Llorenç Capellà    

Hi ha biografies, d’un gruix aparent, que s’esbuquen tan aviat com conclouen. Francesc Ferrari Billoch va morir a Madrid ara ha fet cinquanta anys. I l’efemèride ha passat desapercebuda, fins i tot al Consell de Mallorca que espigola el passat arreu. I a l’Ajuntament de Manacor, el seu poble. Realment no hi havia gaire cosa a celebrar. Ferrari va publicar una pila de llibres –assaig, novel·la, teatre–, que són una apologia clamorosa del feixisme. Per afegitó, fretura del pes intel·lectual d’un Riber o d’un Estelrich, de manera que ara com ara ningú no té gens d’interès a reivindicar-lo. Tanmateix, entre el panegíric i l’oblit al qual sembla condemnat, hi ha un punt de confluència que no s’hauria de menysprear. Clar i net: Ferrari esdevé un punt de referència cabdal per a l’estudi d’aspectes, encara foscos, de la preguerra i la postguerra. Ferrari va començar a fer periodisme a La Almudaina, un diari proper als postulats regionalistes que va acabar per donar suport a la dreta a partir de la proclamació de la República.

Hi col·laboraren escriptors de força prestigi, des de Costa i Alcover, fins a Maria Antònia Salvà o Joaquim Verdaguer. I entre els forans hi havia gent de tant de pes com Azorín o Ramiro de Maeztu. Un d’ells, Azorín, va ésser un intel·lectual molt pròxim a Joan March. I Maeztu va convertir-se en l’ideòleg de Acción Española, publicació en la qual col·laboraria Llorenç Riber. Precisament, Riber era un habitual en els suplements literaris d’El Día, el diari mallorquí de March. El Día comptava amb la signatura d’intel·lectuals clarament situats a l’esquerra, com és el cas de Gabriel Alomar o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Això no obstant, Miquel Villalonga o Giménez Caballero certificaven un canvi de rumb inequívoc cap a la dreta més intolerant. No sé fins a quin punt l’apropament de la intel·lectualitat a aquestes empreses d’opinió i de poder social i econòmic ens pot ajudar a comprendre el posicionament ideològic de molts d’escriptors l’any trenta-sis. Però és un cap de cabdell que cal estirar. Massa sovint s’ha intentat fer veure que els intel·lectuals mallorquins eren quelcom semblant a fulles caigudes sacsejades pel vent o, dit amb més precisió, pel vendaval de la història. I va ésser així realment o no feren altra cosa més que ésser coherents amb la seva biografia? No ho sé. Ens calen estudis que insereixin l’escriptor en l’entorn real i que defugin la trampa de considerar la inscripció catalanista de molts d’ells com una aproximació als valors de l’esquerra. En qualsevol cas, el món periodístic és suggeridor. L’any vint-i-vuit, Ferrari Billoch va incorporar-se al diari Informaciones, de Madrid. Informaciones, era també un diari de Joan March que dirigia un mallorquí, Joan Pujol Martínez. A Madrid també brillava un home d’una formació i intel·ligència admirables, Joan Estelrich. I Llorenç Riber va integrar-se a Acción Española.

Tots ells eren de dretes. Estelrich era la mà dreta de Cambó; Riber congeniava amb Maeztu; Ferrari freqüentava Falange; i Pujol feia part de la CEDA a més de participar en conspiracions. L’any trenta-dos, Pujol va redactar el manifest que havia de llegir Sanjurjo, cas de triomfar el pronunciament militar que encapçalava. Però parlem de la nostra gent. Tots els que he nomenat tenien un pes determinant a Mallorca. Pujol fins i tot va presentar-se per a diputat a les eleccions del febrer del trenta-sis que donarien la victòria al Front Popular o Front d’Esquerres. Tanmateix, Pujol, sortiria elegit juntament amb Fons Jofre de Villegas, Joan March Servera i els Suau, Salort, Matutes i Puget, la majoria d’ells antics regionalistes. Més endavant, en esclatar la guerra, Joan Pujol es faria càrrec de l’Oficina de Premsa i Propaganda del govern de Burgos. Darrerament, Sánchez Dragó l’ha acusat d’haver ordenat l’assassinat de son pare, el periodista Sánchez Monreal, més induït per motius personals que polítics. A Ferrari, la guerra el va sorprendre a Mallorca, on també va ésser delegat de Premsa i Propaganda. A partir de l’any trenta-nou va incorporar-se novament a Informaciones. A Pujol, Franco el va compensar amb la capçalera del diari Madrid. En fi, Ferrari va morir fa cinquanta anys. El deu d’abril, concretament. Cal parlar-ne, d’ell? Suposo que sí, ja ho he dit. D’ell i dels altres. Tocant tot allò que fa referència al primer terç del segle XX, encara ens falta lligar molts de caps per poder fer-ne una lectura rigorosa.

Diari de Balears

20/04/2008