El debat autonòmic a les illes durant la República

Memoria Civil, núm. 6, Baleares, 9 febrero 1986

Guillem Simo

Encara que existia l'anomenada doctrina balearista, els illencs no tenien conciència de balearitat, Al llarg del debat autonòmic de la II República, però, sorgiren a discussió pública les opinions dels illencs sobre el fet balear. I aquestes opinions es posaren en relació inevitablement amb altres nocions ben polèmiques. Enfront del criteri dels qui consideraven les Balears com una provincia-regió amb personalitat pròpia i que mereixia gaudir d'un Estatut, hi havia l'altre dels qui opinaven que les Balears eren una construcció artificial que no constituïa, ni de bon tros, una unitat indiscutible ni tenia prou personalitat per merèixer una autonomia privativa, Des de l'opinió dels qui pensaven que entre Balears i Catalunya hi havia clares afinitats que calia potenciar fins al parer dels qui consideraven Balears com una comunitar diferenciada, sobretot, de Catalunya, enfront de la qual calia defensar la personalitat illenca, hi cabien tota una gama de matisos.

Aquestes opinions, integrades en programes ideològics que abastaven altres camps, eren assumides pels diferents partits polítics de l'època i, com és lògic, varen entrar en joc en la discussió pública de l'autonomia balear al llarg de la República. La controvèrsia féu vessar rius de tinta a les publicacions illenques del moment, però el ressò dins la població fou sempre escàs.

Es de remarcar que les primeres veus autonomistes que sorgiren a Mallorca, Eivissa i Menorca al principi de la República paralven d'Estatus privatiu per a cada illa, Balears era, en efecte, per a molts una provincia creada artificialment segons uns mòduls centralistes que perjudicaven administrativament les dues illes menors i que subordinaven el conjunt a les decisions foranes. Els qui posaven un èmfasi major a denunciar aquest estat de coses i a rebutjar la doctrina balearista eren els qui se sentien perjudicats per partida doble;  els menorquins i els eivissencs, sovint fustigadors més virulents del tirà petit - Palma - que del gros - Madrid -. Però la doctrina balearista era també rebutjada des de Mallorca i des de les altres illes, no tant pel perjudici administratiu de les illes menors o per la dependència forana del conjunt de l'arxipèlag, sinó sobretot perquè contibuïa a encobrir els lligams culturals i històrics amb Catalunya.

Podem permetre'ns de suposar que foren les reflexions entorn d'aquesta pregunta les que inclinaren els homes de l'Associació per la Cultura de Mallorca" - primers impulsors d'un Estatut mallorquí, nacionalistes la majoria- a treballar per a un Estatut balear, arran d'una proposta concreta sorgida a la Cambra de Comerç mallorquina (finals de maig de 1931)

Aquesta proposta plantejava la redacció d'un avantprojecte d'Estatut en el marc d'uns principis mínims que garantissin l'aglutinació dels diferents sectors ideològics illencs.

Aquets principis eren:

1. Reconeixement de la personalitat balear

2, Independència entre les illes, que haurien de coincidir lliurement quines relacions mútues volien mantenir.

3. Independència de les illes respecte a Catalunya amb la qual, però, s'havien de mantenir relacions estretes per tal de dissipar els recels existents.

4. Cooficialitat de les dues llengues.

5. Fixació de les bases d'un concert econòmic amb l'Estat i de les Illes entre si.

Els tres primers d'aquests punts foren el més debatuts al llarg del procés autonòmic republicà: l'existència d'una personalitat comuna a totes les illes, la viabilitat de la independència de cadascuna en un marc autonòmic i vinculació amb Catalunya varen ser els grans temes de discusió que determinaren les diferents posicions enfrent de l'autonomia.

El vidriós assumpte de la vinculació de les Illes amb Catalunya, o sigui, el punt per on aquell tímid ideal desprovincianitzador pareixia desbordar-se o obrir-se perillosament a conclusions inquietants, mereix un comentari una mica extens.

