la incorporació de la dona al món del treball era un fet. Tot el barri de Sa Torre, pràcticament s'havia construit amb els sous femenis de la fàbrica de les perles. Aquest dinamisme econòmic exigia la renovació de costums i, sobre tot, de formes polírtiques. la República propicià aquests canvis i un sector de la petita burgesia local aprofità l'ocasió per entrar en el joc polític. Reformar una adminsitració municipal enquilosada, modernitzar la infraestructura urbana, posar esment en els sectors més desposeits eren l'objectiu dels republicans manacorins, ecapçalats pel batle Amer, confirmat a les eleccions dels maig del 1931. Una torrentada, l'octubre del 32, deixà molts de petits tallers de fusteria en la misèria i un mort, en Colau Pinya. La nevada del febrer del 33 feu prou mal a l'anyada. Si adjuntam aquests dos contratemps a la situació crítica de l'ecomia en general, podem entendre les cabòries de la gent del carrer en aquellls anys, que l'Ajuntament gastava els dodbers en arreglar camins, fes escoles ... Podia semblar, algún moment, que la República fos també una torrentada. I més quan els regidors verguistes i agraris tan sols havien acudit a la presa de possessió del nou batle Amer. Per als ex-monàrquics la situació política es desbordava per moments. Poc a poc es reorganitzaren; primer el Círculo de Orientación Social, després Acció Catòlica sota els auguris del Papa, l'Unió de Dretes ... que ja es feu seves les eleccions a Corts del novembre de 1933. L'Ajuntament negociava una línea de ferrocarril fins al Port, per tal de llançar el negoci turístic es millorava l'abstiment d'aigua a la població, s'acondicionava el torrent donant feina als jornalers i als aturats que cada dia eren més- Tot, millores que tancanven el pas a la dreta. Però la minoria socialista abandonà momentàneament l'Ajuntament també. Era la seva disconformitat amb la decisió de la majoria republicana d'assignar una paga al batlle. Els lerrouxistes (Bartomeu Gomilla, Benet Rosselló, Francesc Caldentey i Gabriel Ferrer) aprofitaren l'avinentesa de l'abandó socialista i de la victòria del seu partit a nivell estatal per a retornar a l'Ajuntament.).
La conspiració de la dreta Els fets d'octubre del 34 van tenir rasò a Manacor amb un atur general. Però no es produí cap incident. Ni l'Ajuntament protagonitzà cap dirigisme. La Guàrdia Civil es limità a observar el curs dels esdeveniments, assabentat el seu capità, Sr. Riutord, des del dia anterior de les accions previstes. No obstant això, el 12 d'octubre la Guàrdia Civil rebé ordres de clausurar la casa del Poble i deternir als socialistes Guillem Fullana i Joan Frau. Dia 13, també fou detingut el republicà azanyista Andreu Galmés. Sense sumari foren traslladats a Ciutat. El mateix dia que l'auditor de guerra els feia retornar a Manacor foren detinguts per suposades coaccions els picapedres Damià Artigues i Bernat Lliteres. El 4 de novembre la causa contra tots ells fou sobreseiguda. Però el 1 er. de desembre foren detinguts altra vegada. Processats per un tribunal d'urgència es posat en llibertat Andreu Galmès i el 24, son amollats els demés en llibertat atenuada. A finals del febrer de 1935, es comunica el sobreseiment de causa als dos dirigents socialistes, també es deixa en llibertat a Bernat Lliteres i es condemna per coaccions a Artigues: 75 dies de presó. Aquests esdeveniments conformaren moltes gestores de dreta als diversos ajuntaments. Així doncs, lerrouxistes, verguistes i cedistes cercaren una causa per a processar