Francisco J. Sans Rossello

Memoria Civil, núm. 8, Baleares, 23 febrero 1986

Jaume Pomar

Ens trobam a un àtic de la Palma antiga, envoltats de finestres que ofereixen una vista paroràmica. Al fons de tot, el mar i les muntanyes, retallades per damunt dels terrats de les cases. Molt prop d'on som, la campana d'En Figuera es confon amb els son del bronze de Santa Eulàlia, potser tocant a mort. Més lluny, com una esperança, la palmera del Claustre de San Francesc. I, peer tot, les teules renegrides del pas del temps, la molsa i unes herbetes que creixen dins les cruilles. Don Francesc Sans Rosselló rememora el passat, el gest impassible, la veu pausada. Va nèixer amb el segle.

Fou D. Francisco Sans qui donà la notícia del desembarcament de les tropes del capità Bayo

Una antiga amistat-primeres accions

El meu pare havia estat governador civil, durant la Monarquía, a Segòvia, Àvila i Albacete. A Segòvia vaig conèixer ai tractar a n'Alfonso Zayas. Record que vàrem viure junts els fets de la vaga general de 1917, quan en Sánchez Guerra era ministre de la Guerra ... Aquí a Palma, abans dels fets de l'Alçament, es varen produïr alguns incidents desagradables. Uns fets que varen ferir la sensibilitat religosa, con poden ser sengles intents d'incendis a Sant Jaume i Santa Fe, una manifestació de socialestes i republicans que passaven pel Born i obligaven a saludar la bandera republicana, o la processó de Sant Antoni, que acabà amb disturbis de consideració, enfrontaments entre els partits de dreta i els extremistes. Tot allò crispava els ànims de la gent d'ordre. A la manifestació del Born que abans he esmentat, un falangista s'oposà als manifestants, disparant una pistola a l'aire, i els va fer retrocedir. Tot aquest estat de coses va fer que les primeres accions dels falangistes mallorquins acabassin a la presó. En Zayas hi va estar vàries vegades, a la provincial i el Castell de sant Carles de Porto Pi. Jo, aleshores, no era falangista, encara que tenia molts d'amics dins Falange. Amn la meva primera dona, que era sueca, els anàvem a veure amb unes botelles molt grosses, dins les quals portàvem un cocktail que ella havia inventat, al qual anomenàvem cocktail San Carlos.

L'ombra de l'església gòtica s'allargassa a mesura que avança el pas lent, irreversible de la tarda. El so de totes les campanes del barri antic, a través dels vidres, arriba apaivagat, com una música distanciada. Damunt el carrer hi cau bursquina, cama d'aranya. La gent, minúscula, des de l'altura, camina de pressa per arribar a s'empari del carrer, I don Xavier Sans ha servit dos whiskys que estimulen el relat d'una època, amb el gest de treure roba d'una calaixera amb bolles de naftalina.

El funeral de Calvo Sotelo ... 18 i 19 de juliol  ... l'Alçament

Després de la mort, més ben dit, l'assassinat de Calvo Sotelo, hi va haver un funeral a Sant Francesc. Crec que era dua 17 de juliol. Una extraordinària afluència a l'acte religiós va ser la primera evidència de l'esperit patriòtic de la societat de Palma, que clarament es manifestava a favor d'una Espanya que demanava justícia en un moments on la injustícia governava

Formació de Falange a la carretera de Manacor el dia 2 de febrer del 35

Referint.se al funeral que vostè cita, en Jossep Massot i Muntaner diu "els joves mallorquins de dretes hi assistiren desarmats -per por dels escorcolls de la policia-, però les seves germanes o les seves promeses els acompanyaren amb les pistoles sota la falda".

