Miquela Rovira, esposa d'Emili Darder

Memòria Civil, núm. 52, Baleares, 28 diciembre 1986

Llorenç Capellà

- Per què vostè considera que assassinaren Emili Darder, veritat, donya Miquela?

- Sí, i mai no m'he aturat de dir-ho: l'assassinaren. Quan  ell va assabentar-se que entrava en capella, va aferrar-se pel coll a un dels infermers que el cuidaven i li va dir, amb desesper: "fes-los saber a la meva dona i a la meva filla que sempre les he estimades molt i que som un home innocent". Foren les seves darreres paraules perquè, tot just haver-les pronunciades, va desplomar-se i no tornà a recuperar plenament la consciència. I em quedaren gravades en el cor, comprèn? Era innocent. Mataren a un innocent.

- Em digui, el va sorprendre el fet que el condemnassin a mort?

- Sí, i tant! Tot i que es trobava molt deprimit. Estava malalt. Patía del cor i tenia problemes en un pulmó. D'altra banda, ens havien incautat els béns i sabia que nosaltres vivíem pràcticament a càrrec de la familia.

- M'ha dit que estava deprimit ...

- D'acord, ara havia perdut el fil. Sí, estava deprimit. Al marge d'aquestes raons que ja li he exposat, els seus carcellers l'humiliaven. Quan era empresonat al castell de Bellver, l'obligaven a netejar les moixines.

- Fins quan estigué en el castell?

- Fins el desembre del trenta-sis. A la primeria del mes el traslladaren a l'hospital, juntament amb Alexandre Jaume. Jo vaig procurar que millorassin les seves condicions de vida.

- Com? Per ventura vostè tenia bo amb el dimoni?

- Que més hauria volgut ...! No tenia bo en ningú, però subornabava els carcellers. Als guàrdies de seguretat, als policies secretes. De tant en tant els donava un duro i fins i tot el cuiner procurava aviciar-lo amb el menjar.

- Va poder veure'l sovint?

- Dues vegades, únicament. S'imagina? El dissabte de Nadal i el dia abans d'afusellar-lo.

- Que va esser el vint-i-tres de febrer.

- Exactament. A les primeres hores de l'horabaixa va venir a ca meva l'esposa d'Alexandre Jaume, absolutament decebuda. "Miquela - em va dir - m'han donat permís per veure ara mateix el meu home. Això vol dir que demà el maten". Jo la vaig tranquil·litzar. No m'ho volia creure, però prop de les quatre m'avisaren a mi.

- I s'ho va creure?

- M'ho vaig creure. L'anàvem a veure la senyora àvia, la meva filla i jo. Mai no he oblidat la seva cara de sorpresa. "Hi ha males noticies?. em va demanar i no sé d'on vaig treure les forces per fingir.

- Vol dir que no va sospitar res?

- Res. Res en absolut, i això que la filla i jo l'omplirem de besades. Estiguérem amb ell unes hores i ens acomiadàrem amb absoluta naturalitat- "Adeu, Emili - li vaig dir - tornaré tot d'una que pugui".

- I ja no tornà, veritat?

- Sí, ja ho crec ...! Vaig refer l'escala de l'hospital tres vegades per tal de dur-me'n clavada la seva imatge a les retines. Al veure'l dret, davant mi, no podia fer-me a la idea que el cap d'unes hores seria mort.

- No hi havia cap passa a fer? Cap gestió que els permetés aferrar-se a l'esperança?

- Cap ni una. Havia parlat amb l'esposa de Goded, amb el general Benjumea. El meu pare, que era molt catòlic, apel·là al bisbe Miralles en va ... Què més vol que li digui?

- Que em concreti quina va esser l'actitud del bisbe. Quan diu "en va", vol significar que els seus esforços foren inútils o que el senyor bisbe no va voler embrutar-se les mans?

- Vostè mateix pot jutjar la seva actitud. Va enviar-me una carta que encara conserv, i que acaba dient: "mucho celebraré que el resultado de la causa, me permita armonizar los sentimientos de buen cristiano con los deberes que impone el cargo, buscando algún motivo en que pueda fundamentar una proposición de indulto". Què li sembla ...?

-  I què vol que li digui ...?

- Jo li ho diré: la nit de l'afusellament, mon pare va omplir la saleta d'estar d'imatges religioses i d'espelmes enceses. Esperava el miracle. O bé ablanir l'ànima del bisbe. Quan Emilia, la meva filla, va assabentar-se que s'havia acomplit la sentència, va tirar a terra, d'una manotada, imatges i espelmes.

- I com si ho vegi, el padrí li va tocar les anques.

