Memoria Civil, núm. 5, Baleares, 2 febrero 1986
Joan Melià
|
Catedràtic de Llengua Catalana a l'Institut Joan Alcover i membre de la Junta de l'Obra Cultural Balear, va nèixer a Porreres i ha realitzat diversos treballs d'investigació sobre el teatre, part dels quals fou publicada en un llibre l'any 1979 |
En principi es pot afirmar que hi va haver un augment notable de les representacions en català al llarg de la República. De 16 representacions l'any 31 es passa a les més de 70 el trenta-quatre
Aquest increment es deu a la necessitat del dos bàndols de fer proselitisme.
En el moment de l'adveniment de la Segona República, la dreta no té cap vehicle per transmetre la seva ideologia. El sector aglutinat en torn de La Almudaina veu la possibilitat d'utilitzar aquest teatre, sobretot per part del director d'aquest diari.
El grup de Catalina Estelrich és la plataforma utilitzada per fer un teatre amb pretensions literàries de dreta. Presenten una Mallorca idílica, en la qual penetra un factor extern que crea problemes i conflictes. La solució proposta és el retorn als inicis, però aquest retorn sempre causa víctimes. Bàsicament totes les obres repeteixen l'esquema del sacrificat per recuperar l'inici.
Aquesta voluntat proselitista no és una pretensió premeditada, sinò quelcom que sorgeix espontàniament. Es recolzen sobre la companyia Estelrich i la llancen a través de La Almudaina, volent dir que al marge d'aquest teatre no hi ha res més, que és l'únic teatre mallorquí.
Aquest llançament publicitari és contestat immediatament per part dels germans Fuster, que representen un teatre més popular. El director de la companyia existia des de 1915 i representava indistintament en català i castellà. Fins i tot, la companyia de Catalina Estelrich va nèixer d'una escisió d'aquella. Però aquesta companyia no té una idea clara de fer un teatre en català. La polèmica apareix a les planes de Foch i Fum, perquè els germans Fuster representaven moltes obres d'Es Mascle Ros
.
Aquest grup, que representava, a nivell professional l'esquerra, feia adaptacions del castellà. Fins i tot, adaptacions a la realitat illenca, com és el cas de l'obra de J. Dicenta El señor Feudal, traduïda per Sa venjansa d'un germà. Francesc Fuster escriu en castellà En Joan és delegat, o s'entrada de sa República. Vull dir que és un teatre innmediat.
Aprofiten al màxim les situacions. Al Salò Mallorca mai no hi ha extremistes. Escandalitza, fins i tot, l'aparició en escena d'una dona embarassada a una obra de Tous i Maroto.
També podríem reparar en els preus i els llocs. Els germans Fuster eren menys cars i es movien més.
Cal esmentar també les companyies "amateurs" lligades a l'església per la dreta i als partits i organitzacions sindicals per l'esquerra. Ambdues feien representacions de saïnets aprofitant l'avinentesa d'un miting, una celebració ...
La meva tesi era que el món cultural acabava d'arrossegar la dictadura: eren els fets definitius. Però el que resultà definitiu fou l'esclatr de la guerra.