CAMPOS / De quan la vara estava corcada ...

Memoria Civil, núm. 52, Baleares, 28 diciembre 1986

Damià Quetglas

La repressió, a Campos, se’n va dur 13 homes. Per aquelles hores, al poble hi havia una dotzena de capellans. I el rector, moceen Pere Antoni Matheu, els olvida al seu recordatorio de unos caídos publicat l’any 1947. Devia dubtar si hi havia d’incloure en Joan Ballester, que encara restava amagat per la contrada –concretament a la païssa de caseva- per a no fallar el balanç. Ben mirat els comptes ja s’havien passat. Hi havia vençuts, però no es sabia massa bé qui havia guanyat.

Campos era un poble de 7.000 habitants, quasi bé tots de petites famílies pageses amb propietats que els permetien viure amb cerda baldor. Això sí: hi havia senyors a qui es deia tenga i no eren homes de carrera: en Cosmet, n’Alou, en Tem, en Ginard … Cada un podia tenir quatre o cinc homes de cap a cap d’any a fer feina per ell. La cosa s’envalentonà quan el 17 de febrer de 1936, rera la victòria del Front Popular, el mateix dilluns d’eleccions, els van dir que vos donin feina ses esquerres.

Guillem Mas, batle de la gestora republicana de 1936

Precedents d’una coentor

Aquests senyors van triar a Juan de’s Molí com a batle per a presidir una gestora que s’havia d’anomenar, rera l’escugulada que suposà la instauración de la República. El mateix governador Carreres l’anomenà president de la gestora municipal que propiciàs la repetición de les eleccions el 30 de maig, per les seves manifestes tendències republicanes. Llavors ja s’havien organitzat les dretes i elegiren batle a Cosme Prohens Eixorc. Les esquerres ni acabaren d’organitzar-se. Només alguns jornalers i petits propietaris es reunien sovint damunt el café de ca’n Pineta, on tenien la seu de la Unión Obrera. Pesaven molt els comentaris de carrer en torn de la llei de Reforma Agrària i les cremades de convents. Els de sempre havien tengut prou eines per desfer tota possible oposición. Només a partir de 1934, el més joves començaren a organitzar-se a les Joventuts Socialistes i el mateix Partit Comunista.

Del Partit Comunista al foc de l’Església

Els joves Mateu Obrador, Guillem Mas Moll i Colau Cos, en vistes que els homes que representaven l’esquerra i es manifestaven republicans, no mostraven oposición, s’afiliaren al Partit Comunista, on militava un company campaner resident a Ciutat. Començaren a moure’s. Per les fires de l’any 35, foren multats per mollar bombotes a les autoritats. El judici verbal al qual foren sotmesos els va absoldre i obligà a l’Ajuntament a fer-se càrrec de les despeses. Centraven tota la seva activitat al café de ca’n Cos, on es celebraven vetllades de boxa, animades pels boxadors locals Pep Ballester, Tomeu Sec, Pere Carboner, en Medoixa …, que arribaren a aconseguir el campionat de Balears. Veient l’activitat que realitzaven els joves els més grans organitzaren Esquerra Republicana. I la Unió Obrera va emprendre una activitat més forta i assentada, llevant dels llocs directius a tots aquells que intentaven immovilitzar el sindicat. Així arribaren les eleccions de febrer i van obtenir un bon grapat de vots. No guanyaren, però el governador nombrà una gestora de tendència republicana, presidida per Guillem Mas, membre d’Esquerra Republicana.

Quan aquest ajuntament va prendre possessiòria, un dels seus membres, Tomàs Bujosa, prenint la vara exclamà: Si aquesta vara està corcada, l’hem de fer nova. Diuren que aquestes paraules li van costar la vida. Però els adversaris no van voler entendre tot el contingut del missatge, perquè el nou ajuntament propicià la construcción de l’escola graduadaa partir de l’organització dels propis picapedrers locals a les ordres d’un mestre de Manacor.

Però a tot l’ambient es respirava un tensió. La manifestación que es feu el primer de maig va ser protestada, sobretot, per la gent d’Acció Catòlica, que dirigia en Blanquet i Miquel Mir.

Abans, dins el mes de març, havia estat espanyada la creu de la carretera de Llucmajor i l’escolà havia trobat foc dins l’esglèsia. Evidentment es culpabilitzava d’aquests actes a la gent del Front Popular que rebutjaven l’autoria i acusaven als joves de dreta de provocación amb aquests actes. L’escolà deia saber qui era. Una nit jugant a truc i després d’empinar el colçe, l’escolà donà alguns noms. La Gestora i les diverses entitats d’esquerres havien constituit un comité d’enllaç. Nombraren un grapat de joves per a vigilar els sospitosos. A les foranes del poble van esser descoberts alguns joves de dreta en una reunió clandestina. I alguns d’ells foren posteriormente detinguts, entre els quals s’hi contava el cap d’Acció Catòlica i dos dels fundadors del Partit Comunista a Campos. Allò del foc no s’ha arribar a aclarar. Es creuaren les amenaçes i els anònims, quan la ràdio donà la notícia de l’alçament. Quan en Blanquet estava a la presó de Campos, ja es passetjaven amb garrots els joves de dreta. Ara els garrots esdevenien pistoles.