- Ben alerta va estar-hi, podre home. Fins i tot estic per dir que compartia la ràvia de la nina. Els infants foren les grans víctimes de la guerra. Anímicament, Emilia quedà molt afectada per la mort del seu pare. Tot veient-la, sols pensava en una filla de Llorenç Roses, na Maria Eugènia, que moría de pena, al poc temps d'haver afusellat son pare.

- Com és això?

- Tal com li he dit. Ignor quina malaltia li trobaren els metges, però d'ençà de la mort de son pare, no feia més que repetir: "me'n vull anar al Cel, el papà em crida". Únicament hi hagué un mes entre la mort d'un i de l'altra.

- Vostè era família de Llorenç Roses?

- Cunyada. Era cunyada

 - I em digui, per què el mataren?

- Supòs que el degueren acusar d'esquerrà, no sé. En canvi sí que sé el motiu pel qual el detingueren. Era molt afeccionat a la caça o, en el transcurs d'un dinar de caçadors, no se li va ocórrer altra cosa més que dir que no comprenia les raons per les quals n'Emili estava empresonat. L'endemà o el mateix vespre. eñ detingueren.

- I el condemnaren i l'afusellaren.

- L'assassinaren. També l'assassinaren.

- Retrobem, si vol, el fil de la conversa, donya Miquela. Quan vostè va abandonar l'hospital, després d'acomiadar-se del seu espòs, que va fer?

- Me'n vaig anar a ca la meva germana, Dolors. La familia ja n'estava assabentada.

- Retrobem, si vol, el fil de la conversa, donya Miquela. Quan vostè va abandonar l'hospital, després d'acomiadar-se del seu espòs, que va fer?

- Me'n vaig anar a ca la meva germana, Dolors. La familia ja n'estava assabentada.

- Descomptant el batle, tothom ho sabia.

- Així és. Segons em contaren, tot d'una que el deixàrem sol, li serviren el sopar, com cada vespre, i permeteren que se n'anàs a jeure. Després, cap a la mitja nit, el despertaren per fer-li saber que l'havien de traslladar a la pressó per posar-lo en capella.

- Va passar la darrera nit, sol?

- La família no em deixà anar a la pressó o, d'altra banda, ja era mig mort. Havíem d'encarregar el baül i el seu germà, en Gabriel Darder, va pegar-li un cop d'ull des de la porta de la cel·la per tal de fer-se una idea de les seves mides. Estava allargat, mig inconscient. Fins i tot, per donar-li la comunió, li hagueren d'obrir la boca amb una cullera.

- Sap que tot això que em conta fa feredat?

- I tant que ho sé ...! Com si jo no l'hagués experimentada, aquesta feredat ...! Aquella nit, del vint-i-tres al vint-i-quatre de febrer, no sé què vaig fer. Record, únicament, el rellotge de paret de la germana que donava les hores. L'hauria destrossat. Em cregui, l'hauria destrossat.

- Fins quina hora va sentir-lo tocar?

- No ho sé exactament, però des del pis de na Dolors, que estava situat a la Plaça d'Espanya, vaig veure com el treien de la presó per endur-se'l a matar. Hi havia un cotxe aparcat davant la presó i primer hi va entrar Alexandre Jaume. Després vaig veure com treien, gairebé arrossegant-lo, n'Emili, i l'empengueren sobre el seient posterior. Quedà mig ajagut. Al cap d'una estona vaig sentir els trets provinents del cementiri. Els materen un darrera l'altre.

- Això li ho digueren, supòs?

- Sí, com em digueren que a n'Emili l'assegueren damunt una pedra, perquè no s'aguantava. I, tot just l'apuntaren, va tombar el cap a un costat. L'aixecaren i li clavaren un tret al front.

- ...

- També em digueren que hi havia molta gent, aplaudint.

- M'espanta la seva serenitat, donya Miquela.

- No en tenia tanta aquell dia, però la necessitat de sobreviure, just que fos per guardar la memòria del meu home, m'enfortí el caràcter. De cop i volta vaig adonar-me que, a Mallorca, únicament teníem enemics, que gaudien de veure'm vençuda, humiliada. Em prohibiren dur dol. Anava pel Born, vestida amb un abric negre i una dona pretengué llevar-me'l. "Per què du dol, vostè?", m'escopia, cridanera, "per què du dol vostè?

- La molestaren, per tant.

- Les autoritats, no. Es conformaven amb la vida de n'Emili. En canvi, pel carrer, m'insultaven. Sobretot les dones. Les antigues companyes de col·legi, sobretot.

- Em digui, tenia por?

