Nanda Ramon ha dit en roda de premsa que encara no sap què fer
amb el monument de la Feixina. Té un dilema: pot optar per
enderrocar-lo o per contextualitzar-lo; i que faci una cosa o
l’altra depèn, en bona part, de l’opinió dels seus assessors.
Doncs bé, convé que l’encertin, els assessors, perquè aquesta
decisió marcarà definitivament el pas de la senyora Ramon per
Cort. No hauria d’ésser així, però la polèmica s’ha orquestrat
tan malament des de la mateixa regidoria de Cultura que s’ha
convertit en una bomba de rellotgeria. Ho sento per Nanda, que
va acceptar fer part de la candidatura del Bloc il·lusionada
amb la possibilitat de treballar per Palma (cosa que ha fet, i
força bé) i no amb la d’anar a la guerra. Però els problemes
vénen quan vénen i cal acarar-los amb seny. La Feixina sols té
una sortida digna, l’enderrocament.
Tanmateix, la senyora
Ramon encara aposta per la contextualització, perquè
probablement pensa que, dels temes espinosos, si se’n parla
poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan
sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: “En
record d’una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a
adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los
a la mort física en benefici d’uns ideals d’inspiració
totalitària que implicaven la supressió de les llibertats
públiques”. I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la
regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé
afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el
monument al Baleares s’ha d’enderrocar. Molts de columnistes
han aportat infinitat de motius, perquè l’Ajuntament el faci
desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de
la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de
civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s’ha
parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals.
I cal fer-ho. Si tant voleu per deixar sense arguments de
caire sentimental a Cort en la seva resistència numantina de
la Feixina. Ja sabeu: els al·lots s’havien embarcat en el
Baleares per jugar a fer de soldats i, en definitiva, no
deixaven d’ésser al·lots. Cap referència, per tant, al fet que
tots els tractats internacionals en defensa dels drets humans
condemnen els governs que permeten que els menors vagin a la
guerra. Però anem per feina. L’historiador Jeroni Fullana, a
Los Flechas Navales de Baleares (Lleonard Muntaner,
2005), els desmunta tots. Els arguments que pretenen endolcir
la cosa, ja m’enteneu. I probablement ho fa sense
pretendre-ho, cosa que confereix més importància a la seva
aportació. Els Fletxes s’allistaven a partir dels catorze
anys, una bestiesa. I eren ensinistrats en les feines
marineres, “sin mermar en nada el ideario de Falange que dio
origen a la escuela”. Això explica que entre els benefactors
de l’escola esmentada –instal·lada en el vaixell Unión–
figuressin Alfonso de Zayas i Martí Pou, dos personatges força
significatius de la dreta mallorquina més sinistra. Zayas ha
d’ésser considerat un dels dissenyadors de la repressió que va
suposar més de mil morts.
Pou va ésser un criminal, un
pinxo. Imaginem, fredament, la instrucció que reberen aquests
al·lots, els Fletxes, tant els que moriren a bord del Baleares
com els que aconseguiren sobreviure, per a satisfer les
exigències ideològiques de Zayas o de Pou. No ho dubti,
senyora Ramon, els ensenyaven la cara més fosca de la vida.
L’himne que els identificava diu bestieses d’aquest gruix:
“Orgulloso a la Marina/ mi vida tengo que dar”. Heus ací una
apologia de la mort, repetida una i altra vegada de manera
banal en infinitat de cançons. En aquestes altres estrofes hi
és tot: “Arriba nuestro Caudillo./ Arriba nuestra bandera/ que
es la bandera de Cristo”. És a dir: pàtria, Don Francisco,
l’Església… Uf! I els receptors, infants de 14 a 16 anys.
Veritat que ho troba vergonyós, senyora Ramon? Tanmateix, allò
del llibre de Fullana que causa més impacte en el lector és la
transcripció de la carta que, amb data del 14 de març de 1938,
adreçaren Pere Roca i Mateu Matas al responsable de l’Escola
de Fletxes Navals.
Ambdós havien perdut un infant en el
Baleares, i li diuen: “… lo que sentimos en el alma no es la
pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino
el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos
del Bien”. Senyora Ramon, recorda que li he parlat d’una
societat malalta…? Amb aquesta cita en té una prova
definitiva. El monument de la Feixina fa empegueir, fins i
tot, a una dreta amb seny. Allò que passa, i possiblement
compartirà el matís, és que ja no sabem on s’amaga aquesta
dreta ni si existeix o ha existit realment.
Llorenç Capellà. Escriptor.