Pollença. un fogar de ciutadania

Memoria Civil, núm. 5, Baleares, 2 febrero 1986

Damià Quetgles

 

Jo he alçat del foc un tió de les vostres alzines, cremant per un extrem, i he volgut posar-lo entre les vostres mans perquè, quan arribi el dia de la llibertat, sapigueu alçar-lo en l'aire com una antorxa, i fer llum per les vies plenes de fosca per on hem de caminar! Serà la tradició de Pollença il·luminant el pervenir, exhoratava l'octubre de l'any 30 don Gabriel Alomar, tot i recordant a Guillem Cifre de Colonya i els seus llaços amb aquest poble de Tramuntana, on estava casat, a l'hostal de Ca Na Sorta.

Però arribaren les eleccions del 31 i tornaren guanyar els verguistes amb l'amo de Ternelles, Guillem Ochogavia, al front. Els conservadors, esdevinguts regionalistes per art i manya de Cambó, eren coneguts a Pollença per los beatos i n'era cap pare don Joan Sivella.

El mateix 14 d'abril, els guanyadors celebraven amb un dinar al Puig, la victòria electoral. Devers les cinc de la tarda, quan baixaren, es trobaren sospresos per l'ensenya republicana que penjava de Montisión i que per tota Espanya havia estat proclamada la República.

Amb prevenció de possibles avalots, els "ciutadans" de Pollença encarregaren a un fusteret, una mica sord, que fes porres per a les milícies republicanes. Però els vencedors vençuts anaren a pair el dinar, el governador nomenà en Martí Pons Ramona president d'una comissió gestora i ningú va anar a avisar al fuster que deixàs de fer porres, que treia llargues i gruixades de branques d'ullastre a cops de destral. Quan se'n temeren ja n'hi havia per fer els moros i cristians per abril

Equip de futbol dels "Solteros". Alguns d'ells moririen durant els anys de guerra, com l'entrenador, el sergent de carabiners, Sr. Arrabal, familiar del conegut escritor actual, Fernando Arrabal

Victòria electoral i "adelante"

Republicans i beatos junts guanyaren les eleccions del 30 de maig als verguistes i en Ramona fou elegit batle recolçat per dotze regidors en contra de 4 regidors de Centre.

Pollença coneixia, aquelles hores, una eufòria inusitada de construcció al moll. Hi havia qui encara es dedicava a la terra, recollia palma o seguia a la fàbrica de tapissos o teixists. Però ja funcionaven els hotels Formentor, el Maricel, el Miramar ... i estava en construcció el Bellavista. Els cambrers guanyaven uns sous envejables i no és estrany que els sindicalistes de LA CONFIANZA fossin majoriàriament del ram de la construcció, als quals parlamentà G. Alomar, malgrat que recollissin el fruit els republicans i, sobretot en Ramona, que es féu del partit lerrouxista d'en Cavaller.

Poc a poc s'estructuraren eñs diversos partits i va sortir a la llum un continuador d'aquell oblidat Gallet, setmanari de batalla. El nou mitjà republicà, de nom ADELANTE, portava per lema Dios me puso sobre vuestra ciudad como un tábano sobre noble caballo, para picarle y mantenerlo despierto.

Però mantenir despert el poble de Pollença no era tasca difícil. Pollença estava assortida d'escoles: els teatins i les monges de la Caritat escolatitzaven pràcticament la població. A més de Sor Cirilia. motls encara recorden l'escola de ca les Munnares o la nocturna de Ca'n Coves

.

Carnet d'afiliació de les joventuts Republicanes amb els colors vermell, groc i morat de l'ensenya republicana

Pescadors i contrabandistes a la costa

A Cala Sant Vicenç 5 famílies vivien de la pesca, que baixaven a vendre a Pollença. Al Moll, els Panades ja tenien bous i pesqueres de llagosta a Cabrera i les Columbretes. Cada setmana. La Vigen Dolorosa, un vapor de 100 tones, mantenia conctacte directe amb Barcelons feia tot tipus e comerç, excepte de porcs i aus, que la Transmediterrànea tenia amb exclusivitat. Tanmateix alguna vegada, per desfer l'embolic se'n portaven algun carragament.

Però la gent de la costa del que vivia era dels SECRETS, els llocs on s'amagaven l'aplec, i el transbord. Els portadors, eren picapedrers i pagesos que es feien un sobresou nocturn de cinc duros, quan de dia guanyaven un duro o set pessetes, durant la segona fase de construcció del Formentor. Aquest tipus de guanys també tenien a veure amb política: el vot podia influir a tenir la ganga del sobresou.

Dinar a Les Caletes en homenatge a Francesc Carreres (assegut al centre) per la serva cota de diputat el 31. Entre dels pescadors que els hi portaren amb la barca, podeu destacar a D. Joan Sivella (primer dret a l'esquerra), D. Pep Cortès l'home fort de la República (al centre, dret, darrera, amb la boina i camissa obscura); al seu costat, la dreta, el regidor Joan Jiménez; el quint començant per la dreta, aixecats, és el batle de la comissió gestora del 36 Pere Joan Cànaves.