El tema de l'autonomia de les iiles no podia plantejar-se políticament sense que sorgís la controvèrsia sobre la identitat de les Balears i Pitiüses i, concretament, sobre la vinculació d'aquestes amb Catalunya. En el breu marc d'aquest article no puc ni tan sols entrar dins aquesta controvèrsia. Només adduiré sintèticament un dels enfocaments de la qüestió- Prescindint de l'actitud espanyolista i de la complexa ideologia federal, en centraré en la concepció que prenia Catalunya com  a punt de referència de la identitat de les illes.

Mallorca

A Mallorca, l'afirmació de la nacionalitat catalana dels mallorquins era defensada per l'Associació per la Cultura de Mallorca, pels redactors de La Nostra Terra i per  La Veu de Mallorca  (òrgan, aquesta darrera publicació, dels autonomistes-regionalistes durant 1931). Eren, en definitiva, els impulsors del projecte d'Estatut balear de 1931. Sense creure gens en la  Balearitat, es mostraven, però, il·lusionats amb la idea qie el projecte, si reeixia, a la llarga contribuiria a desvetlar la consciència col·lectiva de les Illes. Una nacionalisme més abrandat d'homes com Gabriel Alomar, que afirmà a les Corts espanyoles (25 de setembre de 1931) que les Illes havien d'ésser integrades dins l'esfera de l'Estatut de Catalunya, ha que els territoris insulars no tenien prou personalitat per gaudir d'una autonomia pròpia. Aquella afirmació d'Alomar originà una interessant polèmica entre el setembre i l'octubre de 1931. Esvaït el malentès, l'Associació per la Cultura de Mallorca donà la raó a Gabriel Alomar; en canvi els regionalistes-autonomistes no volgueren abandonar el principi que Mallorca tenia dret a gaudir d'un Estatut i retragueren al diputat d'haver ferit susceptibilitats inncessàriament.

Menorca

A Menorca les posicions manifestades públicament arran de la proposta d'autonomia balear nascuda a Mallorca foren bàsicament aquestes dues:

a) Menorca només tenía sentit com una part de Catalunya: l'autonomia que pogués arribar a assolir tan sols seria coherent dins la demarcació d'una Catalunya integral (aquest era el terme usar en aquell temps, juntament amb el de Catalunya Gran, per  referir-se a la nació catalana; no s'havia posat en circulació encara el de Països Catalans). Aquesta posició era implícita en els escrits de Joan Hernández Mora ( Revista de Catalunya ), Josep M. Ruiz Manent (del Partit Dreta Liberal Republicana) i ben explícita en els de Joan Timoner Petrus ( La Voz de Menorca ). El darrer considerava que Menorca havia d'orientar-se immediatament a una catalanització radical; els altres dos consideraven que l'autonomia de l'illa seria un bon camí per aconseguir aquell objectiu, però a mitjà o llarg termini.

b) Menorca, encara que tenia una ascendència catalana, havia assolit una personalitat diferencial i, per tant, mereixia un Estatut privatiu que defensàs la seva identitat enfront de tot possible intent d'ofegar-la, vengués de Madrid o de Catalunya, Aquesta posició era sostenguda, per exemple, per Deseado Mercadal Bagur, Pere Taltavull i Antoni Tudurí ( La Voz de Menorca )