a la majoria republicana a l'Ajuntament de Manacor, que no s'havia vista implicada en els fets d'octubre. El batle Amer havia preferit un emprèsit municipal per a depòsit dels projectes de construcció d'escoles que acceptar l'oferiment de capital dels senyors de Manacor organitzats en una Federació Industrial Mercantil i "S'Agrícola". Ambdues organitzatcions, mitjançant el setmanria VOZ Y VOTO havien organitzat, en resposta, una colecta per a construir una caserna de la Guàrdia Civil, que amenaçava amb anarse'n a Capdepera. Però el processament de la majoria Republicana es produí a causa del cobrament dels arbitres del primer trimestre que havien fet l'Ajuntament Republicà, quan ell encara no manava. De le gestora a les eleccions del 36 Instal·lada la gestora de dretes a l'Ajuntament, va viure continues lluites entre els tres grups que la conformaven per a imposar els seus criteris. I al maig la caiguda del Crèdit Balear comportà la quebra del Banc de Manacor. Les esquerres van treure un setmanari de combat, NOSOTROS. N'era director l'ex-jesuita, Miquel Durán, que va tenir un enfrontament personal amb el tinent de batle Guillem Ferrer, qui li costà 4 mesos d'empresonament. NOSOTROS incidi en els temes que l'altre setmanari, VOZ Y VOTO, havia enlairat: per què no es construia ara la caserna de la Guàrdia Civil, els jornals manipulats dels qui arreglaven el torrent ... El setmanari VOZ Y VOTO ja no parlava de l'administració municipal. i un col·laborador, "Van Dick", pseudònim del mestre Josep Vandellós, iniciava furibunds atacas a les ideologies d'esquerres des d'un integrisme catòlic exhacerbat.
Sa Bassa (1931), centre neuràlgic de Manacor. A l'esquerra, el cafè del Rosari: a la dreta, S'Agrícola; a l'enfront, can Dalmau i l'antic Casino. (Fotografia i text: Manacor, la guerra a casa. Antoni Tugores) |
Quan va sortir de la presó Miquel Durán, el 23 d'agost de 1935, es produí una multitudinària manifestació popular. El batle Sr. Fernández havia fer sortir la Guàrdia Civil al carrer. Només la serenitat del capità pogué evitar una matança a la plaça de Sa Bassa, on les provacions dels manifestants i dels dretans des del "Rosari" local de la CEDA, eren mútues i enverinades. Enxufismes en la col·locació de funcionaris municipals, accions demagògiques com les colectes que organitzava l'agrupació femenina "La Aguja Católica" eren denunciades per NOSOTROS al llarg de la campanya electoral de desembre i gener Però l'acte més sonat fou el mitign feixista del 19 de gener. Hi va haver tocs i pistoles. El batle, Benet Rosselló, que no era present a l'acte, no s'atreví a detenir ningú i donà una versió salomònica dels fets als seus superiors, que fou contestada tant pels feixistes com per les esquerres manacorines. La impunitat aconseguida pels falangistes, que organitzava a Manacor el capità Jaume, militar retirat que donava instrucció als quotes de la localitat, i Néstor Gallego, que visitava assiduament la població on hi tenia una germana casada, els animà a repetir el miting el 2 de febrer. L'espiral de provocacions havia començat: anònims, incidents, detencions, foc a les portes del cap de la CEDA, manifestacions nocturnes davant el convent amb els pilons de la carn del mercat ... La mateixa nit del 16 de febrer les dretes celebraven amb xampany la victòria electoral local. Els insults cap als dirigents d'esquerres havien esdevingut amenaces. La resposta al setmanari NOSOTROS després de conèixer la victòria del Front Popular també es força expresiva: VOX POPULI, VOX DEI. No se mueve la hoja del àrbol sin la voluntad de Dios. Ha triunfado la voluntad del Altísimo. Respetemos y acatemos religiosament sus insondables deseos. El 21 de febrer els regidors socialistes, Mateu Soler, Antoni Llull i Andreu Pérez. es possessionaren del seu càrrec, del que havien estat destituits el 1934. El 23 de març es va veure la causa contra la majoria republicna pel cobrament del trimestre d'arbitres. Van ser declarats inocents i retornaren a l'Ajuntament on acomenteren un pla contra l'atur obrer, i la municipalització de l'aigua potable i l'electricitat. Els regidors de dreta no van compareixer més per la Sala. Els fets del cop El diumenge 19 de juliol el batle Amer va partir, en companyia del seu cunyatr, Tomeu Caldentey, cap a ciutat per a aclarir les noves del cop d'estat produit al Marroc Els tinents de batle Andreu Estelrich i Joan Fullana es van fer càrrec de l'Ajuntament. Es reuniren amb la Guàrdia Civil, mentre el batle que no trobà ningú per Ciutat, amagava l'arma que portava i a ell mateix a la casa del regidor de Ciutat Josep Mas Pocaroba al Coll d'en Rebassa. El seu cunyat tornà la mateixa nit a Manacor per a informar dels esdeveniments als manacorins. El dilluns, dia 20, Andreu Estelrich feu tancar les oficines municipals i issar la bandera republicana a la Sala, mentre socialistes i republicans organitzaven partides d'homes i amb el material de demolició que hi havia a l'Ajuntament feien parapets. Al mig dia els carrabiners, que havien estat en contínua comunicació amb Guàrdia Civil i Ajuntament, sortiren a custodiar diversos edificis de la ciutat. La Guàrdia Civill es va mantenir al marge. Sobre les 4 de la tarda arribaren tres camions de falangistes, que foren desarmats i disolts pels carrabiners a Sa Bassa. Els tres que foren deinguts i portats a l'Ajuntament, acabaren a la caserna de la Guàrdia Civil. El regidor Sebastià Queglas havia telefonat al Govern Civil, on li comunicaren la destituciño de l'Ajuntament. Organitzaren la defensa per al dia seguent i els carrabiners es retiraren a la seva caserna. Allà els joves del Centre Republicà jo portaren menjar per passar la nit i espelmes, per si es tallava la corrent. La matinada del 21 arriba una companyia d'Infanteria, que instal·là un cano davant l'Ajuntament. Els carrabiners per decisió majoritària dels seus membres decidiren rendir-se i anaren mans enlaire a Sa Bassa on estava l'exèrcit. Cara paret i enrevoltant la plaça estaren un bon grapats d'hores carrabiners, el segon batle Andreu Estelrich que s'havia entregat després que anasin a cercar-lo a casa seva, mentre ell era a la caserna dels carrabiners, i l'inspector de Policia de Manacor, Sr. Barceló. Transportats a Ciutat en tres camions, foren processats amb la Causa 29 per rebelió militar. L'Imperi de falange Fins a la tarda del 21 els falangistes locals no començaren a actuar. Començáren les detencions, l'oli de ricí i l'allistament de nous membres. Altres s'apuntàren de milicians a la fi de lliurar-se d'humiliacions i de sospites d'esquerra- la majoria de la població s'escampà per fora vila. Només alguns senyors de possessió agafaren posada fitxa al poble. I al toc de queda, una vintena d'homes de pes es reunien a ca'ls frares per a elaborar les llistes de sospitosos. Només els fusters anaven a treballar a l'Ajuntament en la construcció de parepets defensius. I al port, amb l'ònix de les coves dels Hams s'omplien sacas per installar punts de vigia costera, davant l'anunciat desembarc.
