La Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) fou un partit polític català del Principat, fundat a Barcelona el 24 d’abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d’Esquerra Catalana, mantenien ja des d’un any abans una estreta aliança electoral. En fou president Josep Maria Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert Bastardas i Sampere, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern i Fàbregas, Joaquim Lluhí, els germans Zulueta, etc.

Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d’altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia per òrgans de premsa El Poble Català, el setmanari La Forja (1910-1912) i, en alguns períodes, La Publicidad. Obtingué un èxit considerable a les eleccions legislatives del 1910, i l'any següent ingressà a la Conjunción Republicano-Socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana -Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís Companys- se separaven de la UFNR (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga Regionalista, empenyien el partit a cercar una aliança d’esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu inevitable la coalició, formalitzada en el Pacte de Sant Gervasi. Les catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit -presidit ara per Pere Coromines- greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals, però la desfeta a les eleccions legislatives de l'abril del 1916 en provocà la descomposició.

Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català