Castellanització de la vida cotidiana arrel de la victòria

Memoria Civil, núm. 27, Baleares, 6 julio 1986

Blai Bonet

Nat a Santanyí l'any 1926 es uns dels poetes més destacats de la postguerra en llengua catalana. Trenca amb l'estil i temes del noucentisme de l'Escola Mallorquina. Assagista sobre pintura contemporànea i col·laborador literari de premsa.

Un procés de castellanització del tipus que es donà a Catalunya, no crec que es dugués a terme a Mallorca. A Catalunya hi havia aquella cosa. Els pares parlaven el castellà als fills per por que no el sabessin quan anessin a comerciar a Madrid o el reste de la península.

Ara més de la mitat de mallorquins són castellanio-parlants. Els mallorquins de parla catalana son molt pocs. La inmigració començà el mateix 39. Era un problema de sobrevivència.

La victòria a l'any 36 ens va obligar a parlar l'idioma de l'Estat, però esl governs hi tenen poc a veure amb assumptes lingüístics. Són els escriptors que aguanten la llengua. I la llengua catalana pot presumir d'uns clàssics extraordinaris. I no, tan sols, d'un Ramon Llull, els clàssics del segle XIX, els actuals ... No n'hi ha cap d'aquets que estigui en perill. Els bons escriptors no estan mai en perill.

La situació era la pròpia d'una dictadura. A Itàlia passà el mateix amb el Duce, que imposà el "romà" a travers de l'aparell de l'estat. Després s'ha seguit promocionant a travers d'uns mitjans de comunicació. A la India hi ha una faretat de llengues, però les coses burocràtiques es fan amb l'idioma colonial, l'anglès. La presió contra el català en aquelles hores era cosa d'una dictadura, como a dictadura, no com a dictadura espanyola.

Cristofor Serra

Escriptor mallorquí vinculat amb la literatura irreal i màgica, que inicià la seva publicació l'any 1957. Nascut a Ciutat de Mallorca l'any 1922 ha escrit els seus apunts, novel·les i poemes, així com traduccions en castellà.

A Mallorca hi havia un ampli sector del món de la cultura que no era precisament catalaniste. Els reivindicadors de la llengua catalana, me pareix, que eren una minoria.

La República va fer possible la catalanització, la reivindicació de la llengua pròpia, però la majoria de persones tenien una formació cultural en llengua castellana. Era una història que venia d'enrera. Si hi va haver procés de castellanització que s'intensificà va ser degut a la Guerra Civil. Aquí es va aguditzar la contraposició d'idiomes però hi eren. A altres indrets on no hi havia els dos idiomes aquest fenòmen no es va registrar. La gran literatura de postguerra feta a l'exili és en castellà majoritàriament.

Vull dir que no hi havia massa raons per a exaltar el castellà, que així com es va fer es la forma més burda possible: enfocar la llengua com un instrument polític. Es una equivocació en tots els sentits, quan la llengua és una expressió de sensibilitat. La llengua pot ser la quinta essència de l'esperit. Així doncs, la incomprensió contra una llengua només es dóna entre certa gent. El conflicte entre llengues no pot ser un conflicte entre llengües no pot ser un conflicte total. Es necessari que la gent s'expressi de la forma més natural i sense traumes. Els principis polítics que instrumentalitzen una llengua, exaltat-la o denigrant-la, tenen el punt de mira molt curt.