Inauguració de l’Escola

El diumenge 19 de juliol, a la nit, ha hi havia sarau al café Sa Torre. Sortien i entrava gent amb revolvers. Provocaven els més destacats membres d’esquerra. Però el dilluns, tothom feia el nedar de cà, per Campos. El divendres, a la fi, el batle Guillem Mas es decidí posar-se en contacte amb el Governador, que el destituí per teléfon. Ni la Guàrdia Civil havia mogut un dit encara. Les noves eren confuses i el Comité d’enllaç, aquella nit es reuní per parlar de fer entregar totes les escopetes. Van sentir soroll. Sortiren al carrer. Pels Quatre Cantons es veié arribar un camió carregat d’homes armats. Un barver que prenia la fresca davant caseva fou increpat amb un Arriba España. Un campanenc que anava amb el camió baixà i li foté culotada, que el tirà de la cadira. Els del Comitè d’enllaç es van escampar. El camió arribà a la plaça i els falangistes van prendre l’Ajuntament.

Falange posà quarter al carrer Major i començaren a fer comparèixer gent. Els advertien que els homes amb camisa blava o bracelet eren més que la mateixa Guàrdia Civil. Les milícies d’Acció Popular posaren quarter a l’escola nova, quedant així inaugurada, mentre s’organitzaven les guàrdies a la costa, amb tot un seguit de milicians locals.

Amb el desembarcament, les provocacions esdevingueren detencions i assassinats anònims. L’escola Gran esdevingué, llavors, presó. Va arribar a haver-hi més de 40 campaners. Ja se’n havien duit més de mitja dotzena al Jaume I, quan Rossi feu una al·locució a una balconada ben davant de la presó-escola. Fusilatti! havia cridat l’Italià i els campaners ho feren de vera. En Racó, a l’ingressar a ca’n Mir, no volgué comunicar al pare de’n Tomeu Catoi, que li havien destruit la ferreria, ni que hagués vist el fill Fermat al recreo de l’escola, a punt de esser transportat juntamente amb altres tres Déu sap on.

Morts a mans d’assassins anonims

Joan Mas Abrines havia dit que tenia una pistola, quan els enfrontaments eren habituals als carrers de Campos. L’havien cridat a files. Un dia, de permís a Campos, algú recordà aquelles paraules. No les hi pogué tornar a fer beure, com a altres amb purgues d’oli de rici els feien desdir del que abans havien dit. En Joan fou processat per la seva condició de militar. Més tard fou afusellat a Illetes. Fou l’únic processat dels 13 morts a Campos. Jaume Bestard, president de la secció Camperola de la Unió Obrera havia desaparescut per les carreteres els primers dies, així com Tomàs Bujosa, el jovenet Jordi Amengual i Miquel Mascaró.

Rebuda dels caps provincials de Falange al mes d'abril de 1937

En Bartomeu Ballester Catoi, Joan Vidal Sansó Pagafocs, Vicenç Valls, moriren al cementiri de Montuiri, després de buidar l’escola. En Benet  s’osser, havia estat deixat estès a una cuneta prop de Ciutat. Però no era mort, com es pensaren. Tornà cap a Campos. S’amagà dins una pleta, on li duien menjar els seus familiars. Va esser delatat i caçat mentre dormia. En Miquel Moll Mas, el més destacat esquerrà de Campos, va esser dels que s’amagaren. Havia rebut anònims pels escrits anticlericals que publicava al Foc-i-Fum. També fou delatat. L’agafaren i el dugueren a matar a un pou de Son Verí, dins el terme de Llucmajor. Quasi se’n portà l’assassí amb ells fins al cul del pou. També desapareixeren en Llorenç Alcover Mascaró, en Damià Alou Ginard, en Vicenç Coves Valls, en Jaume Mas Antich –que residia a Artà- i Jaume Mas Garcies, resident a Felanitx.

De l’impecalbe i sorda persecución es van salvar aquells que van ser ingressats a la presó com el batle, Guillem Mas, o el jove Mateu Obrador. També en Joan Ballester. Feia de Fuster. Havia estudiat als teatins. Ere membre de la gestora pel Parti Comunista. L’aixecament militar el va agafar a Porreres, on festejava. Una temporada l’amagà l’al·lota, fins que es traslladà a un hort de la seva familia. S’amagava dins una mina del pou. Van estar ben prop d’agafar-lo. Després es traslladà al seu domicili del poble, on un amic l’hi havia construit un amagatall a la païssa. Així com s’anà distendint la persecució, es tornà traslladar a l’hort, d’on sortia algun cop a fer voltes amb bicicleta. No s’afaità més fins que els companys li prepararen la fuga cap Alger, al cap de 12 anys després d’amagar-se. El traslladaren al Molinar des d’on partí a la liberalització, que li amagava una mort prematura a causa del tifus.

Una guerra que s’allarga molt

La vida a Campos s’anà normalitzant en funció de les directrius del nou estat. Falange va mantenir vives els costums de desfilades diumengeres molt de temps. Anaven els falangistes de Campos a desfilar a Ciutat. Però tornaren aviat els joves dels fronts de batalla i de les presons.

En Mateu Obrador, dirigent comunista, quan tornà del caramull de camps de concentración, on s’havia guanyat multitud de càstics per deseobedient es compra vestimenta nova i es posà corbata. Es passetjava com si fos tot un senyor. Això no cargué bé als que manaven. I el tornaren empersonar. L’acusaren d’haver tombat una creu de terme abans del moviment. Així i tot , no va perdre la por, fins que un dia a l’Ajuntament, el municipal li donà una passada de verga de bou, i la seva protesta davant el jutge no fou escoltada. Llavors volgué partir a fer feina a Llucmajor, on n’havia trobada. Era només l’any 41. Va comprendre que el tenien a Campos per guardar-lo millor. S’havien errat, la vara no estava corcada.