Del Club Pollença als "solteros"

L'Ajuntament no emprengué gaire tasques, però la cosa comença a animarse quan el regidor Joan Jiménez proposà que es comprassin més bauls per l'hospital, perquè fins llavors només era utilitzat un de blanc per a tots els pobres que morien a l'hospital. També fou crispant la retirada de subvenció de cent duros a l'esglesia per la festa de moros i cristians.

Però on s'havien cuït els ciurons era al Club Pollença, controlat per la gent de dretes. Ja al 31 s'havia fet una llista per recolçar la Guàrdia Civil entre els joves del Club i els més esquerrans no hi estaven conformes. Però la cosa més molesta era l'utilització de les instal·lacions del club, el saló, la sala de lectura ... Semblava que només volien els pobres per pagar la qüota o convicar-los a alguna festa de carnaval comenta qui seria desprès secretari del club de solteros.

De cop s'esborraren una cinquantena de socis i feren un estatus per un "autèntic" club de fadrins -ser jove era tenir aquest estat civil- i trobaven traves per tot quan cercaven local. Evidentment eren els més esquerrans i això servia d'excusa per fer córrer xafarderies. A la fi, aconseguiren que a la plaça de l'Almoina, el café Alhambra els donàs aixopluc. Més tard trobaren una casa i canviaren de nom: Joventuts Pollencines. A la seva sala de juntes hi guardaven penjades les porres del 31, no per si s'extravenia el cas d'utilitzar-les, sinó com a símbol del seu republicanisme i el seu esperit obert.

Organitzaven funcions teatrals, que eren molt concurrides perquè teniem l'home més curro de Mallorca, el sargent Arrabal dels carabiners i la dona més guapa de la comarca, diu el secretari. També tenien equip de futbol i conferències i debats. Les diverses ideologies progressistes tenien niu en aquesta societat. Benito Bravo i Felip Llabrés eren comunistes. En Tomeu Cabanelles i el seu grup manifestaven la seva positura anarco i rebien la Revista Blanca, Novela Ideal, Estudios ... desde València i Barcelona, malgrat no fossin més que una cél·lula de CNT.

1936: Problemes amb l'esglesia

Quan el Front Popular guanyà les eleccions de febrer del 36, es formà una nova Comissió Gestora composta per Pere Joan Cànaves, batle, d'Esquerra Republicana, Gabriel Cifre, de les Joventuts Republicanes, Tomeu Cabanelles i Martí Vicens, radicals - socialistes, malgrat pertanyer a la CNT. Començà amb ells l'enfrontament amb l'església perquè es negaren a cobrir les despeses de conservació de Montisión, on tenia la seu l'Ajuntament. Es tractava del convent, on els frares teatins donaven classe. Si ells cobraven les classes, segons criteri de la Comissió, s'havien de fer càrrec de la conservació de l'edifici.

El pagès de Ternelles, tradicional cap dels verguistes també els plantetjà el problema de les pastures del Puig de Santuiri, comuna. Creia que tenia contractada la pastura per tradició i la Comissió Gestora autoritzà la collita de Palma a tots els veinats que ho desitjessin.

L'obligació que imposaren de demanar autorització municipal a l'església per fer procesions, com si es tractessin de manifestacions, fou la gota que feu vessar la mesura. Al curs d'una manifestació d'esquerres, el primer de maig, l'esposa d'en Tirenetes fou insultada i començà a armar-se el bugat. Ni la borsa de treball organitzada per l'Ajuntament, ni el pou que s'inicià davant Montisión per instal·lar aigua corrent ja foren ben vists per la dreta.

Ademés hi havia l'expedient obert a tots els empleats municipals anteriors que havia deixat molt mal gust, i possiblement, havés obligat a readmitir als mateixos si no havession arribat els oscurs dies de juliol.

Pel mes de març, molt clandestinament Falange ja repertia propaganda pel Club i en deixava a les finestres dels més destacats esquerrans o a casa de les seves al·lotes per desbaratar la festetjada.

El 18 de juliol els Solteros celebraven el seu tercer aniversari. Una orquestina, tot endiumenjada, va animar la festa al camp de futbol. Devers les dues de la nit anaren a l'Ajuntament a cobrar. Els municipals havien sentir parlar de feixistes i sabien que anaven unfirmats, Ja són aquí es digueren sense adonar-se que eren els músics i els volien prendre.

Les noves ja eren confuses i l'ambient intoxicat. Hi havia consignes i els esquerrans ha vigilaven en Ximet, en Morado, en Bernat Racó i en Joan Garbes. Sabien que al moll, a Ca'n Jaume, a calls Serres havien arribat armes de contraband, però no actuaren. Ningú ho havia manat. Desprès, demà, el diumenge, arribaria la sospresa per ràdio. La novillada seria suspesa. El metge Vila, "que era el jefe "carca", tenia el terrat, com una gangalla, dins la plaça de braus riuria com ni havia pogut fer quan el miting de Ramón Franco feia pocs mesos. Però la mateixa tarde es declarà vaga general i s'organitzaria un reducte de defensa. O de rebelió contra l'ordre imposat per decret militar. però aquests són fets que contarem amb detall més endavant-