Memoria Civil, núm. 25, Baleares, 22 junio 1986

Damià Quetgles

"Deu ser perque Santanyí fou fundat per Jaume II, i no per Jaume I, que històricament no ha registrat cap tipus d'avalot", comenta Blai Bonet, fill d'aquesta terra agraïda, que amb ben poca pluja produeix el millor blat xeixa de l'Illa. Però Santanyí d'avui arranca amb el segle XX, amb la mirada posada, més que terra endins, a la randa de cales que el junten al mar.

L'extems ter,e de Santanyí, dividit en grans possessions tradicionals havia conegut la riquesa de l'explotació salinera. La monopolització de la sal per part del nou Estat imposat pel borbó Felip V, impel·lí la població cap a ñ'agricultura. I els santanyiners van saber treure blat d'entre pedres, com bom exemple n'es, Es Llombarts. Però també la necessitat obligava a negociar d'amagat amb la sal, procedent del negoci del contraband, clau per entendre el desenvolupament d'aquest poble de mitjorn.

L'augment demogràfic i les limitaciones agrícoles tradicionals feren emigrar als homes, que cercaren al nord d'Àfrica -acabat de colonitzar- el pa que no es podien guanyar a Mallorca. D'allà arriba la nova de l'incipient cultiu de tabac i de la fàbrica d'aquell margalida, en Garau, explendorosa en el port franc d'Alger.

Cabrera i el contraban

Mitja dotzena de barques i tantes altres famílies malvivien de l'abastiment de peix al poble. La pericia marinea i el precedent de contraband de la sal, animaren als mariners santanyiners a acostar-se a Alger. Eren als voltants de 1880, quan en "Toniet Fasol" inicià els viatges de tabac amb el llaüt a vela. El tabac africà no tenia punt de comparació amb el que despatxava la Tabacalera, organitzada burocràticament i al servei del poders tradicionals. Ben aviat la xarxa de trafec de tabaco va estar establida. Sense firmes ni "paperum" neixia així un negoci prosper, del qual participaven mariners i pagesos, que feien de traginers de les saques de tabac fins al "secret". Era un comerç al·legal fet per gent honrada. El contrabandista de finals de segle, a Santanyí eren homes admirats i respetats, tant per bé que feien repartint guanys, com per la seva perícia. I els carros, que sovint sortien cap a Ciutat, ben aviat van hver d'utilitzar "matrícules" falses, perque ser de Santanyía aixecava sospites. Així doncs, Santanyí fou el primer poble de l'Illa on es destacà el cos de carrabiners i els "espies" que cercaven els "secrets".

I en aquesta al·legalitat del comerç furtiu juga un papel important l'illa de Cabrera, refugi mariner tradicional i, ara, secret per excel·lència.

Des d'aquesta illa, emprenien el viatge els mariners, després de carregar pedres per fer de llastre a la barca moguda pel vent, a la fi de donar estabilitat a la travessa. Les pedres eren canviades per saques. I les saques per dobbers. Tants en feren, de dobbers, els mariners, que el mateix Antoni "Fasol" compra uns terremus a Cala Figuera per servir de refugi a les seves barques, al costat de l'embarcador de pedra de Santanyí, ja famosa a la península, com a material bo de treballar i que el temps embelleix.

Antoni Amengual "Fasol" pioner de la navegació mallorquina

I arriba March

Un personatge que marcarà tot el segle XX no tan sols a Santanyí, sinó a tota Mallorca i a l'Estat Espanyol, arribà un bon dia a Santanyí a cercar tabac amb un carro, que emprava pel seu negoci de mercader d'animals i productes agraris. La distribució de tabac pel centre de l'illa l'enllepolí i ben aviat tractà directament amb els mariners- I en la persona d'Antoni Fasol va veure el patró arriscat i l'home cumplidor per iniciar una aventura que el duria a ser un dels homes més rics del món.

Després de diverses barcades llega aquell patró, amb una barca de 8 metres havia recorregut tot el Mediterrani occidental, a la seva astúcia comercial. Aquell patró tenia tot el que li mancava a ell per convertir-se, en el pirata del Mediterràni, que no sabia ni nedar. Al temps que va establir arreu de l'Illa una xarxa de "contrabandistes" -comerciants il·legals-, contactava en exclusiva el patró. Es reunien al café Suizo a Ciutat els socis d'en Verga i el patró per enllestir la barcada, que es descarregava a qualsevol indret de l'Illa, perquè la persecució de les barques de l'Arrendatària era desesperada. Ja el primer viatge, endosa dues tones d'alls per transportar a Barcelona, en lloc del típic llastres de pedres que emprava el patró Fasol. Aixó no torna a passar. Però March li feu treure el títol de patró a Ginbralta, on matricularen el 1906 la barca "Nelson", molt més gran que els llaüts mallorquins i que permetia transportar més tabac pel mateix preu: March, per l'exclusiva, havia més que doblat els sous als mariners de Santanyí.

Les barques de bou

Algún que altre mal-fet i la monopolització del transport i distribució il·legal de tabac allunyaren aquests dos personatges, pero encara foren els mariners santanyiners, qui, no cobrant els seus sous, avalaren a March el capital, que li negaren els bancs de Ciutat per construïr una fàbrica de tabac a Alger i enfosar a Garau. Els contrabandistes ja no eren els contrabandistes d'abans. I el patró Fasol centrà el seu interés en la navegació i es feu construir dues barques lleugeres a Ciutat per provar un tipus nou de pesca, que anomenà barques de bou. A imitació de les barqiues llevantines, que alguna vegada havia vist treure per dos bous a les platges alacantines.