Pot ser que sigui cert, però jo no ho sabía, i són moltes les coses que he sabut més tard. En el moment de l'Alçament, Falange devia contar amb menys de set-cens afiliats dins tot Mallorca. A Palma potser eren 60 ó 70, no massa més. La nit del 18 de juliol vaig saber que els falangistes s'havien reunit al Círculo Mallorquín i jo hi vaig anar. Vetllaven per si havien d'actuar. Quan vaig ser allà en varen dir que m'en podia tornar, perquè no volien casats. L'endemà, dia 19, quan vaig sortir de ca meva -jo vivia per Son Alegre-, hi havia falangistes al carrer i em varen parlar d'una lluita al carrer de Colón. Em vaig presentar a Capitanía General, perquè jo havia estat sergent de cavalleria, i em varen dir que em posàs a les ordres dels Jinetes de Alcalà, un regiment de cavalleria d'Alcalà de Henares que s'havia sublevat contra la República i que havien estar confinats al Castell de San Carles. I, naturalment, em vaig fer falangista. Vaig dur el Secretariat de Tresoreria. També vaig anar Son Sant Joan per aprendre a manejar les ametralladores antiàries italianes, les Preda, a les ordres d'un xilé, en Fernando Cosmelli. Estant a Sont Sant Joan,em va veure un capità d'infantería que havia passat a Milicies de Falange, i em va dir que m'havien declarat desertor, pensant-se que jo m'havia agregat a la força que a Manacor o que m'havia passat als rojos. Quan vaig tornar a la Casa del Poble, en Zayas em va veure i em va nomenar immediatament el seu secretari particular ..."

Però vostè procedia del Partit Regionalista Autonomista, amb el seu germà Elvir i amb don Josep Quint Zaforteza·.

Si però don Bartomeu Fons Jofre de Villegas havia proposat passar en bloc dins Falange Española. Varen ser uns moments de gran afluència de voluntaris. Tothom volia prendre el carnet de Falange, Aquest fet impedia un control exacte de les persones que entraven. Els pas en bloc dels autonomistes a Falange no va ser acceptat per n'Alfonso Zayas, el qual va dir que s'estudiarien les peticions de manera individual. Més tard, Acció Popular també es volia integrar i em varen venir a veure en Gabriel Cortés i en Jodi Andreu Alcover, perquès els presentàs en Zayas.

Damunt una tauleta, un grup de cavalls de porcellana blanca semblan pasturar. Per tota la casa, una col·lecció important de sabetetes de dona, de diferents materials, opera a mig camí entre el fetixisme i la decoració. I recordam breument els problemes dels qui firmaren el manifest de resposta als catalans, l'actitud dels germans Villalonga, la polèmica amb el general Tamarit.

Informacions del Consolat anglès - relacions de Falange amb altres forces socials

Jo vaig ser qui vaig donar la notícia del desembarcament de les forces dels catalans a les ordres del capità Bayo. Aleshores, n'Alan Hillgart, el cònsol anglès era íntim amic meu i em passava tota casta d'informacions per mitjà dels vaixells anglesos que hi havia a la badia de Palma, juntament amb d'altres vaixells de guerra de distintes nacionalitats. Per causa del decret de no intervenció, les noticies que jo rebia anaven adreçades exclusivament a la meva persona, perquè, aficialment, no podien donar notícies a l'Estat Major o a Capitania. La meva amistat personal amb el cònsol anglès em va permetre formar una xarxa d'ajut per a persones que es trobaven amb dificultats a la part contrària. Actuant com a servei secret, en contacte amb d'altes consolats de la Península, vàrem ajudar a bastant de mallorquins que eren a Catalunya o a València, perquè poguessin  passar cap a Marsella. També enviàvem remeses d'aliments, robes i doblers a les persones que ens demanaven ajut. La col·laboració del cònsol anglès era el motiu pel qual ens havíen de posar un vel davant els ulls, perquè els que volien fugir de Mallorca arribaven, moltes de vegades, nedant, fins als vaixells anglesos ... Les relacions de Falange amb els militars no eren gens fàcils. Ells no simpatitzaven amb nosaltres perquè nosaltres teníem més força que ells. A una desfilada al Moll crec que a principis del 38, es va parlar de 50.000 falangistes, la qual cosa, sens dubte, era exagerada, però 10.000 sí que hi eren. Alló va ser una demostració del nostre domini. També temíem en contra la majoria de clergat, particularment el bisbe, don Josep Miralles. Ells simpatitzaven més amb els carlins, potser perquè abans del Moviment, Falange havia tengut contactes amb l'extrema esquerra, concretament una sèrie de reunions a Barcelona amb la CNT ... Gràcies al consolat anglès, rebia cada dia els diaris de Barcelona i algún de València i d'Alacant, subscrits al meu nom i completament d'amagat. Jo els llegia i els enviava a l'Estat Major.