- Molta. Tots els meus familiars com són ara els Roses, els Marquès, els Rovira, havien patit les conseqüències de la repressió i els meus mateixos germans no veien gens ni mica clar el meu futur. Sortosament, un d'ells, en Pep, era metge i tractava un dels caps de la policia, que patía càncer. Un dia li va demanar que li devia i li va respondre que res, sempre i quan aconseguís un passaport per a na Emília i per a mi. Abandonàrem Palma el vint-i-tres de març del trenta-set.

- Començava l'exili. Quins diners se'n duien a la butxaca?

- Poca cosa. Ens ajudà molt mon pare i, una vegada instal·lades a Marsella, en Bernat Jofre. Estiguérem a París. I a Niça.

- En Bernat Jofre vivia a Niça, veritat?

- Sí. Hi arribàrema entrada d'horabaixa i en Jofre ens dugué a sopar i a passar la vetlada al café Mirador, que era el lloc de trobada de tots els espanyols d'esquerres. Allí vaig conèixer el qui després seria el meu gendre.

- Home d'esquerres, supòs?

- Era el director de la publicació "República". Allí tothom era d'esquerres, llevat de na Raquel Meller, que també hi era, i que va descobrir-se que feia espionatge per compte dels feixistes.

- Malgrat tot, França els degué semplar un paradís.

- En comparança amb Mallorca, ja pot imaginar-s'ho. Però ens fuetejava la pena i havíem de viure en l'estretor. Acabàrem per no poder pagar l'hotel i en Bernat Jofre ens aconseguí una cabina en una vaixell, ·"El Turia", que des del començament de la guerra estava atracat al port de Niça. I així visquérem, rodolant.

- L'exili no és cap panacea, veritat?

- Es clar que no ho és, però quin altre remei teníem més que el d'exilar-nos, la meva filla i jo? L'exili sempre serà una aventura iniciada a contracor. I això que nosaltres dues trobàrem a França els amics que havíem perdut a Mallorca. Un venedor de verdures, republicà ell, anomenat Gabriel Cantallops, en recollí a ca seva. Després convisquerem amb l'esposa del diputat Leandro Pérez Uría. De fet no ens estabilitzàrem fins que ens traslladàrem a Caracas.

- I per què triaren Caracas? Sudamèrica no cap dins un mocador.

- Perquè jo hi tenia un germà, en Félix. Així i tot, si no hagués estar per l'ajut econòmic de l'ambaixador espanyol, Osorio i Gallardo, no hauríem arribat a embarcar-nos. Ell ens vestí i ens pagà els bitllets.

- Era connsciente, vostè, que traslladant-se a Caracas, s'allunyava una mica més de la seva terra?

- I dels indrets que tant podien evocar-me el meu home. Mallorca i ell es fonien en un sol record. Però havíem de viure i, a Europa, començava a bullir la guerra. Ens anàrem.

- Per quin temps?

- Estiguérem allí deu anys. Traguérem cap com poguérem. Jo treballava a uns grans magatzems i n'Emilia es va casar i va tenir quatre fills. Malgrat tot ...

- Malgrat tot, què ...?

- Enyoràvem Mallorca. N'Emilia estava seca com un canyís, i un metge, fixi's quin nom, anomenat Bahamonde, li va dir que s'esllanguia d'enyorança. En realitat, no volíem que ens digués altra cosa.

- Vol dir que ja tenien les maletes fetes?

- A punt de tancar. Vinguérem el maig del quaranta-set i ja, d'una manera definitiva, tres anys més tard, el cinquanta.

- He de pensar que ja havien oblidat la por, veritat?

- No. La por sempre l'hem duita a damunt. Tornàrem amb por, però ja li ho he dit, podia més l'enyorança que la por. Aquell matí de maig de la nostra arribada, pujàrem amb barnús a la coberta del vaixell per tal de veure la badia. No pot imaginar-se l'emoció que s'esperimentà quan, al cap de tants d'anys, et retrobes amb la ciutat que tant has estimat.

- Però també l'odià, o no ...?

- Mai no he odiat Palma. N'Emili estimava Palma i jo també l'he estimada.

- Em sembla molt bé el que diu, donya Miquela. Això no obstant, a l'any cinquanta, n'Emili Darder era un oblidat, una marginat de la nostra història.

- Però no podien pretendre que també l'oblidàs jo. Aquell dia de la nostra arribada, cobrírem la llosa de la seva tomba amb clavells vermells. I jo vaig escampar-li els pètals secs d'una rosa que havia guardat del ram de núvia de n'Emilia. Era un acte simbòlic, comprèn.

- A mitges. Unicament ho comprenc a mitges.

- Volia significar que malgrat totes les desgràcies, la vida mai no s'acaba. Sempre continua. Jo tornava a Mallorca amb els néts. I em cregui, eren ells la meva esperança.