La República a Mallorca

Joan Pons i Marquès

 

Eibar, Barcelona, Saragossa, Palma …, ningú no podrà dir que anéssim darers en el fet de proclamar el nou estat de coses. I això que aquí les eleccions municipals no donaren al front únic antimonàrquic un triomf tan gran com el que arreu d’Espanya, en ben guanyada victòria, determinà el canvi de règim. Dels vint-i-set candidats –setze republicans, set socialistes, quatre reformistas-, en resultaren elegits nou: cinc republicans i quatre socialistes. El nou Ajuntament, en conjunt, hauria quedat així: vint-i-tres liberals, quatre conservadors (total vint-i-set marquistes), més nou antimonàrquics i cinc del grup autonomista-regionalista.

 

Aquest resultat, amb tot, no representa prou bé la proporció dels vots, que es distribueixen així: 4.822 vots liberals; 4.153 antimonàrquics; 3.109 autonomistes-regionalistes i 1.939 conservadors. Amb els vots que tingueren, als antimonàrquics els corresponien uns dinou llocs. I una altra cosa a notar és que sumats els vots antimonàrquics amb els autonomistes-regionalistes, que si no anaven units, amb tot era i és patent llur antimarquisme, superen de 1.501 vots els de la coalició conservadora-liberal, que formava les hosts del gran cacicat marquista.

 

El resultat, però, fou el que fou quant a nombre de regidors trets. Quant a força difusa d’opinió es veié aviat el que era el dimats, dia 14, que des de mitjan matí començà a bullir d’animació la Plaça de Cort, plena de gent fent rotllos i comentant animadamente els primers rumors escampats per la ràdio. Es començava a respirar l’airet de república que aviat s’havia d’imposar. Cap a migdia i a la una, l’animació anava creixent. Es deia que d’un moment a l’altre pujarien a les Cases de la Ciutat a posar la bandera. Jo recordava un dístic que un antic company de batxiller solia murmurar inevitablemente per desentonat que caigués:

 

Si no és avui serà demà

Que la República vindrà.

 

Aquell dimarts, dia 14, semblava clar que la cosa era arribada. Entre tres i quatre de la tarda, tothom en tingué la certesa. La gernació que omplia la plaça de Cort, aclarida a l’hora de dinar i refeta aviat, més espessa que no abans, veié com de la llibreria del ciutadà Roig, fogar impenitent de tertúlies protestatàries en aquests darrers anys, eren trets uns paquets que a l’instant foren banderes vermelles, grogues i morades, voleiant al sol en el balcó de l’Ajuntament i de la Diputació, entre el picar de mans i l’entusiasme dels exaltats i la sorpresa curiositat dels mirons.

 

Els qui havien dut a cap la gesta eren els més coneguts representants del republicanisme mallorquí, que arengaven la multitud amb vibrants parlaments, i imposaven des del primer moment els seny i el respecte a l’ordre, que fou característica general del moviment i que li valgué de tot d’una l’admiració de tothom. Amb gran satisfacció vérem hissar també des del primer moment gairebé, al costat de la nova bandera, la nostra bella ensenya de les barres i el castell. I fou un instant solemnement espectacular, quan el ciutadà Francesc Villalonga i Escalades, el vell federal, encès per l’emoció, en acabar el seu discurs des de la balconada central de la Sala, féu tocar a Somatent la campana municipal d’En Figuera, que ja havia fet el mateix paper llavors de la proclamación de la primera República espanyola …

 

Des d’aquests moments les coses es precipitaren. Una vegada apoderats de les posicions amb una presa de possessió pacífica de fet, que ningú no els disputà, i erigits en un tancar i obrir d’ulls en Batlle de la Ciutat el ciutadà Bisbal i en president de la Diputació el ciutadà Julià, corregué la multitud cap al Govern Civil, on el ciutadà Antoni Pou s’erigia en primer governador republicà davant la passiva resistència del darrer governador de la Monarquia. Era mitja tarda. La ràdio havia dit ja cosa del passat a Barcelona; circulaven noves anònimes que ningú no pretenia de controlar, sobre l’abdicació del rei i la seva sortida de Madrid, i la multitud corria la ciutat –tothom era al carrer-, amb música i visques. Amb tot això, cap a les nou de la nit, les autoritats antigues encara deliberaven què farien, sense noves oficials d’enlloc. A la nit encara el governador antic tornà al Govern Civil i no volgué resignar, sinó en el president de l’Audiència. Això ja havia estat dit pel nou estadant republicà del Ministeri de la Governació …

 

Tot plegat ens havíem avançat d’unes quantes belles hores a Madrid. A la matinada del dimecres, dia 15, tornava a ésser governador el mallorquín ciutadà Pou, i es confirmaven en els seus llocs els qui figuraren des del primer moment a l’Ajuntament i a la Diputació. Com que a les eleccions municipals no hi havia majoria republicana, a l’acte de l’escrutini, el dijous, es presentà una protesta de caràcter general –per a la qual sobraven indicis, motius i qualque cosa més, però potser no proves-, sobre coaccions i compra de vots en les quals el partit liberal féu tot quant sabé. Ara la cosa és a l’Audiència, i es diu si es repetiran les eleccions. Arreu de l’illa es van republicanitzant els municipis. Els partits polítics mallorquins caldrà que surtin aviat de l’espectativa. Els autonomistes i regionalistes s’han adherit ja, els primers, al nou règim. Cal fer constar que estaven ben preparats per a fer-ho, perquè en constituir-se ni mai no havien fet qüestió essencial de la forma de govern, i pretenen ara amb fundada esperança d’aglutinar al seu entorn les forces republicanes de dreta; si les dretes locals no s’entesten en atavismes que poden ésser suïcides. Els conservadors, per la seva banda, després d’ésser xiulats pels liberals en ares del marquisme, s’han dissolt políticamente i mantenen sols el seu casinet, com a tal casinet de senyors. Els liberals no han dit encara una paraula. Diu si esperen ordres del senyor … En la ment de tothom està que per aquest cantó poden passar moltes coses: totes fora d’una, i aquesta una és que perduri dins la República, i en la forma que actuava dins el règim passat, el gran cacicat liberal –liberal per dir-li alguna cosa, que no era més que personal-, que dominava tota l’illa. Pensar que la República no ens ha d’ajudar a una millora en aquest sentit fóra tenir-la en ben poca cosa.

 

I encara en un altre sentit el moment i el canvi poden ésser decisius per a Mallorca. Ens referim al destí futur de la seva pròpia i autèntica personalitat, encarnada més que res per la nostra llengua. És cert que ni la cultura política de la nostra terra ni l’estat d’opinió general no són gaire conhortadors. Amb tot, l’amor, cada dia renovat i refermat al nostre pur parlar catalanesc, ens vol obrir el pit a l’esperança.

 

Mallorca, 23 d’abril de 1931

Joan Pons i Marquès

Revista de Catalunya, Barcelona, maig 1931