Les majors captures obligaren a millorar la distribució del peix, que permitia la motorització del transport terrestre. Així s'introduí un nou element a la dieta dels mallorquins de l'interior. En poc temps totes les places de Mallorca contaren amb la pedra del peix.

March amb el control del negoci del tabac deixa de ser "contrabandista" per esdevenir financier. I els mariners amb l'augment d'apresaments i l'impossibilitat de negociar el tabac deixaren de ser contrabandistes per invertir el seu capital en la pesca o en l'adquisició de terrenys com va passar amb Cala d'Or, projecte de colonia turística ideada per l'eivissenc Josep Costa, que poblà de pins i de belgues.

Joan Verger, més conegut per "Sa Geneta", era el secretari i l'amo del poble. Per això no li agradava gaire el poder econòmic que prenien els homes acostats a n'en Verga. L'any 1912 s'havia instal·lat una central eléctrica. I ell es nega a posar llums al carrer, amb l'excusa de no perjudicar els contrabandistes. Pero era per frenar un desenvolupament que jugava en contra seva, que controlava els pagesos de fora vila.

I aquests pagesos foren qui donaren recolçament a Miquel Clar, nebot de Sa Geneta, per elegir-lo batle, aquell abril de 1931. Però la proclamació de la República no el deixa prendre possessori del càrrec- Tres dies va romandre tancada la Sala. L'empleat municipal, Julia Vila, pro-republicà, va haver de penjar la bandera tricolor amb una escala al balcó.

L'any 28 l'advocat Llorenç Bonet "Ferreretes" havia cedit un solar a l'Ajuntament per a construir una escola. I ja fou el nou batle, Sebastià Thomàs Ferrando, en "mai-calla" mestre d'escola i lerrouxista, president d'una comisió gestora, qui l'inaugurà aquell 1931.

Els guanys del contraband s'invertien a Cala d'Or, ben promocionat per Pep Costa i el mateix Julià Vila, que dominava els idiomes, des de l'Ajuntament. Un guàrdia civil retirat, Juan Bonet, fou president d'una Societat Obrera que s'organitzà a Ca'n Curriola, mentre els republicans es reunien a Ca'n Bennassar. Uns eren majoritàriament picapedrers. Els altres, liberals que s'allunyaben de March.

Els conservadors, per la seva part, s'organitzaren en torn a un metge jove que acabava d'arribar al poble i s'havia casat amb una hisendada pubila, amb molts d'estalvis al Crèdit. El metge Arnau Nigorra tenia un quartet a Ca'n Pinos i despatxava amb els homes de dreta. I quan guanyaren les eleccions del 33, el nou metge fou nomenat batle.

Aquest contratemps, returà l'amillorament de les escoles. Morí Joan Veger i s'organitzà la CEDA. Els republicans montaren una agrupació d'Esquerra Republicana i a la Societat obrera nasqué un nucli socialista important, al cap del qual estava el mestre Andreu Barceló. Així doncs, la victòria del Front Popular feu recomposar la Comisió Gestora municipal a favor d'aquests dos darrers grups. El batle nou fou Sebastià Vidal que, quasi bé, no va tenir temps qie adecentar l'aljub del poble, tasca que va dur a terme el picapedrer Benets Coves, que no va poder cobrar la feina fins l'any 1980 amb uns interessos del 5 per cent. Perque va venir el "moviment".

Els barralers

El mateix 19 de juliol Andreu Bonet, home pròxim al metge Arnau, es va fer càrrec de ñ'Ajuntament i el 25, foren detinguts el batle, Sebastià Vidal, el tinent de batle, Vicens "Cavallot", i Julià Vila. Una barcada de joves va fugir cap a Menorca, després que marxessin els carrabiners amb una barca cap a Tarragona. Els socialistes van poder amagar la documentació i no es van produïr més incidents ni detencions fins que s'anuncià el desembarcament republicà. Arribaren a ser més de 20 detinguts. I el mateix 16 d'agost, hi havia una quarentena d'homes presos a la sala. Però la mala intel·ligència entre D. aranu i el caporal de la Guàrdia Civil, Luque, sembla que va evitar el desastre. La desavenència partia del nombrament de la cap de secció femenina de Falange, càrrec pretès per la germana del caporal i per l'esposa del metge.

Però la cosa que sí feu estralls a Santanyí fou l'oli de ricí. Es van esgotar les existències de les apotecaries. Es passejaven uns escamots de falangistes pel poble amb barrals i paraven a cada casa de reconeguts republicans. I quan s'acabà el purgant, s'utilitzà qualsevol altra inmundícia, fos orina o oli de motor. A conseqüència de purgues d'aquestes sembla que moriren dues persones, una a Santanyí i l'altra a Es Llombarts.

I començà l'estrapel·lo

El nom prové de les il·legalitats en el joc promogudes per un suís, descobertes durant el mandat lerrouxista-cedista, que conmocionà l'opinió pública. I era, en definitiva, la pràctica en que havia esdevingut el contraband. Ja a darreries del 35 es sabia a Santanyí que alguns contrabandistes havien deixat el tabac per dedicar-se a les armes. Un mecànic en guardava dins una cisterna seca. I dins camions de peix eren transportades a Ciutat.

Ja estava estabert un nou circuit de caire polític. Anys després, els anomenats anys de la fam, els "contrabandistes" de Santanyí serviríen als caps polítics en un estrapel·lo de sucre, de farina, de cafè ... que als anys de guerra havien assajat amb la zona republicna del llevant peninsular. Per a uns era qüestió de supervivència. Per als altres, d'enriquiment.