Casa a les Rambles de Ciutat on es reunien clandestinament els falangistes els darrers dies republicans

La memòria de don Xavier Sans és precisa, ordenada, serena, dins el joc de distàncies que el pas del temps imposa. No podré, però, donar relació de tot el que parlàrem. Els off the record apareixen sovint i són respectats com cal. D'altra banda, recorda com a no molt bona una època en la qual hom havia de ser blanc o negre, i si era negra, perill greu, i si era blanc, vius i ungles.

Francesc Sans amb el camarada Zayas davant el Quirinale, residència presidencial de Mussolini, cap de l'Estat d'Itàlia

Recat frustat de José Antonio . Lord Mountbatten - Natascha Rambowa - Bernanos Llistes

Un cuirassat alemany va ser bombardejat, a Eivissa, crec, pels avions republiocans. Com a represàlia, es va formar aquí un comando de falangistes i jo m'hi vaig oferir voluntari. Planejàvem un desembarcament a Alacant, operació que havíem de fer protegits pel bombardeig del cuirassat alemany contra la ciutat. Aprofitant la sorpresa, ens proposàvem treure de la presó en José Antonio, amb l'ajut d'una cinquantena de falangistes d'allà, que havien d'atacar a la mateixa hora. Però vàrem rebre una ordre del Quarter General on ens deien que desistíssim. Els falangistes alacantins no ho varen saber a temps i varen ser ells els sorpresos. Els varen matar a tots damunt un pont. I el cuirassat alemany va atacar Almeria en lloc d'Alcant... Jo m'havia fet molt amic d'un comandant de vaixell anglès que tenia un nom tan difícil de pronunciar que jo sempre li deia Capitán Kid. Havent passat ja a Roma, un dia, amb sorpresa, vaig rebre un periòdic de Nueva Delhi molt voluminós, adreçat al meu nom a l'Ambaixada. Fullejant-lo vaig veure una fotografia d'ell i de la seva dona, amb uniformes i cornada de vice-reis de l'India, amb una anotació em vermell que deia: este tío soy yo. Resultà ser Lord Mountbatten cosí germà de la Reina d'Anglaterra, el que jo coneixia com Capitan Kid. Havia estat a Mallorca d'incògnit i una vegada m'havia convidat a anar de mariner anglès, amb el seu vaixell per presenciar les forces del desembarcament de Manacor, però em vaig estimar més, no anar-hi  perquè també havia convidat na Natascha Rambowa. La meva posició era delicada i aquesta senyora que més tard es va casar amb un militar espanyol, n'Alvaro de Uzais, havia tengut certa fama d'espia a rel d'un reportatge a Estampa. La policía l'havia visitat a la seva casa de Gènova. Los Escalones ... De fet, els Bernanos es trobaven aquí sense medis de vida. Els va protegir la dona d'en Zayas, que era també francesa, la filla del comte d'Harcourt, i tota la familia Zayas. Un fill d'en Bernanos, n'Ives, falangista, molt jove, va fer tantes barbaritats per aquí, que Falange el va castigar enviant-lo a les trinxeres de la Ciutat Universitària de Madrid. No sé si ji va arribar. Mai no he comprès que en Bernanos progués escriure aquell llibre, Els cementiris sota la lluna, quan havia acceptat l'ajut de la familia Zayas i no havia sabut controlar el seu propi fill. En tot cas, molts d'anys després de la guerra, en José de Zayas y d'Harcourt, actual marquès de Zayas, es va casar amb una filla d'en Bernanos ... s'ha parlat molt de la repressió dels falangistes a les carreteres. La meva opinió és que no va ser possible un control i per aquest motiu hi va haver abusos i venjances personals, que l'autoritat de Falange, en adonar-se'n, a més de procurar evitar-les, les castigava. I, per altra part, no s'ha dit que sovint els partits de dretes propiciaven detencions entre ells mateixos. Finalment, li diré que ens havíem de defensar. Jo vaig tenir, en les meves mans, una llista que el cònsol anglès em va deixar veure, amb totes les persones que ells pensaven afusellar si guanyaven en el desembarcament de Manacor. Hi havia els noms de tota la meva família. I a Gènova, on vivia mumare, el cantó d'una paret, hi havia una creu vermella, petita, com hi era també a d'altres cases. Era el control per deternir les persones en cas de que guanyàssin els republicans de Manacor ... "

