|
Bartomeu
Mestre i Sureda
LA DOBLE MORT D’ANTONI COLL
Antoni
Coll i Prohens va
donar nom a l’actual Carrera de San Jerónimo de Madrid des
del mes de novembre de 1936 fins a l’abril de 1939. Milità a
les joventuts d’Esquerra
Republicana al seu poble nadiu, Felanitx, fent costat a Pere
Oliver i Domenge, Ernest
Mestre, Miquel
Massutí i
tants d’altres republicans catalanistes felanitxers. Morí
metrallat per un tanc italià de la remesa que
March comprà
a Mussolini.
Ara els negacionistes espanyols qüestionen l’existència de
l’heroi mallorquí antifeixista de qui mai no sabran ni
pronunciar el llinatge. L’article, publicat avui a la
contracoberta del DIARI
DE BALEARS (http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-mort-equivoca-d-antoni-coll.html),
apunta la vexació que significa, malgrat la llei de Memòria
Històrica, veure una avinguda a Palma dedicada a l’sponsor
de Franco i patrocinador de la revolta, mentre a Felanitx
s’amaga el nom d’un lluitador antifeixista, mort de manera
heroica en defensa de la llibertat i de la legalitat.
A la foto, extreta del “Archivo Rojo”
(Fichero Fotográfico del Ministerio de Propaganda), es veu
el nom que tenia l’actual Carrera de San Jerónimo de Madrid
Possiblement el carrer més emblemàtic de La
Villa és
la Carrera de San Jerónimo, de la Puerta del Sol al Paseo
del Prado. Aquest tram, del novembre de 1936 a l’abril de
1939, portà el nom del felanitxer Antoni
Coll. Ara, un treball del
Departament d’Història de la Universitat de Valladolid n’ha
qüestionat l’existència i conclou que va ser un invent del
servei de propaganda de la República per mantenir la moral
durant la defensa de Madrid. El treball es titula La
historia de Antonio Col (sic)
i, per adobar la tesi negacionista, esmenta el fracàs de la
recerca del llinatge, el desconcert sobre la data de la mort
i la similitud dels fets atribuïts al protagonista amb
l’escena, habitual del cinema bèl·lic, del film Els
mariners de Kronstadt, exhibit a
Madrid i que explica la resistència de Kotlin (una illa més
petita que Cabrera al Bàltic), on uns soldats s’enfronten a
l’artilleria enemiga.
Qui era Antoni Coll? La primera referència
periodística és la de la seva mort en combat, metrallat des
d’un tanc italià, després d’haver-ne destruït quatre. El
diari ABC de
dia 9 de novembre de 1936 publica un article laudatori,
“Antonio Col (sic), héroe del pueblo”, que relata els fets.
El mateix dia, EL SOL (“Órgano de expresión de la Democracia
nacional”) narra l’heroica mort. L’endemà, a instància d’un
comunicat enèrgic i oficial del “Ministerio de Marina”, la
premsa desmenteix la mort. Tanmateix, dia 11 s’informa que
va morir el dia abans. La resta de publicacions informen que
la mort va ser dia 10 de novembre i, amb més o menys
detalls, coincideixen en el relat. A Cerro Blanco, al barri
d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs
italians comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras,
que morirà a l’acció, s’acosten imponents a les trinxeres
lleials a la República. És dia 6 de novembre. Els defensors
compten amb la Centúria 10 d’infanteria de marina de
Figueres, a la qual pertany Coll, i el Batalló de la FETE
(Federació de Treballadors de l’Ensenyança). Un jove
s’arrossega cap al tanc i, quan és a tir, llança una bomba
de mà a les cadenes. Dos dies després, dia 8 de novembre,
repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (cinc segons
algunes versions) fins que és metrallat. Després de mort,
altres soldats l’imiten amb èxit (Eleuterio
Cornero, Joaquim
Grau o Julio
Carrasco, el qual s’exilià i
arribà a representar França davant de l’OTAN).
La mort d’Antoni
Coll va
tenir una enorme i immediata repercussió. Tothom el volia
fer seu. El 12 de novembre, “Milicia
Popular” presentà l’acció per
afirmar que “los madrileños no son cobardes”. El Quinto
Regimiento creà
una companyia amb el seu nom. Es multiplicaren els romanços
sobre la seva gesta (“Escribió
en el Cerro Blanco,/ con sangre sobre la tierra,/ Coll,
mallorquín generoso,/ hechos dignos de epopeya“);
César Vallejo l’esmenta (“Contemplemos
a Coll, el paladín/ en cuyo asalto cartesiano/ tuvo un sudor
de nube el paso llano“). Dia 14 Trifón
Medrano, del Partit
Comunista, fa un elogi públic del soldat. Dia 15, Victorio
Macho, l’escultor de les
obres del Retiro, s’ofereix per aixecar un gran monument al
mallorquí. Dia 20 es penja a la Puerta de Alcalá un cartell
gegant d’homenatge i se li dedica el carrer del Congrés de
Diputats. Tot i que la brutalitat de la guerra apaivagà el
record del mariner, l’abril de 1938, amb motiu del Congreso
Nacional de la Solidaridad,
organitzat per Socorro
Rojo Internacional, s’editaren 19
segells dedicats a persones distingides en la lluita contra
el feixisme. Entre d’altres, al costat de Thäelman o García
Lorca, hi ha Antoni
Coll.
El 12 d’octubre de
1938, el Diario
del Ministerio de Defensa publica:
“Como
recompensa a la ejemplar y meritoria actuación del que fue
cabo de Infantería de Marina Antonio Col (sic), este
ministerio concede al citado cabo el ascenso a los empleos
de sargento y teniente con la antigüedad respectivamente
de 6 de septiembre de 1936 y 9 de noviembre del mismo año,
fechas en las que Col (sic) se distinguió como primer
antitanquista. Asimismo, se dispone que su nombre figure
en la cabeza de la escala de tenientes del expresado
cuerpo con la anotación de “Héroe de Usera“.
Evidentment, Antoni
Coll i Prohens va
existir. Nascut dia 1 d’abril de 1915 al carrer Cala
Figuera de Felanitx, milità a les Joventuts d’Esquerra
Republicana i, com la totalitat d’afiliats del seu poble,
era més proper a ERC que no a Izquierda
Republicana (en
un document de l’època diuen que és separatista). El
juliol de 1936 feia el servei obligatori i s’apuntà a les
milícies populars. Malgrat el renom assolit, ningú a
Mallorca no en va poder cantar les glòries. Les
hemeroteques romanen com a testimoni silent. L’ABC del
14 de novembre de 1936 destaca la fotografia del sergent Jaume
Roig, company i amic de
Coll, explicant la gesta d’aquell antifeixista que
s’enfrontà als carros blindats comprats a Mussolini per Joan
March. La víctima ja no té
carrer. La desmemòria incivil l’ha arraconat. El
franquisme, primer, i el postfranquisme d’ara, amb tanta o
més intensitat, ens han regat de sal la història. Al seu
poble, ni tan sols, ningú no en parla.
1
|
|