Membres de la societat benestant de Manacor, davant el Casino: el notari Vidal, S. Ferrer, Guillem Puerto Noguera, Miquel Marcó, Miquel Ferrer, Joan Rosselló, Domingo Truyol, Antoni Ferrer i el metge Perelló (Fotografia i text: Manacor, la guerra a casa. Antoni Tugores) Els falangistes locals practicaven registres; requisaven cotxes amb els quals aprenien a conduir els balilles. I ja entrada la segona setmana d'agost, assabentats de la conquesta republicana d'Eivissa, començà la razzia. Els militars cercaven la fantasmagorica columna Amer. Un grapat de milicians de guardia a Cala Morlanda foren detinguts per caure en la treta d'un falangista que els anuncià l'arribada dels "rojos". El desembarcament Els avions republicans havien tirat proclames el dia 15. El 16 d'agost de bon matí començaren a bombardetjar el Port. La gent evacuà el lloc si va poder. Alguns es passaren a les files republicanes, altres van restar entre els dos fronts un quans dies. Aquella matinada, els falangistes van detenir una quarentena de personas que observava els fets des d'un puig. Els foravilers foren enviats a casa seva i els de Manacor foren empresonats i acabàren a la foguetera del 17 a la nit. La presó estava plena i la van buidar la nit del 17 d'agost. Els afusellaren en massa davant el cdementiri municipal. Els cosos foren acaramullats i cremats amb benzina. El matí del 18, un camió que evacuava gent del port s'aturà davant el munt de cendra i feren baixart en Conrado "vell". Ni l'olor a cremat els feu sospitar, al reste, el final d'aquest home. Sa Bassa era el centre d'operacions del front. El Teatre Pirncipal, el Variedades, el centre Republicà, diversos magatzems ..., havien esdegingut casernes. I ni els domicilis particulars s'escapaven d'hostetjar gent armada. La presó s'omplia de gom-a-gom cada vespre. Homes, dones i impotència s'acumulaven. Els fracasos del front es rescabalaven amb una quinzena d'afuseellaments. Un que va poder escapar-se de la triadella indiscriminada d'aquelles nits lúgubres conta que els afusellaments no es feien a diari. Bona senyal era que fes la guardia nocturna un ca policia. Aquesta nit hi havia batalla, no afusellaments. El cementiri municipal, que -conten alguns- es construí per fer la punyeta a un capellà carlí, al costat del seu hort, ja no fou utilitzat mes per l'afusellaments de presos. Algun dispers, pero encara hi caigué. El vell cementeri de Son Coletes es posa en funcionament a marxes forçades. La grava de Son Coletes acullia bales i vida a l'hora d'entre dos dies d'agost. A matinada eren enterrrats en síquies improvisades, després de llevar als cosos morts tot el qiue portessin de valor, malgrat fos simplement una dent d'or. Aquells dies d'estiu passaven en el silenci de mort d'alguns, de las llagrimes contingudes d'altres, dels remordiments dels obligats joves executors, de l'estantís amor de l'heroi combaten amb la resignada demanadora de clemència o amb la hipocrita engatussada de victòria, dels ulls vigilants en l'amagatall de les viviencdes saquetjades ... i començaven amb moviment de tropes i automobils que proveíen el front, amb desfilades, amb ordres i crits, amb algun avió que bombardetjava el poble i no matava ningú, amb les perotates del comte Rossi, amb les mirades inquisitorials dels senyors que passatgen amb "charrette" quan les dones agrenaven la carrera i baix baix feien el xep-a-xep sobre la nit anterior. Arriba pero el 4 de setembre i repicaren les campanes García Ruiz a Sa Bassa digué a les tropes que anaven a fer net Porto-Cristo. "No queremos prisioneros". A la tarda es celebra una missa de campanya i parlà el Comte des dels balcó. Assedegats de victòria, una mare mostrava el content de la mort del fill al front o a Maó pel bé de la Pàtria, o el capità Jaume lloava el patriotisme del pare que entrega el fill infectat d'idees. Pero los nits seguiren sient, en contra del remumbori diurn, el silenci amenaçant i resplendet com la fulal d'un gavinet.
El "Comte Rossi" fent un miting a la balconada d'una casa a Manacor, a la seva esquerra el tinent coronel Lluís García Ruiz : a la dreta, Francesc Gil Puig, Casas, Rosell i el doctor Honarat Puerto
|