I surten a rotlo noms de persones que tenien por. Vells amics d'altre temps, coneguts. La guerra capgirant les formes de vida tota una societat. Una història curiosa on els contrabandistes de Mallorca protegits per la bandera anglesa, navegaren fins a Gibraltar i Alger per portar matèries primes i aparells per a les emisores de ràdio. També fou don Xavier Sans el qui donà la notícia del reembarcament de les tropes del capità Bayo.

Xavier Sans Rosselló a la dreta del Marquès de Zaya a Roma

La Itàlia feixista . Rossi altra vegada - La Familia Real espanyola

Pel juliol del 38, en Zayas va cessar com a Cap de Falange a Mallorca i, naturalment, jo també. Tant ell com jo vàrem presentar papereta per anar al front de la Península, però no tan sols no ens l'acceptaren, sinó que ens varen enviar a Itàlia amb un nomenament a favor d'en Zayas com a Inspector Extraordinari, devora en Mussolini, de tots els espanyols, en una zona que anava des d'Itàlia a Abissínia, i jo anava com a secretari d'aquesta inspecció extraordinària. El títol exacte era Secretari General de Falange Española Tradicionalista y de las JONS en Italia y Secretario Provincial del Partido en Roma. En aquells moments, molts d'espanyols anaven a Itàlia a veure n'Alfons XIII i d'altres perquè mostraven interès pels moviments feixista. Jo, particularment, tenia simpaties pel Comte Ciano, gendre de Mussolini, ministre d'Assumptes Exteriors ... El Comte Rossi, que es deia Arconovaldo Bonaccorsi, l'havia conegut molt a Palma. Fins i tot, li havia servit de secretari, una vegada que hi havia hagut una bomba al Fort de San Carles i a les dues de la nit em demanà que escrivís la informació dels fets. A Roma em va venir a veure i, en menys d'una hora, em va obtenir un carnet per poder viatjar amb una reducció del cinquanta per cents amb tots els tens d'Itàlia. Era un gran advocat criminalista de Milà, molt prestigiat, un home amb una gran influència prop d'en Mussolini. un condottiero .. El nostre  nomenament, en molts d'aspectes, era superior en autoritat a l'ambaixador del Quirinale, i per aquest motiu hi hagué enveges ...

Vaig tenir la sort de conèixer la Familia Real Espanyola i n'Alfons XIII va ser molt amable amb nosaltres, fins i tot ens va convidar a dinar de manera privada, no oficial. Als actes oficials, els Reis d'Espanya tenien designat un lloc especial, inferior, però, al que ocupàvem en Zayas i jo, lo qual cosa ens era molt desagradable, sobretot pel gran respecte que sempre havíem tengut a la Familia Real, especialment a n'Alfons XIII, Crec que jo vaig ser l'únic convidat mallorquí al bateig de don Juan Carlos actual Rei d'Espanya, i al còctel que va donar el Comte de Barcelona. Hi havia poca gent.

