Nascut en una família pagesa amb arrels nobiliàries, va ser el segon germà de vuit. Després d'acabar el batxillerat ben jove, es traslladà a Barcelona, hi estudià dret a la Universitat. Ja atret per la política, l'any 1900 fundà a la universitat l'Associació Escolar Republicana i és militant de la Unió Republicana. Companys està influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració Borbònica i optà per la participació en la vida política del país. Després dels Fets del ¡Cu-Cut!, participà en la creació de Solidaritat Catalana i, quan aquesta es disgregà, Companys s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana, arribant a ser president de la secció política en 1910. Paral·lelament a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes, col·laborà amb diaris republicans com La Aurora i anys més tard a La Barricada. Entra a formar part del partit reformista de Melquiades Álvarez i escriu en l'òrgan del partit, La Publicidad, amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas.

Primers càrrecs polítics

Perd les eleccions municipals del 1913, es produeix la crisi del reformisme i Companys deixa  La Publicidad.

Després d'una breu militància al Bloc Republicà Autonomista, constituí junt amb conjuntament amb Francesc Layret i Marcel·lí Domingo i Mestres el Partit Republicà Català, l'abril del 1917.

Col·laborà en la publicació La Lucha, òrgan del nou partit en representació del qual fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

Treballa per una intervenció positiva del Govern als conflictes d'obrers, i és detingut el novembre del 1920 juntament amb d’altres sindicalistes com Salvador Seguí i Martí Barrera fins a un total de trenta-sis persones; deportat Companys al castell de la Mola (Maó) i quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat aquest fou assassinat. Companys és posat en llibertat a l'haver estat elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català, ocupant l'escó de l'assassinat Francesc Layret.

Fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i el 15 d'octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària que era l'òrgan de la Unió.

Durant la dictadura, es concentrà en l'activitat d'advocat assessor de la Unió de Rabassaires, i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l’oposició política. En octubre del 1930 fou de nou empresonat.

Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya

Activitat durant la república

Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Hi entrà a l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat de Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat, provisionalment, governador civil de Barcelona.

Pel juny del 1931 va ésser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner. En novembre del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i primer President del Parlament.

Un cop hagué dimitit el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny al novembre del 1933, Ministre de Marina amb el govern Azaña.

En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit Diputat per la ciutat de Barcelona.

Amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà, el 25 de desembre, tant sols un mes després, és proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista.

Els fets d'octubre

Durant l'any 1934 impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l'enfronta amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d'octubre de 1934 protagonitza una sublevació contra la legalitat republicana arran de l'entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclama l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat, per la qual cosa seria empresonat amb tot el seu govern i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 suspès. El Govern català fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Batet. Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid, a on fou jutjat i condemnat, junt a tot el Govern català, a trenta anys de reclusió major. Posteriorment se'l traslladà al penal d'el Puerto de Santa María (Càdis). Aquests fets coincidiren amb la vaga general revolucionària convocada a tota Espanya i amb la insurrecció asturiana propulsada per l'UGT i la CNT a Astúries. Romangueren detinguts i empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936

Guerra civil

Havia previst i organitzat la resistència contra la sublevació militar del 18 de juliol mitjançant mesures com al nomenament del capità Frederic Escofet com Comissari General d'Ordre Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va encapçalar el Govern de Catalunya tractant de mantenir la unitat entre els partits i sindicats que el recolzaven. Tanmateix, això va ser molt difícil per les tensions entre comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), recolzats aquests últims pels trotskistes del POUM.

El costat humà de Lluís Companys ho mostra el fet de què, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda en els dies posteriors al fallit cop d'estat decidís deixar partir pel port de Barcelona en vaixells estrangers a unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat dels quals no podia garantir.

A partir d'octubre de 1937 es van succeir els seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrín, instal·lat a Barcelona, i l'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una amarga carta al president del Govern espanyol, queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català

Exili i mort

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà (França), traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar els seus dies en Le Baule-les-Pins (Pirineus Atlàntics) mantenint-se en França malgrat el perill que corria en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, seu segona i última esposa.

El 13 d'agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d'octubre al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. ^[1]

Va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc amb només 58 anys. És l'únic President d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial.

L'últim que va dir va ser Per Catalunya!!!.

Lluís Companys parlant en un miting

Enllaços externs

• Biografia força completa, a l'ADAC de Girona

• Pàgina d'homenatge a Companys

• Biografia breu a Unitat Nacional Catalana

• Llibre d'homenatge a Companys

Referències

1. ↑ Els consells de guerra realitzats es bassaven en l'aplicació del Codi Militar per sublevació contra tots els que s'hi oposessin a la sublevació. Això significava que els veritables rebels contra l'autoritat legal condemnaven pel delicte de rebelión, adhesión o auxilio a la rebelión els que havien estat fidels al govern legal. El mateix Ramón Serrano Suñer ho reconeixia anys després en afirmar que tota la base jurídica sobre els fets de la guerra civil es fonamentaven en una "justicia al revés", i concloïa: Fue, pues, un error configurar delitos de rebelión y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano, dado que estos - jurídica y hasta metafísicamente - era imposible que los cometieran. Josep M. Solé i Sabaté, Consell de guerra i condemna a mort de Lluís Companys. Ed.Generalitat de Catalunya-1999 ISBN 84-393-4927-0

   Sentencia a Lluís Companys

Col·laboradors de la Viquipèdia. Lluís Companys i Jover [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2007 [data de consulta: 1 de juliol del 2007]. Disponible en <http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llu%C3%ADs_Companys_i_Jover&oldid=1084567>..

fideus/