Tombes blanques de calç en camps d'albons

Memoria Civil, núm. 31, Baleares, 3 agosto 1986

Gabriel Janer Manila

Fa pocs dies vaig pujar a la muntanya de Randa, sobre el pla de l'Illa, un horabaixa de primavera. En aquest temps, tan a prop de l'estiu, els dies són llargs i la vida s'adorm entre les mates. Necessitava veure'l, aquest paisatge, escampar la mirada vers les terres que es despleguen al voltant del massís, cap a la banda de Mestral i Tramuntana; els pinars de Treurer, les garrigues de Castellitx, els sementers d'Aubenya, Es Puig Bord, Son Trobat i Sa Mata, fins a Son Coll i Malesherbes.

Terres de call vermell, de conills que salten entre les pedres, terres blanques d'argila, garrigons i pletes, turons i figuerals. I els pobles: Algaida, i Pina i Lloret, i Sencelles, i Sineu, i Monturïri, i Porreres ..., de color de la terra. Des d'Es Morro d'En Moll, la vista s'escampa pel comellar d'Es LLamps fins a les boires llunyanes, més enllà de Montissiion. Tomba el capvespre, i mentre cau el sol dins el Ponent, l'ombra de la muntanya s'allarga sobre el camins.

No és fàcil d'explicar, l'odi que han superat aquestes terres. No gaire temps, les parets del cementiri de Porreres encara servaven l'impacte de les bales. L'aire -tan transparent- potser és ple de gemecs. I, tanmateix, per molt que duràs la meva vida, mai no acabaria de donar-li voltes: Jo no l'he viscuda, la guerra. Però en vaig viure el dolor, el plor d'un gent que havia de callar a la força. Vaig veure com s'encenia la ràbia dins les venes dels homes, la dura misèria de la victòria, la dramàtica impotència dels vençuts, l'espantosa humiliació a la que foren sotmesos pels vencedors, un dia i un altre. I la marededéu de la Pau entre guirnaldes -quina befa!- pels carrers de la vila: "Reina i Mare vertadera ... " I la pena. I tantes històries que la gent explicava en secret, mentre flastomava. Encara les sent, les flastomies d'una dona que se li emportaren el marit a Bellver. Més tard li digueren que potser l'havien afusellat i va córrer d'un cementiri a l'altre a parlar amb els fossers: -Hauríeu vist un home així i així ...? El fosser de Porreres li va descriure l'home que cercava i li digué que l'ahvien enterrat en un síquia, amb molts d'altres, sota dos pams de calç. Cada horabaixa, a tod d'avemaries, aquella dona sortia a cridar: -Vatua el món, dic! -Mal vos tocàs pesta, cago'n l'ostrumi. - Fills de cussa! La història del poble és sempre aquella que s'explica amb veu baixa. Un n'hi hagué que exigí que li portassin una orella de l'home que havia fet assassinar. Un altra féu cercar el bergant que li havia pres la manfanta i ordenà que el portassin a la viga enganxat en un cotxe, que l'arrossegà moribund entre la polseguera. Alguns s'amagaren en una cisterna seca, d'altres partiren i caminaren de nit, fins que arribaren a la mar i s'embarcaren. I els capellans venga cantar tedeums.

Beatos de llei vedada,

en bon matí els sent passar

amb so rosari en sa mà

i sa pistola amagada.

Hi havia qui remugava entre dents aquesta corranda. Arribaren a amenaçar fins i tot el pare, per aque delatàs on s'havia amagat el fill i capturar-lo ... Dotze anys després, -vers el 1948 - en un glosat que feren a San Jordi, mestre Llorenç Capellà, de Can Batle, s'atraví aquesta:

Anit fa dotze anys rodons

que em dugueren a Vilafranca

damunt una tomba blanca

enrevoltat de matons

qie se feien il·lusions

de fer una Espanya Santa;

i ara fan santa de planta

com un gat que no s'aguanta

enrevoltat d'estelons

La cançó va prendre com el rostroll dins la memòria de la gent i encara ara, tants d'anys després, pocs n'hi ha d'aquell temps que no la recordin. Quan la companyia "Artis" acudí a Algaida a representar El Rei Pepet d'en Pere Capella, poques setmanes després de la mort de l'autor, el públic no s'estava de fer-ne una lectura subterrània de la comèdia; En Pepet, fill del rei d'un país vençut, havia estat abandonat, essent infant de draps, vora la barraca d'uns carboners amb la intenció de salvar-li la vida. Un dia, passat els anys i establert de bell nou el govern legítim del poble -un govern de rondalla- tres cavallers antics acudien a cercar aquella jovençà per a que fos rei. La conversa entre en Pepet i na Catalina és espontània, franca_

Catalina:

Amaga't dins es torrent i allà estaràs més segur.

Pepet:

Per què?

Catalina:

Perquè aquesta gent te deu venir a cercar a tu.

Pepet:

I jo què he fet malament?

Catalina:

I si t'enduen?

Pepet:

Per què?

(Actes I / Escena 8a.)