Repassam uns àlbums plens de fotografies on les paraules de don Xavier Sans tenen correpondència en les imatges. La tarda ha donat pas a la nit i hem buitdat una bona part de la botella de whisky. Pens que aquest mallorquí hauría d'escriure les seves memòries, perquè ell m'assegura que el que em conta no és més que una petita part del que podría dir. Després del tens tira-i-amolla telefònic amb alguns viejas guardias que, per por o per prudència, no han valgut parlar ¡, ha valgut molt la pena guanyar un grapat d'hores amb la present entrevista. El primer home declaradament de dretes que s'ha deixat entrevistar.

Dia que fou batiat l'actual rei Joan Carles a Roma. Podem veure el nostre entrevistat en el moment d'entrar el rei Alfons XIII

Sánchez Mazas . Complot contra Franco (Apòcrif)

Un día va venir una senyora italiana, per cert guapíssima, que em va dir que al Quarter General de Burgos li havien dit que jo podía salvar el seu home, en Rafael Sánchez Mazas, de l'afusellament. Estava detengut a Barcelona. La vaig enviar a Mallorca amb una carta amb doble sobre adreçat al meu germà. Poc després moria el Papa i venia a Roma una comissió amb les principals autoritats espanyoles, l'ambaixador al Vaticà, Yanguas Mesias, dona un sopar a l'ambaixada. Durant la festa, la meva dona en digué: Un senyor que deu ser andalús, perquè diu mentides, diu que quan el varen afusellar la seva camisa estava plena de forats·. En veure'l vaig dir: No pot ser, perquè le bales eren de fogueig. Així va saber que era jo el que l'havia salvat ... Tornant-se en Zayas a Burgos, em va cridar l'ambaixador d'Espanya al Quirinale que hi anàs immediatament, Quan vaig arribar estava reunit amb don Joan March, amb l'ordre de no molestar-lo per res. Vaig insistir i don Joan va sortir, dient-me: Xavier, te don deu minuts per despatxar amb l'ambaixador. Hi vaig  estar dues hores, i quan sortia, en March em va dir: Seràs el darrer mallorquí que em faci esperar. L'ambaixador tenia damunt la taula un telegrama xifrat, del Quarter General, en el qual se'm comminava a prendre una determinació en 36 hores. I que si no ho feia, m'havia de presentar a Sant Sebastià per a sotmetre'm a un consell de guerra sumaríssim. Jo no vaig acceptar l'ordre, perquè considerava que en tal cas la guerra d'Espanya podria córrer un gran perill, l'ambaixador, don Pedro García Conde, que era tan espanyol com jo, em digué simplement que el telegrama no anava per ell, sinó per mi. Després d'una discussió violentíssima, on vaig deduir que el telegrama era conseqüència d'una denúncia. Suposant-ne que sabia el nom del subjecte, vaig jugar fort, demanant els documents complementaris del telegrama en el cas de dir, jo, el nom del denunciant, Mai no ho sabràs, em deia l'ambaixador, fin que jo vaig donar el seu nom i llinatges. Déu l'hagi perdonat, perquè només era un esbojarrat i un bala perduda. Amb els documents a les mans, vaig demanar un pròrroga de 48 hores i, amb en Zayas que venia d'Espanya i amb el cònsol d'Espanya a Gènova, vàrem fer que la policia secreta italiana assaltàs una sèrie de cases genoveses on, a més d'objectes de valor i doblers, aparegué tota la documentació que provava que la denúncia era falsa. la imaginació d'aquest personatge, que no vull citar, havia inventat un complot contra en Franco, a niverll nacional i internacional, en el qual m'involucrava.