Eivissa

Si a Menorca el refús d'un projecte d'Estatut balear fou general, a Eivissa es va anar perfilant una postura moderada enfront de l'avantprojecte proposat des de Mallorca que incorporava aquestes opinions sobre el tema de la vinculació amb Catalunya:

a) El Diario de Ibiza, d'orientació liberal regionalista, es manifestà inicialment partidari de l'autonomia pitiüsa, sense cap dependència de Mallorca. Al cap de poc temps, però, acceptà el projecte d'Estatut balear sempre que s'hi reconegués la personalitat d'Eivissa i Formentera i fent constar que si se nos niegan nuestros derechos dirigiremos la vista a Cataluña, exponiendo nuestras aspiraciones, y esta parte de las islas catalanas se unirá a su madre común si se la deja dentro de tal unidad la característica de pueblo libre, Carles Roman, antic cap del Partit Liberal Regionalista, veia més entrebancs, per a unes Pitiüses emmarcades en un Estatu balear, en el caràcter unitari - i no federal - que previsiblement prendria la República que en el possible centralisme de Palma, i per això proposava:  Desaparecida la esperanza del Régimen Federativo y al surgir con carácter unitario el sistema republicano, antes que sufrir Ibiza y sus islas hermanas y vecinas el "estatu quo" deprimente y humillante del centralismo, mejor, mucho mejor, aunque sólo como mal menor fuera, solidarizarnos con la región catalana izando en nuestros lares la bandera de las cuatro barras que tanto influyó en modelarnos y en reconocernos, sería acaso único cauce y vía muy amplia para dar paso y acatamiento a la personalidad de Ibiza.

b) El pensament nacionalista, però, també s'obria camí explícitament en aquests mots de Joan de Valldeneu, de la Lliga Regionalista:  Pero nosotros que somos discípulos del gran estadista D. Enrique Prat de la Riba, aunque aceptamos en principio éste proyecto de Estatuto por llevar el reconocimiento de una región. Desearíamos que las Baleares tuvieran esta autonomía que pretenden no formando región aparte, sino siendo una parte integrante de la nacionalidad catalana, a la que histórica, lingüística y espiritualmente pertenecen.

Els nacionalistes no eren, tanmateix, majoritaris a les Illes. Els menorquins, d'altra banda, no acceptaven com els eivissencs els postulats balearistes dels mallorquins, encara que només fossin estratègics, De fet, els menorquins no volgueren participar mai en l'empresa d'un Estatut balear i ja no enviaren cap representació a l'assemblea que va tenir lloc, el juliol de 1931, a Palma per discutir aquell avantprojecte impulsat per l'Associació per la Cultura de Mallorca i la Cambra de Comerç mallorquina, El projecte sorgit en aquella assamblea no pogué esser de Balears sinó de Mallorca o Eivissa exclusivament. Lògicament, l'absència de Menorca fou una de les causes majors que abocà aquell intent autonòmic al fracàs.

Esmentem que durant la discussió de l'avantprojecte havia estat rebutjada una esmena presentada pels delegats de l'ajuntament de Felanitx en la qual es proclamava la catalanitat de les Illes i el dret d'integració dins l'Estat autònom de Catalunya per restaurar la unitar dels països de parla catalana i d'història comuna.

L'actitud d'autoexclusió de Menorca es repetí igualment en un any méss tard, quan a finals de 1932 el president de la Diputació convocà els ajuntaments de les Illes a una assemblea on s'havia de discutir la redacció d'un altra carta autonòmica. Aquest segon intent tampoc no va tenir cap conseqüència pràctica.

El darrer intent d'impulsar la redacció d'un altre text autonòmic va tenir lloc entre finals de maig i començament de juny de 1936, quan tornaren a proliferar les iniciatives autonomistes arreu de l'Estat espanyol. El Partit Regionalista de Mallorca convocà els partits republicans per tractar de l'afer, però només va obtenir ressò entre els partits de centre i els d'un sector de la dreta. Això féu veure que les discusions es plantejarien dins un marc on hi mancava un ventall d'opinió molt representatiu i es desistí de l'intent. A aquesta darrera iniciativa s'hi oposaren fins i tot el nacionalistes d'esquerra, alguns dels quals havien sostengut els intents anteriors, Aquests ja no es conformaven ara amb un Estatut purament administratiu i burogràtic, sinó que es reclamaven alhora un d'eminentment popular, encaminar a forjar una veritable consciència nacional en el poble de les Illes.