La gent es pegava colzades, mentre els actors recitaven el diàleg. Els més agoserats s'atrevien a dir, secretament: - Això son les paraules que tingué en Pere Capellà amb en Pere Llull, de Can Tiró. tot just havia esclatat el Moviment. En Pere Tiró era batle del poble i diuen que en Capellà l'advertí, abans d'embarcar-se: -Amaga't. que faran desastres. I respongué en Pere Tiró: -I jo què he fet malament? Si no he fet res en no esser bé ... Si em reclamen la vara els ho entreg. I prou. Què més poden voler? Li segaren la vida, com qui talla una vara. També son pare morí afusellat, i el seu germà tres d'una mateixa casa, a Manacor. Jo la record, la mare dels Tirons, la pell pàl·lida i els ulls morats. Quan va morir, aquella dona, els capellans no hi volgueren acudir amb la creu alçada i no permeteren que fos enterrada en lloc sagrat, perquè havia refusat els sagrment que venien d'unes mans tacades. Explicaven en secret que li havien trobat doblers de la República dins el matalàs, "peper vell", guardat amb l'esperança -qui sap!- que algun dia tornaria a córrer.

N'hi va haver d'altres d'algaidins, que també moriren al cementiri de Manacor: en Llorenç Móra, en Tomeu Bandereta, en Joan Serení, en Miquel de sa Talaieta, un de Can Metge, en Miquel Mindona ... Només tenía devuit anys, en Miquel, i l'endemà sa mare el cercava amb un bolic de roba per la casa de la vila .. Ningú no volgué donar-li expliacions i aquella dona reclamava el fill, desesperada, pels carrers i la plaça ... que hauria fet plorar les pedres ...

Una dona de Montuïri m'explicava que se n'havien enduit el seu pare. Fa temps que m'ho explicava. Deia:

- Un matí, en despertar-me, mumare plorava: "Se m'han enduit ton pare" em digueren. Jo només tenia cinc o sis anys ... Davant canostre teníem un d'aquests individus que anaven per les cases a cercar homes i llavors els mataven per la carretera ... Vàrem tancar les portes. Jo no comprenia perquè se n'havien enduit mon pare. Com pot comprendre-ho, un infant de sis anys? El tengueren cinc anys presoner: al vaixell, a Can Mir, a la presó a Formentera. A canostra totes les conversacions giraven entorn del mateix tema, vora el foc, la gent que venia, perquè tothom té amics i, baldament se n'haguessin enduit mon parem ens quedaven amics. A Can Mir, els que s'enduien a matar es despedien dels companys que quedaven, i era terrible ... A l'escola les altres nines em pegaven pel cap i era terrible ... i no paraven de dirme: "Tu tens ton para tancat, sou esquerrans volsaltres. tu tens ton pare tancat ..." Mai no ho he oblidat això ... Al cementiri de Montuïri en duien a matar de Campos i el rector els anava a confessar. Jo he sentit contar a mumare que un vespre que en mataren no sé quants, es rector va dir: "Jesús i són uns pobres homes, no tenen res; però matau-los aviat". I els crits se sentien del poble. Dins Can Mir mon pare va fer molts d'amics, va conèixer un mestre d'escola, que enviava feina al meu germà i el meu germà la feia i llavors l'hi enviavem de bell nou i ell la corregia. Amb la idea d'escriure-li les cartes, vaig aprendred'escriure. Quan va sortir de la presó, cada nit somiava, i mumare havia d'agafar-lo pels braços, perquè sempre pensava que el s'enduien a matar i cridava:

També un home de Porreres m'explicà ja fa temps:

- Al cementiri vell de Manacor hi havia una metralladora que començava davers les onze a matar i fin davers les quatre del dematí: tac tac-tac; tac tac-tac, tac ... I res ... Per aquí deien , quan ja se n'havien enduit el primers: "No i encara hem de fer la segona porgada ... Hem de passar el garbell". Gats, analfabets, se n'anaven per Santanyí, se n'anaven per Montuïri a cercar gent ... Se n'anaven a fer la feina pels altres pobles. Més de cin-centes al·lotes sortien cada diumenge a fer el "pasacalles". Cantaven ... "luceros" i què sé jo què deien ... Només tenien matera. Es batle es va amagar amb un germà seu dins una garriga, entre Montuïri i Randa. Els dugueren vius i la gent corria: "Ara els duen, ara els duen ... " Llavors els s'endugueren a l'estació per dur-los a matar a Ciutat. La gent gridava: "Els hem de tancar tots. No n'ha de quedar cap ..." Saps quants n'hi mataren darrera La Creu?: Cent vuitanta tres. Corria la sang, qualque vegada fins a la carretera .. De Porreres tot sol en despatxaren quaranta. N'hi va haver que els tiraren dins el pou de Son Lluís i gent que cercava esclatasangs va sentir els esglais ... Llevaren  l'escola, perquè l'havia començada la República i en feren un caramull de brutor. Ara fan oi els que queden, d'aquells que anaven a matar. Un d'aquí a prop, que sempre havia estat llogat per missatge, deia: "Ara aniré a festejar l'al·lota que voldré, perquè no en fare pus mai de feina, jo. No en faré pus mai! Li hagueren d'exixamplar els calçons, de tant que va engreixar, perquè només traginava pollastres, i farina. I de tot, cap a caseva. Quan estava malalt, que es va morir, ara fa poc, no hi deixaven entrar a ningú, perquè només veia escopetes i carrabines.

Els testimonis es podrien multiplicar, Són veus anònimes que tinc guardades en gravacions. Ja fa alguns anys que les vaig fer. Llargues hores que relaten la misèria dels homes d'aquesta terra, contingudes en la simplicitat d'una casette. Moltes d'aquestes veus ara ja són mortes. En pitjar la tecla, reviuen momentàneament per recordar-nos tantes poquedats, tants d'infortunis.

L'ombra de la muntanya, amb el sol que tomba, s'allarga sobre les terres del Pla. Mitja dotzena d'abres cremats -ullastres i pins- s'alcen sobre les roques com espectres. Els pobles s'estenen silenciosos entre garrigues i pastures. Les campanes callen.